Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
No és una anècdota ni un problema de quatre casos extrems. És una realitat que travessa la vida quotidiana de més de la meitat de la joventut espanyola. Així ho certifica l’informe Codi 505. Un estudi sobre les ciberviolències entre la joventut espanyola, publicat pel Centre Reina Sofia de Fad Joventut amb el suport de Telefónica i el Banc Santander.
La investigació, basada en una enquesta representativa a nivell nacional a 1.500 joves entre 15 i 29 anys realitzada entre el febrer i el març d’aquest any, posa xifres a un fenomen que l’OCDE i la UNESCO ja identifiquen com un dels grans reptes per als sistemes educatius del segle XXI.
La dada més rotunda: el 57% dels joves han patit algun tipus d’agressió digital durant l’any previ a l’enquesta. Stalkeo —és a dir, vigilància o revisió insistent de l’activitat en línia d’algú—, control digital de parella, insults, difamació i discursos d’odi són les formes més freqüents.
Darrere d’aquest 57% hi ha una fotografia molt més complexa, marcada per diferències profundes en funció de l’edat i del gènere. I és aquí on l’informe aporta una de les seves troballes més rellevants per a l’àmbit educatiu.
L’adolescència, a l’epicentre
Si el 57% ja és una xifra alarmant, el desglossament per franges d’edat encara ho és més. Entre les persones de 15 a 19 anys —estudiants de secundària majoritàriament, encara dins del sistema educatiu—, la prevalença de la ciberviolència puja al 69%.
Gairebé set de cada deu adolescents han experimentat alguna forma d’agressió digital durant els 12 mesos anteriors a l’enquesta. Aquesta proporció baixa al 54% en el grup de 20 a 24 anys i al 49% entre els que superen els 24 anys.
La tendència no es limita a les experiències com a víctimes. També la percepció que la violència existeix —i és habitual— als entorns digitals és més elevada entre els més joves: el grup de 15 a 19 anys considera que la ciberviolència està més normalitzada que les persones entre 25 i 29.
I la tolerància a determinades conductes violentes és també més gran a menor edat. El cas de l’stalking és revelador: només el 24% dels adolescents ho considera una pràctica molt negativa, davant del 45% dels que tenen entre 25 i 29 anys. Una diferència de més de vint punts que parla de quant encara hi ha per fer en termes d’educació digital i cultura del respecte en línia.
Aquesta concentració del fenomen a l’adolescència no és casual. L’informe apunta que la violència entre iguals —entre companys i companyes de classe, del grup d’amics, de l’entorn escolar— té un pes especialment rellevant en aquest tram d’edat.
El 28% de les víctimes ha estat agredida per algun dels seus iguals; entre els més joves, aquest percentatge puja al 37%. I quan l’agressió prové del grup proper, la intensitat del ciberassetjament és més gran i les conseqüències emocionals, més profundes. “La violència entre iguals és clau: la seva intensitat s’uneix sovint a la violència física”, va assenyalar a la presentació de l’informe Beatriz Martín Padura, directora general de Fad Joventut.
El gènere com a fractura
L’edat no és l’única variable que reordena el mapa de la ciberviolència. El gènere actua com una segona fractura, igualment profunda, que travessa pràcticament tots els aspectes del fenomen: des de qui el pateix fins a com ho pateix, passant per com ho percep i reacciona davant seu.
En termes generals, les noies perceben una presència més gran de violència en els entorns digitals. Adopten també més mesures d’autoprotecció: el 44% n’amaga la geolocalització, en una proporció més gran que els nois; i quan naveguen, són més propenses a compartir continguts únicament amb el cercle proper. Aquesta cautela més gran, lluny de ser un tret secundari, reflecteix una experiència més amenaçadora de l’espai digital.
Les xifres de victimització ho confirmen. El 9% de les noies han rebut missatges hostils relacionats amb el seu aspecte físic, quatre punts percentuals per sobre dels nois. I ser víctima de la difusió d’imatges íntimes —l’agressió que més por i rebuig genera entre la joventut— preocupa al 57% de les enquestades, davant del 48% del total. No és només una qüestió de prevalença: és una experiència que impregna la seva manera d’estar a internet.
On la diferència de gènere és més contundent és en les conseqüències. L’impacte emocional de la ciberviolència és significativament més sever a les dones. El 25% de les víctimes femenines declara haver caigut en un estat d’apatia després de les agressions, deu punts percentuals més que els nois. El 21% va reduir la seva activitat a les xarxes socials després dels episodis violents —un silenciament de veus femenines que l’informe subratlla com una conseqüència directa—, onze punts més que els seus parells masculins. I una dada especialment preocupant: el 10% de les víctimes femenines s’ha autolesionat o ha pensat fer-ho després d’experimentar violència digital, set punts percentuals per sobre de la dada masculina.
Un fenomen que es normalitza
Més enllà de les dades de victimització, l’informe crida l’atenció sobre una cosa igualment inquietant: la normalització. El 29% dels que han patit agressions no en va fer absolutament res.
No perquè no poguessin, sinó perquè no els va semblar prou greu, o perquè van considerar que aquestes coses senzillament passen a internet. La ciberviolència es percep com a part del paisatge digital, no com a vulneració de drets.
Aquesta normalització té una dimensió especialment rellevant en el cas del control digital de la parella. El 21% de la joventut considera que pressionar la parella perquè deixi d’interactuar amb algú a les xarxes socials pot resultar justificable. I només el 34% veu molt malament que algú sàlkei una altra persona.
Són dades que contrasten amb el rebuig gairebé unànime -al voltant del 90% o més- que generen formes d’agressió més visibles com els xantatges, les amenaces o la difusió d’imatges íntimes. La violència de control, més subtil, més interioritzada com a normal en les relacions, esquiva aquesta reprovació generalitzada.
La investigadora Anna Sanmartín, coordinadora de l’estudi, va destacar també a la presentació que gairebé el 80% dels que reconeixen haver agredit digitalment altres persones havien estat prèviament víctimes d’alguna forma de violència. Les dades apunten a un cercle que es retroalimenta i que l’escola i les famílies tenen la responsabilitat d’interrompre.
Qui és responsable i què es pot fer
L’informe no està limitat al diagnòstic. També pregunta als joves qui creuen que ha d’actuar. El 41% assenyala les persones agressores com a principals responsables; el 38% apunta a les plataformes digitals; i només el 10% assenyala els legisladors i polítics. El 63% considera que el paper de les plataformes en la lluita contra la ciberviolència hauria de ser molt important, i el 57% demana una implicació més gran de les famílies.
Per a Fad Joventut, la resposta no pot ser unidimensional ni reduir-se al control de l’accés o la prohibició. “El benestar digital no es construeix des de la por o la prohibició, sinó des de l’educació, el pensament crític i l’acompanyament”, va subratllar Martín Padura.
L’alfabetització digital —que el mateix informe identifica com a factor protector— i la generació de ciutadania crítica capaç de navegar l’ecosistema digital de manera lliure i segura apareixen com les claus d’un enfocament que posa els joves al centre, sense alarmar ni minimitzar.
Les dades de l’informe són, en última instància, una invitació incòmoda: a mirar el problema de front, a no tractar-lo com a xavals, i a reconèixer que la violència digital —amb les conseqüències tangibles sobre la salut emocional, la participació social i la llibertat d’expressió dels més joves— és un assumpte que competeix a tota la comunitat educativa.
