També és necessari l’aprenentatge de l’espanyol, atès que és la llengua que cal utilitzar per obtenir permisos de residència, treball i de nacionalitat a l’estat espanyol, que són fites vitals per a totes les persones que han arribat en els darrers anys a Catalunya i volen assentar-se.
Els mitjans de comunicació que en les darreres setmanes s’han fet ressò de les mancances en l’oferta de cursos de català per a nouvinguts a través de les veus dels mateixos interessats, van posar en relleu una situació que fa anys que no està a l’altura del que hauria de ser, si el que es vol és fer del català la principal llengua de comunicació entre la població en l’actual context multicultural i multilingüe que vivim. Un cop més es posà en evidència la diferència entre la demanda real per aprendre el català i la resposta de l’administració.
El Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) fa temps que no ofereix suficients places i a més en algunes poblacions l’oferta de cursos està desfasada, si es tenen en compte les necessitats del possible alumnat i els horaris que s’ofereixen. Per exemple, els homes que treballen no poden assistir a classe fins ben entrada la tarda, atesos els horaris de treball que en bona part tenen. L’oferta d’aquests cursos tampoc es fa a tots els municipis amb una presència notable de treballadors d’origen estranger i les seves famílies. A més al CPNL se l’ha encomanat una tasca que en bona part l’haurien d’haver fet les escoles d’adults, ja que aquests centres podrien atendre l’alumnat des de l’alfabetització més bàsica fins al nivell de català més idoni per viure a Catalunya. El CPNL no alfabetitza, solament fa ensenyament del català.
Els Centres de Formació d’Adults (CFA) estan oblidats des de fa anys i estan infradotats de professorat i de recursos, en conseqüència, no poden donar resposta a les creixents demandes d’alfabetització en català i de formació en general. La situació que viuen els CFA de la ciutat de Girona és una mostra clara. No ho dic jo, ho expressa molt bé la carta dirigida als mitjans de comunicació que aquest mes d’octubre ha signat el claustre del CFA de Girona quan recull que té una ràtio que representa un docent per cada 100 alumnes.
On no arriben ni el CPNL ni els CFA, arriben les entitats de suport a la població d’origen estranger, normalment també dotades de pocs recursos i poc reconeixement, que a través de voluntariat fan formació en català per a persones nouvingudes. Aquestes formadores no sempre tenen els recursos ni la formació suficient per fer la seva tasca educativa i si ho dic no és per menystenir la feina que fan, ho faig per expressar la quasi nul·la oferta formativa que hi ha per aquestes persones quan s’adonen que necessiten estratègies i recursos per fer millor la seva feina.
On no arriben ni el CPNL ni els CFA, arriben les entitats de suport a la població d’origen estranger, normalment també dotades de pocs recursos i poc reconeixement
La majoria de les persones que reclamaven, fa pocs dies, més cursos de català a través dels mitjans de comunicació eren homes i, vaig observar un cop més, que les veus de les dones quedaven relegades a un segon terme, evidenciant-se un cop més la bretxa de gènere. Aquest fet em preocupa, ja que bona part d’elles tenen una gran necessitat d’aprendre el català i poques vegades se les té en compte. Les dones pateixen discriminació i oblit quan es parla de la població d’origen estranger. Sovint s’oblida la feble situació social, jurídica, laboral… que les condemna a viure sense gaire coneixement de la realitat que les envolta. Algunes han de desenvolupar un paper de responsabilitat pública pel qual no han estat educades, ja que eren els homes el que exercien aquest paper en els seus països d’origen. A més algunes viuen unes situacions de soledat que condiciona la capacitat de fer sentir la seva veu. Aquest canvi de paper és difícil assumir-ho quan no es tenen les eines que faciliten la comprensió i la comunicació amb l’entorn i més quan es pateix el racisme i/o la islamofòbia. A vegades les respostes a aquestes situacions per part de les administracions i algunes ONG són paternalistes i assistencialistes, cosa que no ajuda, genera dependència.
Moltes necessiten alfabetitzar-se per primer cop amb urgència, ja que l’absència d’experiència escolar és molt present en aquest col·lectiu. Elles són les que porten els fills als metges; elles són les que es relacionen amb l’escola i sovint parlen amb el professorat; elles són les que es mouen per fer la compra, elles són les principals interlocutores amb els serveis socials, elles són les que donen la cara quan cal parlar amb l’administració local… En definitiva, elles tenen una gran necessitat d’aprendre català per sentir-se segures i escoltades.
L’ensenyament del català en aquests contextos ha de ser una eina per adquirir consciència de classe i oferir, també, recursos antiracistes, de gènere i de lluita contra l’exclusió
Tota aquesta situació porta els formadors a plantejar-nos que ensenyar català a les dones nouvingudes i, en general a tot l’alumnat nouvingut, no és un mer procés de transmissió d’una llengua. L’ensenyament del català en aquests contextos ha de ser una eina per adquirir consciència de classe i oferir, també, recursos antiracistes, de gènere i de lluita contra l’exclusió. Per fer possible aquesta perspectiva de formació, ens caldrà recollir els codis culturals presents a l’aula i que ens possibilitaran entendre les necessitats socials i formatives, així com els llocs de partida de les alumnes en vers el procés d’ensenyament i aprenentatge. L’ensenyament del català ha de ser, doncs, una porta oberta a afavorir el vincle entre educació i justícia social.
Optar per aquest model formatiu vol dir que l’aula ha de deixar de ser aquell espai “segur” en el qual el docent sap i els educands escolten i assumeixen. Per alguns de nosaltres assumir aquest nou rol i assumir que l’aula ha de ser un espai obert, pot ser una tasca complexa, però a curt termini escoltar i adonar-nos que treballem en un context multicultural, en el qual l’alumnat potser no domina el català, però té un gran bagatge social, cultural, formatiu i a vegades lingüístic, ens facilità adonar-nos que som educadors i educands, i farà de la nostra tasca formativa un espai cap a la inclusió i la transformació educativa que s’alimenta d’un clima d’expressió lliure. Un clima que és fonamental per fer una educació humanista i crítica.
Com a formadors el nostre objectiu principal ha de ser l’ensenyament de la llengua i cultura del país d’arribada, el català i la catalana des de la diversitat i des de l’escolta activa. L’aprenentatge del català ha de ser una eina útil per reclamar els seus drets i respondre a les seves necessitats. L’ensenyament del català l’hem de fer sense assimilació, sense submissió i facilitant l’emporedament, per a afavorir una transformació social en la qual les dones (totes i en particular les nouvingudes per la situació d’exclusió que moltes viuen) han de tenir un paper decisiu en una societat multicultural, multilingüe i inclusiva.
