Article publicat a eldiario.es
Explicar el que passa a les aules des de dins de les aules. És el retrat que dibuixa l’escriptor i professor Fernando J. López en la novel·la La edad de la ira (Editorial Booket), finalista al premi Nadal 2010 i ara reeditada en versió de butxaca. Encara que es va concebre com una obra per a adults, el llibre s’ha convertit en lectura obligatòria en molts instituts. “Això és el més emocionant, que siguin els mateixos adolescents els que la recomanin als seus profes”, reconeix l’autor, que, a més de novel·la, ha escrit també diverses obres de teatre.
L’assetjament homòfob i xenòfob són, al costat de les retallades en educació (“i això que la vaig escriure el 2010, imagina’t ara”), alguns dels temes que presenta aquesta història, situada al terreny difús que divideix la realitat de la ficció i recoberta d’un embolcall de thriller. Sense moralismes, Fernando J. López presenta el dia a dia en un institut qualsevol que podria ser el teu, o el seu, o el del veí. I per això potser La edad de la ira submergeix tant el lector en les vivències adolescents que l’obliga a retre comptes amb el seu propi passat.
Quant de Fernando J. López hi ha a la novel·la?
A La edad de la ira vaig bolcar les meves experiències com a profe i també com aquest alumne que vaig ser. En aquest procés em vaig adonar que aquestes vivències eren molt semblants. Però no volia que la novel·la parlés de mi, sinó que apareguessin en ella moltes veus i perspectives de persones de diferents generacions. Per això vaig fer un munt d’entrevistes i, a partir d’elles, vaig anar construint els personatges.
Són les aules d’avui molt diferents de les que va deixar com a alumne?
Crec que allò bàsic es manté, encara que cada vegada s’aposta menys per l’educació. Hem perdut la consciència que aquesta és la base del futur de qualsevol societat, i fins i tot s’ha criminalitzat, com ha passat amb la cultura. Als profes que ens involucrem, que som molts, se’ns demana que fem miracles amb cada vegada menys recursos.
Això sí, els estudiants d’ara són més crítics, perquè tenen més accés a la informació del que teníem nosaltres. Jo sempre dic que, si hi ha alguna cosa en la que crec, no és en el sistema sinó en els meus alumnes.
La edad de la ira és, a més de moltes altres coses, un dard literari contra les retallades a l’escola pública. Educar s’ha convertit en un impossible?
Amb aquesta novel·la em vaig proposar fer una crítica del que no funciona, però sempre defensant l’educació pública, que és on treballo i on vaig estudiar. La vaig escriure el 2010, quan les retallades en educació eren només una amenaça els pitjors presagis de la qual ja s’han confirmat. Educar és possible i necessari, però sempre des d’una òptica realista, que era la que volia plasmar precisament en aquesta novel·la. Estem farts d’imatges inversemblants de les escoles americanes. Necessitem novel·les que parlin de l’avui, que retratin la realitat de l’ara.
I és precisament ara quan trobem problemes com la massificació de les aules. És una barbaritat que suposa deshumanitzar els alumnes. Si cada dia dones classe a 200 alumnes és molt difícil tenir empatia. Tant els professors com els estudiants som persones amb vivències personals. No podem oblidar-nos que l’educació està composta per un factor humà, que darrere dels pupitres hi ha històries, famílies, problemes…
Estem bastant orfes d’educació emocional i en valors, i hem d’aprendre a escoltar activament. Tots, pares i mares també, que cada vegada estan més separats dels docents per aquest mur de l’adversitat que s’ha instal·lat entre nosaltres. Fa molta falta fer autocrítica i aprendre a cooperar i veure’ns com a aliats. Com més gran és l’antagonisme, més probable és que sorgeixi un conflicte que pot afectar l’alumne.
Hi ha molta violència tancada entre les parets d’un centre de Secundària?
En la societat hi ha molta violència i no podem pretendre que l’aula hi hagi com un oasi aïllat. Com pot escapar l’adolescent de la violència si no li donem eines per fer-ho? No podem culpar els joves per ser part de la nostra realitat. Vivim en el temps de la ira, una època en què gairebé ens estem acostumant que ens robin els nostres drets i llibertats. Amb aquesta novel·la pretenia fer reflexionar sobre tot això des del mirall de l’adolescència.
La novel·la també plasma realitats menys visibles, com l’homosexualitat en l’adolescència. Es parla poc d’això a les aules?
En aquesta obra volia dibuixar un retrat amb el que s’identifiquessin els adolescents que estan descobrint la seva sexualitat. Volia donar una lectura que servís de refugi a aquells joves que no troben reflectida la seva realitat oferint un mosaic el més obert possible. En aquesta època, els nois i les noies estan perduts i només troben estereotips. Per això és tan important educar en la diferència i en la multiculturalitat.
Entre les pàgines de La edad de la ira és fàcil submergir-te en les vivències d’institut.
Amb la novel·la pretenc que cada lector tregui les seves pròpies conclusions i faci el seu viatge a partir dels seus records escolars. Crec en el compromís de la literatura amb la realitat. És una forma d’implicació i per això sempre intento crear novel·les que interpel·lin al lector, que el remoguin. Obres que t’obliguin a replantejar teu món sense maniqueismes. Odio la literatura que dóna solucions quan la seva missió hauria de ser plantejar interrogants.
I per què va disfrassar aquest docu-ficció de thriller?
La vida de totes les persones amaga un thriller. Tots tenim una trama de suspens dins. A més, la novel·la negra és una joia per parlar de la realitat perquè permet bussejar en el més sòrdid i arribar així a l’ànima humana. Aquesta no és una obra de bons i dolents, sinó d’éssers humans imperfectes.
Un professional compromès amb la igualtat
En el Dia Internacional de la Dona, Fernando J. López va demanar als seus alumnes que fessin la deconstrucció d’un personatge femení de la literatura universal, però amb una condició: que tractessin en el text un tema d’actualitat. “De vegades els alumnes no entenen la relació entre el que nosaltres expliquem a l’aula i el que ells viuen fora. Amb aquest exercici volia enfortir aquest vincle”, explica l’autor de La edad de la ira, per a qui el resultat, plasmat en un blog, és “el seu petit tresor”.
