Un bon moment per a l’ocupació
Catalunya viu un bon moment econòmic i laboral, amb 3.587.053 persones ocupades el segon trimestre de 2023. Aquesta xifra és una de les millors de la sèrie històrica, i li permet mantenir-se en la primera posició de les comunitats autònomes d’Espanya en termes d’ocupació.
Haver assolit una taxa d’ocupació del 72% fa que Catalunya estigui a prop de l’objectiu d’ocupació de la Unió Europea, que s’ha fixat en el 78% per a l’any 2030. L’any 2022 la taxa d’ocupació catalana estava al 70%, per sobre de la de Grècia i Itàlia, però per sota de la mitjana de la Unió Europea (74,6) i de la de França i Portugal, i encara molt lluny de les d’Alemanya (80,7) i de Dinamarca (80,1).
Dins d’Espanya, Madrid i el País Basc tenen la mateixa taxa d’ocupació que Catalunya, el 72%; Andalusia i València tenen taxes inferiors.
En definitiva, encara que Catalunya ocupi el primer lloc a Espanya pel que fa al número de persones ocupades, hi ha camí per recórrer encara per assolir la mitjana d’ocupació europea. Cal dir, però, que en els darrers anys Madrid va escurçant el diferencial que manté en relació a Catalunya.
Millorar la qualitat de l’ocupació
El nivell de titulació acadèmica de les persones és determinant per l’accés a l’ocupació, encara que això no sempre permet que el lloc de treball que es trobi es correspongui al nivell formatiu assolit. Estar poc format dificulta l’accés a l’ocupació, i sobretot a les bones ocupacions, i si la formació assolida és inferior a la secundària obligatòria limita també l’accés a les polítiques actives, a les eines que permeten corregir el dèficit formatiu. La manca de correspondència entre el nivell de formació i els requeriments del lloc de treball que s’ocupa té unes conseqüències molt negatives per als treballadors i les empreses. De fet, la sobrequalificació implica una subocupació de les persones amb menys formació i un increment de la seva probabilitat de desocupació.
La reforma laboral ha suposat l’increment del treball per temps indeterminat, també dit fix, respecte del treball per temps determinat, dit temporal, iniciant el camí per a restablir el principi de causalitat; si la causa de la contractació és un treball de caràcter indeterminat, el contracte que li correspon tindrà una duració indeterminada. Aquest fet positiu, però, no ha resolt ni la subocupació de moltes persones amb titulacions superiors, en relació als requeriments del seu lloc de treball, ni tampoc la dificultat creixent de les persones amb poca formació per accedir a una ocupació.
Augmentar la qualitat del treball, la innovació i la productivitat, el camí
El sistema educatiu i de formació professional produeix alhora persones molt formades i persones molt poc formades. És un sistema disfuncional que no produeix les formacions mitjanes suficients que necessita l’estructura productiva, provocant grans desequilibris laborals que dificulten la sostenibilitat del model productiu, ja que no impulsa suficientment la necessària innovació.
Pel que fa a les empreses, el fet que molt sovint deixin la formació de manera exclusiva al sistema educatiu i de formació professional, comporta un cert desequilibri de les formacions respecte de les necessitats, ja que sobrevalora la formació inicial proporcionada pel sistema educatiu en relació a la formació pel lloc de treball, imprescindible aquesta darrera per aconseguir la productivitat que l’empresa necessita per competir en mercats oberts.
És evident que el cost per readaptar la formació de les persones és significatiu, més alt en el cas de persones amb un nivell baix de formació que no pas en el de les que tenen un bon nivell de formació, però el que és evident és que aquesta formació és imprescindible, tant per a les persones com per al sistema productiu.
En aquest moment, la prioritat ha de ser que totes les persones tinguin una formació acreditada no inferior a la secundària obligatòria i fer que els empresaris tinguin un paper proactiu en relació a la formació en el lloc de treball. Això requereix d’una reforma del sistema en relació als llocs de treball realment existents, acompanyada d’una bona prospectiva de cara al futur i, sobretot, requereix una actuació pública més propera als ecosistemes territorials de les pimes i micropimes.
Per últim, cal dir que el diàleg social ha de donar suport efectiu a la tasca de transformació dels sistemes de provisió de la formació i, sobretot, a la implicació de les empreses en la formació de les persones treballadores.
