El passat 24 de gener del 2024, l’organització de la 51a edició del Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême, el saló del còmic més prestigiós d’Europa i un dels més importants del món, anunciava, just un dia abans de començar, que el Gran Premi d’aquesta edició requeia a l’autora britànica Posy Simmonds, de setanta-vuit anys, una reconeguda autora de còmics i de llibres infantils, així com escriptora i guionista de premsa, cinema i televisió. Entre les seves obres destaquen les novel·les gràfiques Cassandra Darke (2018), Gemma Bovery (1999) i Tamara Drewe (2007), les dues darreres creades per al diari The Guardian i, posteriorment, adaptades al cinema el 2014 i 2010, respectivament.
El Festival d’Angoulême és singular en un aspecte essencial: el reconeixement del premi més important de l’esdeveniment no ha de ser limitat a un autor francès. El guardó implica, entre altres coses, que a la següent edició es realitzarà una gran exposició sobre l’autor guanyador de la votació, una votació que té dues fases; i de la primera fase queden tres noms finalistes. Ja queden lluny les crítiques de l’edició del 2016, quan es va acusar de masclisme el festival en proposar com a finalistes al gran premi tres autors masculins i, davant les nombroses protestes, la resposta va ser una cosa així com que no hi havia autores de nivell que poguessin optar a aquest premi. Bé, ja s’imaginen la reacció davant d’una resposta tan maldestre. Posy Simmonds és la primera britànica que guanya el preuat premi, i és la cinquena dona en cinc dècades.
Dels altres dos finalistes al Gran Premi, un era el nord-americà Daniel Clowes que, curiosament, va guanyar dos dies després la Fauve d’Or al millor àlbum (el més important del festival dedicat a una obra) per la seva esperada darrera novel·la gràfica Monica (2023), una de les obres més destacades del darrer any, publicada en versió castellana i catalana per l’Editorial Fulgencio Pimentel i l’Editorial Finestres, respectivament. La tercera finalista era l’autora francesa Catherine Meurisse, que optava per cinquena vegada consecutiva al guardó.
Meurisse es va adormir el fatídic 7 de gener de 2015 i quan va arribar tard a la redacció de la revista Charlie Hebdo, on feia deu anys que treballava, tot just s’acabava de produir l’atemptat terrorista que va acabar amb la vida dels seus companys, deixant ferits i seqüeles en els supervivents (poden llegir l’article Dibuixar com a teràpia per al trauma, el dol i la culpa). Ella va ser una de les que va decidir deixar la revista i emprendre el seu camí en solitari, amb una producció molt interessant des de llavors (poden llegir, com a exemple, l’article Autors revelant Japó, amb motiu de la publicació de la novel·la gràfica La noia i el mar).
Al gener del 2024, amb poc més d’un any de retard respecte a la seva edició original, es publica l’obra Humana, massa humana (Humaine, trop humaine, 2022), publicada en versió castellana per l’Editorial Impedimenta, amb traducció de Rubén Martín Giráldez, i en versió catalana per l’Editorial Finestres, amb traducció de Carlos Mayor. L’obra, amb guió i dibuix de Catherine Meurisse, recopila 46 relats curts de dues pàgines, publicats des del 2017 a la revista francesa especialitzada Philosophie Magazine, una revista de periodicitat mensual creada el 2006, amb una tirada de diverses desenes de milers d’exemplars, amb el lloable objectiu de fer arribar la filosofia a un públic generalista i d’«oferir una mirada filosòfica al món contemporani en les múltiples dimensions: política, societat, ciències, arts, etc.». Aquest mes de febrer es publica el número 176.
Durant anys, la revista ha comptat amb dues pàgines mensuals realitzades per Meurisse, i amb una estructura similar: dedicades a un filòsof clàssic o modern, readaptant el seu discurs a l’actualitat, i amb una petita nota biogràfica final que contextualitza i resumeix (amb prou feines tres línies) l’aportació del filòsof esmentat, en un text escrit per l’experta Mathilde Chédru. Al volum apareixen 46 filòsofs occidentals, que inclouen noms destacats com Sòcrates, Montaigne, Voltaire, Rousseau, Barthes, Tocqueville, Weil, Cioran, o Deleuze, i els fa dialogar a tots ells amb una jove actual, adaptant o actualitzant la contribució del filòsof en qüestió als temps moderns, i sempre amb un toc d’humor. El relat, de dues pàgines només, està escrit com un gag que finalitza a l’última vinyeta amb moralitat final, amb una pàtina una mica àcida en alguns casos respecte a les contribucions del pensador seleccionat en qüestió, especialment en el cas dels filòsofs homes que, en realitat, són la majoria.
D’acord amb l’objectiu de la revista, la proposta de Meurisse té una finalitat pedagògica, explorant a la vostra manera les propostes del pensament filosòfic universal a través de situacions actuals i a través de la interacció amb la jove protagonista, potser l’alter ego de la pròpia autora (de fet, té la mateixa fisonomia que altres personatges de les seves novel·les gràfiques en què era ella la protagonista). Quan és necessari, la història esdevindrà actualment, per la qual cosa veurem alguns filòsofs una mica desubicats, i alguns pendents de la quantitat de “m’agrades” que la seva aportació a les xarxes socials ha generat. Altres, representats en situacions quotidianes, com Sòcrates, pendent d’una barbacoa en arribar la nit, mentre exclama la coneguda expressió que se li atribueix: «L’únic que sé és que no sé res».
Les úniques tres filòsofes representades al text queden àmpliament compensades amb la perenne protagonista, que no dubta a posar en qüestió els pensaments sexistes, per no dir directament masclistes, d’alguns dels clàssics. I tot això, de manera simpàtica i irreverent alhora. Per exemple, a les dues fulles dedicades al filòsof francès René Descartes (1596-1650), actualitza la seva reflexió sobre la substància emprant com a metàfora la cera extreta d’un rusc, les característiques del qual canvien o desapareixen en aproximar-la al foc. Aquesta reflexió exposada al seu llibre Meditacions metafísiques en què es demostren l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima (Meditations de prima philosophia, in qua Dei existentia et animæ immortalitas demonstrantur, 1641), s’adapta a través de la mà de Meurisse, utilitzant la cera d’una sessió de depilació en un saló de bellesa abans d’una cita romàntica: una experiència dolorosa que recorda els que dubten que l’ànima està molt lligada al cos… i la cera també.
La intenció feminista de l’autora es mostra en tota la seva esplendor en el títol de l’obra recopilatòria, que evoca sense dissimular el llibre Humà, massa humà. Un llibre per a pensadors lliures (Menschliches, Allzumenschliches. Ein Buch für freie Geister, 1878), del filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900), al qual també hi dedica una doble pàgina. L’autora no intenta ser exhaustiva (la brevetat del propi relat i de la petita descripció ho limita), per la qual cosa algunes de les històries funcionen millor en una segona lectura o, directament, després de llegir el resum concís de presentació final del filòsof i la seva contribució al pensament. És en aquest ordre que entendrem millor el gag en què el mite de la caverna de Plató és reescrit a través de Netflix, per exemple.
Aquesta insolència de les vinyetes de l’autora contrasta amb la serietat de la resta de la revista original on es va publicar inicialment. La misogínia implícita en alguns filòsofs clàssics (com Nietzsche, Freud, Sant Agustí o Proudhon) va ser el detonant de la idea, que s’ha mantingut al llarg dels anys en què s’ha publicat cadascuna de les històries amb una periodicitat mensual, atenent la col·lecció com un encàrrec estimulant per a l’autora, i en paral·lel als seus altres treballs, que han estat excel·lents en aquest mateix període.
La filosofia en vinyetes constitueix un desafiament de complexitat i riquesa extrema per representar el pensament i el seu avenç al llarg de la història, i l’autora salva el repte amb mestria. El 8 de febrer de 2024, Catherine Meurisse complirà 44 anys, els cinc últims essent nominada al trio final de candidats per al Gran Premi del Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême. Si li donessin als setanta-vuit anys com a Posy Simmonds, la guanyadora d’aquesta edició, Catherine Meurisse podria estar nominada trenta-nou anys seguits en total… si és que no ho guanya abans, és clar. Malgrat sigui una autora, com diria algun filòsof.
