Opinió

Fonamentar les polítiques educatives en evidències

El sistema educatiu al nostre país té problemes seriosos. Una evidència d’aquesta situació és el nivell d’abandonament escolar prematur (AEP). Es tracta d’un indicador que mesura el percentatge de població de 18 a 24 anys que no acredita estudis postobligatoris ni està cursant cap mena de formació. A Catalunya la xifra s’enfilà al 16,9%, el 2022, mentre que el conjunt d’Espanya tingué un 13,9% i la Unió Europea, un 9,6%. La rellevància de l’AEP rau en dos factors. En primer lloc, pel fet de ser un indicador extern i independent del propi sistema educatiu, que s’obté a través de l’enquesta de població activa trimestral, de la qual se’n fa una mitjana anyal. No és el cas del fracàs escolar, mesurat a partir del percentatge d’alumnes que es graduen amb relació als matriculats a 4t d’ESO. Aquí es podria condicionar la dada resultant, per exemple, modificant les condicions per aprovar el darrer curs de l’ensenyament obligatori.

En segon lloc, l’AEP reflecteix diverses problemàtiques en una sola dada: els alumnes que abandonen l’escolaritat a 3r d’ESO, amb 16 anys i successives repeticions; els que acaben 4t i no l’aproven; els qui es graduen i no segueixen estudiant i, finalment, els alumnes que abandonen el 1r curs del CFGM (un 40%) o el 1r curs de Batxillerat (un 24%). Molts d’ells acaben engrossint els rengles dels anomenats ni-ni, una expressió desafortunada pel seu caràcter pejoratiu, els quals no treballen ni estudien. La cronificació de l’atur juvenil al nostre país, en part, n’és deutora. L’anàlisi detallada de la problemàtica de cadascun dels col·lectius afectats ens dona moltes pistes de quin és l’estat de la qüestió i de com donar-hi respostes solvents. Per posar un exemple, l’abandonament a 1r del CFGM té molt a veure amb l’oferta de cursos de les diverses especialitats de FP i la seva distribució territorial, així com amb l’orientació educativa i professionalitzadora prèvia.

A Espanya, des de la transició del franquisme a la democràcia s’han succeït diverses lleis orgàniques sobre educació

Catalunya necessita que es fonamentin les polítiques educatives en evidències, en l’estudi aprofundit dels indicadors més objectius i rellevants. A més de l’AEP, tenim els resultats de les proves de competències bàsiques, i la seva comparativa diacrònica, les proves PISA i les internacionals de comprensió lectora. Afegida a aquestes dades quantitatives, hi ha tota la informació qualitativa procedent dels docents, de les famílies, dels propis alumnes i de les institucions que intervenen en l’acte educatiu. Feta l’anàlisi exhaustiva, la recerca nacional i internacional aporta alternatives i solucions a la problemàtica existent, les quals s’han d’adaptar al context del nostre país. La pedagogia comparada esdevé un instrument privilegiat en el procés de millora de la qualitat educativa, per fer possible l’èxit educatiu de tots els alumnes a partir de les circumstàncies personals i socioculturals de cadascú. Com a plasmació d’aquest esperit, el Departament d’Educació hauria de tenir en compte recerques com la publicada recentment per la UNESCO, intitulada Technology in education: a tool on whose terms?

En aquest sentit, és convenient recordar que l’estabilitat del marc regulador de l’educació resulta necessària per evitar que la innovació degeneri en caos. A Espanya, des de la transició del franquisme a la democràcia s’han succeït diverses lleis orgàniques sobre educació. Talment una rèplica de l’alternança en el poder de conservadors i liberals durant la Restauració borbònica, els successius governs socialistes i populars han anul·lat la llei marc anterior per fer-ne una de nova, d’acord amb els seus postulats ideològics. Els estudis internacionals acrediten que l’estabilitat, en educació, és un factor clau en la qualitat educativa, això sí, mentre no comporti l’immobilisme. A Catalunya la situació és diferent. El 2009 s’aprovà al Parlament la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), amb el vot favorable d’un ampli espectre dreta-esquerra. Aquesta llei, no sols regula l’educació al Principat, sinó que conté uns principis inspiradors de les polítiques educatives, fruit d’un consens molt ampli. Els diversos governs, plurals ideològicament, tenen l’obligació de desplegar-la amb els matisos corresponents. La despesa i la inversió s’han de centrar en els pilars de l’educació recollits a la LEC, per millorar-ne la qualitat i garantir la igualtat d’oportunitats.