‘Una presó educadora’ vol transmetre la idea que un intern té dret a tornar a la comunitat com un ciutadà amb drets i deures, per a la qual cosa és necessari un procés de transformació. La mirada d’una societat estigmatitzadora, la por d’alguns presos a tornar a una vida que ja no volen i la necessitat que hi hagi més professionals que acompanyin en aquest procés són alguns aspectes a millorar.
En aquesta entrevista, Jordi Enjuanes remarca que la presó d’avui en dia és més heterogènia que la de fa dècades i defensa que una persona és molt més que el delicte que hagi comès; per això, veu la presó com un espai educatiu que a vegades funciona i a vegades no és suficient. Hi ha casos de persones que tornen a estudiar entre reixes, que aprenen a llegir, que troben feina i que prenen consciència que no volen tornar a les circumstàncies anteriors.
Al llibre mencioneu la importància de l’acompanyament a la persona presa i del vincle per ajudar-la en el seu procés de transformació. És la base d’una presó educadora?
Primer ha d’haver-hi un vincle per després facilitar un acompanyament. Aquesta és una primera pota de la presó educadora, el ‘jo t’acompanyo en el procés de canvi’. Això té impacte si la persona vol canviar. I afegiria una tercera pota, la del procés de transició de sortir fora, cap a la comunitat.
L’essència de la presó educadora diu que les persones que es troben allà han d’educar, això vol dir que han de transmetre valors i competències que permetin que la persona interna surti a fora i no només que no torni a cometre el delicte, sinó que pugui ser ciutadana, és a dir, que sàpiga viure en comunitat, defensant els seus drets i no saltant-se les normes. Tot l’equip, psicòlegs, juristes, funcionaris, etc., ha de poder educar.
Poseu exemples de persones amb les quals ha funcionat i d’altres amb les quals els esforços han tingut escassos resultats. Heu d’aprendre a lidiar amb la frustració?
Jo diria que és part del camí. La frustració es donaria quan estàs segur que allò funcionarà i sempre anirà bé i, per tant, quan tornen, creus que no has fet bé la teva feina. El procés de retorn, a vegades, és part del propi tractament, sigui perquè no hi ha hagut temps suficient, per manca de voluntat de canvi o perquè a vegades no hi ha entorns que permetin ajudar.
Dins de la presó no es reinserta, sinó que creem les condicions perquè això pugui passar
Un educador ha de tenir clar que la recaiguda és part del tractament, i hem de recuperar-lo des d’on el vam deixar. Si estàs amb ell, l’acompanyes, és conscient de què no ha fet, aquesta recaiguda és menor. Vivim en un medi molt complex, i hi ha determinats perfils més propensos a recaigudes, i no ho hem de viure tant com una frustració, sinó que ho hem de viure com a part d’un procés de treball. Sempre sap greu una recaiguda, però quan passa, tornem a acompanyar-lo.
Dieu que “el procés de reinserció social és una amalgama de relacions, de construcció identitària, de valors encontrats i d’emocions”. Segons la teva experiència, és possible la reinserció social plena?
Parlar de reinserció social plena quan acabes la condemna és ser molt atrevit. Sí podem posar les bases perquè hi hagi una reinserció social plena, això ho fem i es treballa molt bé, perquè no només ens fixem en què ha causat el delicte, sinó en altres factors, com viure en comunitat, que implica trobar una feina, gestionar l’habitatge, gestionar els diners o no tenir problemes de salut, que estaria lligat a les dependències. Això ha d’anar arrelant, de manera que dins de la presó no es reinserta, sinó que creem les condicions perquè això pugui passar.
Parleu de diversos cursos que es fan a la presó, alguns més coneguts, com classes de llengua o d’agricultura ecològica, i d’altres que criden l’atenció, com ioga i reiki. Donen bons resultats?
Sí, en persones amb un perfil concret i que volen canviar, és molt eficaç. Els que no estan tan motivats i no entenen els programes o no els volen, amb aquests, hem d’ampliar la mirada. El que dona molt bon resultat és la combinació. A la presó hi ha una alta diversitat d’interns, i has d’adaptar el programa a l’individu. Fer ioga o reiki ajuda l’intern a treballar o a que vegi que necessita treballar alguns aspectes. Sense aquestes activitats, no arribaríem a un volum de gent. Al final, funcionen com a catalitzadors de processos de canvi, com poden ser l’esport, les arts plàstiques o la música. Com més propostes tinguem, a més persones arribarem i serà més fàcil provocar el canvi. No estem parlant d’un grup de 60 interns fent ioga, sinó d’un grup reduït.
Igual que passa fora de la presó, pot ser que el metge de capçalera et recomani meditació perquè impactarà positivament en la salut i serà millor per a tu. El plantejament seria similar. Meditar o fer ioga pot ser bo per qui vulgui i tingui la possibilitat, i si això ha de servir perquè no hi hagi una altra víctima, l’impacte positiu és molt gran, i si tenim en compte el cost d’aquest curs, surt barat econòmicament i socialment.
Tot i que hi ha excepcions, les desigualtats socials estan darrere d’un gran nombre de delictes?
Depèn molt del perfil. En el cas de la toxicomania, és un perfil amb un entorn molt empobrit perquè el consum et porta a un aïllament social. Pel que fa a la resta, l’amalgama és molt curiosa, cada vegada hi ha més gent amb uns nivells de formació més alts, i hi ha persones amb un risc d’exclusió bastant significatiu, no de pobresa econòmica, sinó d’aïllament social important, de no tenir amistats, no participar en activitats de lleure, tenir dificultats per mantenir una feina… En general, el procés migratori comporta un entorn excloent, són persones amb processos d’alfabetització més deficitari i amb un accés a recursos comunitaris també més deficitari. Cada vegada la presó és més heterogènia, i té un perfil molt ampli de persones en comparació amb els anys 60, on hi havia un perfil d’heroïnòman i persona de barri marginal. Aquest perfil no desapareix, però sí que van apareixent d’altres.
Com és el procés de dol quan es perd la llibertat?
És molt difícil d’explicar, fins i tot per a la pròpia persona, perquè no reconeix que fa el procés de dol. Et diu ‘no he perdut res, però sí he perdut la llibertat’, que és molt, que és una experiència que no s’ha trobat sí és la primera vegada que ingressa. Donem molta importància a l’acollida i fem una primera entrevista molt humana i molt poc centrada en el delicte. Aquí els psicòlegs i els funcionaris ajuden moltíssim en la idea d’intentar explicar que tindran una nova vida, no des de la mirada d’’has perdut la llibertat’, sinó de ‘passes a viure una nova manera de fer que t’ha de portar a la llibertat’. Els primers dies és complicat perquè hi ha la part de rebuig i has de permetre que hi hagi ràbia. Són les passes del dol que han de passar fins a arribar a l’acceptació i, a partir d’aquí, podem començar a construir. Alguns ho fan ràpid i altres lent.
Qui és i quina funció té un promotor cívic?
Són interns que fan l’acollida d’inici. Quan un intern arriba nou, li expliquen què es trobaran i quines són les regles del joc. Des de l’equip de rehabilitació proposem persones que puguin tenir un impacte bo perque facin aquesta feina. Ara, per exemple, tenim un senyor de comportament d’autolesions continuat i de rebuig a la institució, hem percebut un canvi i li hem donat aquesta tasca de responsabilitat per apoderar-lo, sabent que ho pot fer bé. És una meravella perquè s’ha cregut el rol i perquè el retorn dels altres és molt bo.
Cada vegada la presó és més heterogènia
La presó educadora vol trencar amb la idea de funcionari i intern enfrontats. Els educadors necessitem de companys professionals i també d’interns per poder avançar, de tota la comunitat. Els interns no estan per pagar una pena, sinó per assegurar una feina que permet que no torni a cometre el delicte. Això no passa per castigar, no funciona, tindríem més reincidència.
I què fa el delegat de presos?
Té la funció de portaveu. Un cop a l’any es fan unes votacions, com passaria a una classe amb el delegat o la delegada de classe. Fins ara, era una votació més dirigida i s’anava a buscar el vot cel·la per cel·la. Ara, constituïm unes meses electorals al pati, a unes hores determinades, amb l’intern més jove, l’intern més gran, un representant de tractament i un de l’equip d’interior, que són els funcionaris de vigilància. Hi ha interns que et diuen que és la primera vegada a la vida que voten, i alguns són gent gran. En les últimes eleccions hem tingut una participació del 92 per cent.
Aquest delegat està en les comissions de mòdul, que hi ha una quinzena. Presenten queixes i suggeriments a la direcció. Un cop cada dos mesos, tots els delegats parlen amb l’equip directiu del centre i expressen propostes que són d’interès comú. Poden tractar temes d’alimentació o dels horaris per menjar o de disposar d’MP3. A vegades hi ha petits guanys i a vegades és més complex.
A quines presons es dona això?
A Lledoners es fa a tots els mòduls. A les altres presons catalanes s’està aplicant el model de participació i de convivència i és una figura a implementar que no es dona a tots els mòduls. La particularitat és que és la primera presó que no estableix mòduls específics de perfil educatiu. Fins al 2013, el que hi havia al panorama català i espanyol eren uns mòduls en què els interns podien accedir i en ells hi havia un clima més agradable amb una normativa més estricta i un ambient més tranquil. Si l’intern no seguia la norma, era expulsat. A Lledoners, la idea és que tots els interns tenen dret a tenir el mateix clima i entorn i totes les unitats tenen comissions, i això fa que hi hagi un tracte més humà i més proper basat en el respecte entre les persones. Ha funcionat, hi ha menys conflictes i menys violència estructural en comparació amb altres presons.
I fora de Catalunya?
Hi ha dues unitats: els mòduls de respecte i les unitats terapèutiques educatives (UTE). Aquells interns que tenen ganes de fer-ho bé i que tenen un perfil baix delinqüencial s’envien a aquestes unitats. En cas de ser expulsats per no seguir les normes, s’envien a unitats més ordinàries, on la vivència de la presó antiga per dir-ho així és present, i es nota el contrast. Quan vas a unitats de perfil més educatiu, és una meravella, tant parlant amb els funcionaris com amb els interns, però en les altres unitats que he visitat fa realment por.
La presó és com un espai educatiu, com una escola que té sentit per ella mateixa sempre que estigui dins de la comunitat
A Lledoners, en canvi, vagis on vagis el clima és molt semblant. L’estàndard de qualitat en comparació amb el mòdul de respecte és més baix, però en el global de la presó és mitjà.
Hi ha persones preses que tenen por a tornar al carrer, per recaure en una vida que ja no volen o pel rebuig social. Expliqueu que, a Catalunya, el 70% dels interns que surten de la presó no tornen a cometre un delicte, segons un estudi del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada. S’hauria de canviar la mirada d’una part de la societat que els veu eternament com a delinqüents?
Moltes vegades el problema que trobem és de fora. Abans comentava que el vincle, l’acompanyament i la transició a la llibertat són els tres pilars de la presó educadora. En aquest procés de sortida, és molt important que a fora tinguis complicitats. Els interns han d’amagar, literalment, que han estat a la presó. A vegades, et comenten: ‘He trobat feina, però no els he dit que estic a la presó a la nit’. Costa molt a l’hora de trobar un habitatge, de generar vincles, i quan hi ha recaigudes i tornen a la presó, el que t’expliquen és: ‘I vaig acabar tornant al barri’. El barri en si no té per què ser dolent, el que vol dir aquesta frase és que va tornar a l’entorn en què es movia, que és el que és, i si és de bar acabarà tornant al bar.
Tenim el prejudici que el delinqüent de presó és un delinqüent de pel·lícula: lladre, consumidor, agressor sexual… Hi ha de molts tipus, a vegades només es tracta d’algú que està sense carnet. Tot i que costa molt, els acompanyem a què entenguin que ha d’haver-hi aquest factor en el qual han d’amagar que han estat a la presó. Fa poc, un intern em deia: ‘Em dius que sigui sincer, i ara després de cinc anys em dius que m’amagui. Aclareix-te’. Té raó, en part ho deia amb humor, però és una part difícil d’entendre. La realitat és que quan una persona surt, la probabilitat de cometre un delicte és relativament baixa. A Lledoners és del 20% i a Catalunya el percentatge general és del 30%.
Una part de la societat desconfia de les persones que han estat a la presó i no els dona una oportunitat. Se’ls priva dels drets més bàsics, com l’accés a un habitatge o a una feina?
Se’ls priva del dret a ser reinsertats, del dret a tornar a ser ciutadà. La societat mateixa rebutgem la gent que ha passat per presó. A Catalunya, almenys, hauria de ser més una garantia que un estigma. Hi ha casos molt localitzats, que són els que surten a premsa, i hi són, i amb aquests també hem treballat i treballem.
Parleu del cas d’un empresari que patia assetjament laboral per part del seu soci i, un dia, en una discussió, va esclatar…
Hi ha moltes persones que en un moment de la seva vida poden cometre un delicte. Hem de ser capaços de separar el delicte de la persona, perquè cometre un delicte no vol dir que sempre estiguem fent el mateix, i hem de mirar les circumstàncies i el moment en què es dona. Hi ha perfils molt complicats en què la reiteració delictiva és molt alta, però són un percentatge molt baix.
Hi ha moltes persones que en un moment de la seva vida poden cometre un delicte
Ara tenim un senyor que, en una baralla, li va trencar les ulleres a un altre i el vidre se li va clavar a l’ull. És molt greu això. Però aquest senyor és la primera vegada a la seva vida que està a la presó. Llavors, és un senyor violent? És un delicte violent. El que hem de treballar a la presó i el que hem de poder explicar fora és que hi ha delictes que són molt greus, hi ha delictes que són greus, i hem de treballar el delicte. Les persones no són el delicte.
Hi ha presos que fan un autèntic procés transformador. Parleu del ‘Chino’, que va llegir el seu primer llibre a Lledoners i que, amb el temps, va voler demanar perdó a les famílies de les dues persones que havia matat. En un cas ho va aconseguir, i en l’altre no. Un canvi d’aquest tipus, és una excepció?
No és tan excepcional; al contrari, la gent fa canvis importants. La diferència està en que ell mateix va començar a aprendre coses que no havia fet fora, com la lectura del llibre. Apropar-se a les víctimes amb mediació penal s’usa molt poc. La mediació penal és un espai que possibilita generar un diàleg entre víctima i victimari. El diàleg pot tenir el benefici moral de poder-se explicar. Tenim gent que demana mediació penal per poder aproximar-se a la víctima, per demanar perdó, o per explicar el perquè, i a vegades la víctima necessita saber-ho.
En aquest cas concret, ell va ser insistent, i vam decidir trucar a mediació penal. Va explicar que no volia matar, sinó robar, i que s’adonava que hi ha altres formes d’actuar i que segurament no se li acudiria portar una pistola. Ell va entrar com a analfabet i, quan va sortir, el primer que va fer va ser ensenyar als seus amics un llibre que havia llegit. Va més enllà de la lectura.
Té a veure amb l’apoderament?
Moltíssim. Hi ha molts canvis transformadors. Hi ha gent que es treu la ESO o la primària. Es fa molta feina a nivell d’estudis. Passen d’un terreny de fracàs acadèmic continuat a fer un canvi important, i molts surten amb la idea de: ‘Si he superat això, ho puc superar tot, ara puc ser una altra persona’. Passa amb les toxicomanies, que tenen una vida que s’ha anat enfonsant a causa del consum.
Quin missatge voleu donar amb ‘La presó educadora’?
El llibre vol transmetre la idea que la presó és com un espai educatiu, com una escola que té sentit per ella mateixa sempre que estigui dins de la comunitat. Donem l’oportunitat que la gent pugui canviar, i que les presons siguin espais on es produeixin aquests canvis, no només els llocs on et priven de la llibertat. No demanem augment de penes, demanem augment de tractament penitenciari per a les persones que cometen un delicte perquè serà més efectiu i ens sortirà més a compte.
