En aquesta entrevista, Alba Castellví ens dona pautes per ajudar a sentir-nos bé, com ara prendre les nostres pròpies decisions, responsabilitzar-nos de les conseqüències i sobreposar-nos a les circumstàncies no desitjades. I fa una advertència: alerta amb provocar l’alegria permanent en infants perquè pot generar incapacitat per fer front a les dificultats.
Confonem disciplina amb obediència, quan el que s’hauria de treballar és la constància?
La disciplina té una mala fama injusta. En el passat, l’aprenentatge de la disciplina es feia de manera disciplinària i a vegades agressiva, i per això la relacionem amb l’obediència a algú que ens governa. Jo sóc partidària d’educar la pròpia capacitat de fer les coses amb constància i rigor, que és el que jo entenc per disciplina, i per fer-ho cal que els adults que eduquen inculquin uns hàbits que facultin les criatures per poder fer realitat els seus propòsits, com ara el d’organitzar-se, el de persistir, el de relacionar-se amb cordialitat, i molts d’altres. Per poder fer realitat els seus projectes, els infants i joves hauran de poder ser disciplinats. Si no eduquem aquesta facultat, els estem causant un perjudici.
Volem que els infants siguin, per damunt de tot, feliços, perquè també ho siguin quan entrin a l’edat adulta. Això va lligat a fer que tinguin seguretat en un mateix?
Compte, perquè, a vegades, procurant que un infant estigui content tot el temps possible, el que estem fent és un adult infeliç. Per tal que siguin feliços a l’edat adulta, els infants han de trobar-se descontents de tant en tant. Bertand Russell deia: “Que faltin algunes coses que un desitja és una condició indispensable per a la felicitat”. Treballo amb famílies que no comprenen que els seus fills es mostrin frustrats davant la més petita adversitat malgrat que pares s’escarrassin perquè ho tinguin tot i estiguin contents amb tot allò que fan. Aquests infants o adolescents no poden valorar el que és positiu si la seva normalitat sempre és de color de rosa! Si un infant o un adolescent té un entorn que l’entronitza i procura acontentar-lo sempre, esdevé incapaç de fer front a les adversitats, senzillament per falta de pràctica. Trobem molts nois i noies que es deprimeixen quan els deixa la primera parella. En molts casos, és la primera vegada que viuen una situació on algú que els estima es prioritza a sí mateix, i per tant se senten descentrats, literalment. I és que no han pogut desenvolupar recursos emocionals que els ajudin a fer-hi front.
A vegades, procurant que un infant estigui content tot el temps possible, el que estem fent és un adult infeliç
Quins serien els principals hàbits que ens fan feliços?
Els que tenen a veure amb decidir per nosaltres mateixos, determinant els nostres propis objectius: generar un criteri autònom, distingir la manipulació… En segon lloc, els que fan possible que puguem fer realitat allò que ens proposem: concentrar-se, planificar el temps, prendre bones decisions de les quals puguem assumir la responsabilitat, fer una vida sana… En tercer lloc, els hàbits que ens permeten sobreposar-nos a les dificultats que van sorgint: esforçar-se, persistir, posposar la gratificació. També els hàbits que tenen a veure amb la relació cordial i constructiva amb les altres persones: ser respectuosos, arribar a acords, vincular-nos a projectes col·lectius. I, finalment, els hàbits que ens permeten gaudir de les nostres habilitats i de la nostra pròpia interioritat: saber fer coses pràctiques útils per a la vida, llegir, saber canviar d’estat d’ànim i saber ser agraïts.
Poses èmfasi en el fet d’educar sense cridar. Això vol dir que cridem molt als infants? Per què?
Educar sense cridar és el meu primer llibre, del qual s’han fet moltes edicions perquè hi ha exemples pràctics sobre com aconseguir no perdre la calma quan, per exemple, els infants no ens fan cas. I és que els pares no volem cridar! Els cridem perquè acumulem la frustració de repetir una cosa diverses vegades sense èxit, i això ens porta a l’exasperació i finalment a aixecar la veu. Però hi perdem tots: els petits, perquè (a banda que a ningú li agrada que l’escridassin) reben un mal exemple, i els grans, perquè ningú està de més bon humor després d’haver hagut d’arribar a l’extrem d’escridassar. Educar sense cridar és possible si estem disposats a posar els infants i els adolescents davant les conseqüències de les seves decisions. Això és difícil per a molts pares però és molt important per a l’educació d’una llibertat responsable, i per tant és el que jo intento ensenyar a les famílies en els llibres i a les xerrades de formació.
Hi ha una part de la població que està creant una infància capritxosa que no tolera la frustració? Com es pot solucionar?
Sí, i és un problema majúscul perquè la frustració apareix a la vida i cal haver après a fer-hi front. Si els infants no tenen ocasió, gràcies a la pràctica, de fer créixer els seus recursos emocionals i les seves habilitats de tot tipus (de comunicació, pràctiques…) quan les coses no són com els agradarien, de grans se sentiran impotents i enrabiats davant les realitats adverses. Hannah Arendt deia que sentir-se capaç de transformar les circumstàncies no desitjades és bàsic per poder ser feliç. Com es pot aprendre a transformar-les si mai es donen circumstàncies no desitjades? Conec pares que no fan cap activitat on els seus fills no puguin gaudir i s’hagin d’avorrir. Així doncs, com podran aprendre a suportar aquesta classe de situacions, o a buscar maneres de transformar la situació perquè sigui més agradable?
Cal aprendre a confiar en les pròpies habilitats i en la fortalesa dels projectes comunitaris
Creus que, a vegades, de tant centrar-nos en l’educació emocional (molt necessària) dels menors, hem deixat de banda ensenyar que la infelicitat i la incertesa formen part de la vida?
Ho crec. La incertesa, justament, és una de les característiques del moment present i del món que ve. Per fer-hi front, cal aprendre a confiar en les pròpies habilitats i en la fortalesa dels projectes comunitaris. És imprescindible confiar en un mateix, poder ser una mica optimista pel que fa a les pròpies possibilitats de sortir-se’n, per evitar que la por bloquegi i paralitzi. La manera de poder confiar en les pròpies possibilitats, o sigui, de sentir-se segur, és constatant que es posseeixen capacitats útils. I això és impossible de constatar si els adults constantment aplanen el camí, de tal manera que les capacitats ni tan sols 
s’han de posar en joc perquè algú altre fa per tu les coses que tu podries fer per tu mateix i soluciona els problemes per tu. Si els pares fan una educació massa facilitadora, causen problemes de futur greus als seus fills.
Al llibre es parla de la necessitat d’acompanyar els infants en la llibertat, la capacitat de decidir, l’autosuficiència o la resiliència. A la pràctica, de quina manera es fa?
Per resumir, convidant-los a prendre decisions de les quals hagin d’assumir les conseqüències (unes conseqüències que prèviament els haurem ajudat a contemplar); no fent per ells coses que puguin fer ells mateixos (des de l’entrepà fins a endreçar la roba passant per tota mena de col·laboració domèstica) i ensenyant-los a valorar més el que tenen que no pas el que els falta. Els hàbits que els faran feliços conté una trentena d’idees pràctiques per aconseguir tot això.
Com a mestra i com a mediadora familiar, quins són els patrons que més es repeteixen amb els infants que tenen problemes de comportament?
En el cas dels infants, es repeteixen patrons en les seves famílies. El més freqüent és pares que no volen contrariar els seus fills o que quan els han de contrariar ho fan amb sentiment de culpa. També tenen problemes els infants que viuen repetidament situacions de falta de respecte entre els membres de la seva família. I els que passen massa temps davant les pantalles.
En el cas dels adolescents, tenen problemes els que cauen en les addiccions, que moltes vegades són la causa de la desmotivació per estudiar (a les pantalles, a les drogues). I també els que tenen conflicte constant amb els seus pares, per falta de comprensió o perquè s’han instal·lat en una dinàmica de xocs continus de la qual és difícil sortir sense ajuda.
