Pere Solà Gussinyer és catedràtic d’Història de l’Educació a la UAB.
Què dir de les revelacions pujolianes d’aquest estiu? També l’escena educativa catalana les ha rebut amb fort trasbals. La Fundació de directrius ètiques i educatives de l’ex-president de Catalunya s’ha fos com sucre en Rooibos, segons comunicat oficial de la pròpia entitat del 8 de setembre de 2014. Ara bé, en què queda el “projecte d’acció i reflexió a l’entorn de l’educació a Catalunya que vol articular un pensament pedagògic propi que permeti afrontar els reptes que avui en dia viu el món de l’educació” (Edu21, Centre d’Estudis Jordi Pujol)?
El projecte deia assumir “uns determinats valors”, concretament la responsabilitat, l’autonomia, el compromís i la superació… Certament ha fet feina, aquesta Fundació en els seus gairebé deu anys d’existència. Rebobinem: a Tarragona, un 3 de novembre de 2006, Jordi Pujol, president de la fundació Centre d’Estudis homònim, presentava el projecte educatiu Edu21, bo i proclamant que “l’ensenyament ha de recuperar la cultura de l’esforç, el respecte, l’autoexigència, així com un nivell més alt d’autoritat dels professionals i dels directors dels centres”. L’acompanyava Jordi Riera, pedagog i consultor principal del projecte, ara mateix director de la Fundació Blanquerna Assistencial i de Serveis i president del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. En aquesta presentació l’exmandatari va assenyalar que, tot i el bon nivell del sistema educatiu, cal “arraconar la filosofia permissiva i de màniga ampla que ha imperat durant molts anys en el sistema educatiu”.
Més enllà del màrqueting i de la xerrameca, sempre presents en el món de l’educació (fa dos-cents anys al Diario de Barcelona hi havia anuncis prometent ensenyar a llegir i escriure en tres setmanes), mai no sobra considerar la distància que hi ha entre allò dit i allò fet, en política de l’educació. Ni veure si un projecte és realment inclusiu, és a dir si té en compte tots els debats i preocupacions més sensibles dels ciutadans, o, pel contrari, silencia qüestions bàsiques. A veure: fixem-nos-hi. Estic d’acord -com no podria ser altrament- amb la importància de la responsabilitat, de l’autonomia, del compromís i de la superació, de la cultura de l’esforç, del respecte als altres, de l’autoexigència, i del reconeixement de l’autoritat de les persones i les institucions que se n’han fet mereixedors. Però quan el defraudador a gran escala confés parla de la filosofia permissiva i “de màniga ampla” del sistema educatiu en general, no pot llançar la pedra i amagar la mà: qui i per què s’ha posat traves a la responsabilitat, l’autonomia, el compromís, la cultura de l’esforç, el respecte als altres, l’autoexigència, i el reconeixement de l’autoritat de les persones i les institucions?
Tots aquests ítems són rellevants, pedagògicament, però n’hi ha d’altres de tant importants: defensa de l’educació de tots, la pública, igualtat d’oportunitats a una educació de qualitat, participació de tots els agents educatius en el disseny i implementació de polítiques educatives, assignació inequívoca i justa de recursos suficients a la millora de la qualitat educativa, dret a una educació integral, defensa de la dignitat del treball, educació del sentit crític enfront de noves formes d’autoritarisme, humanisme de l’educació versus mercantilització i un llarg etcètera!
En qualsevol cas, és una llàstima que, almenys de moment, desaparegui una plataforma d’opinió sobre els temes educatius. No en sobren precisament, i menys en moments de refundació, constituents, com els que viurem en els anys que venen.
