La Sílvia, en Xose, la Jana i la Bruna ja es deuen haver tret totes les pedres de la butxaca i són a punt, aquest dijous, per sortir volant cap a Santiago de Chile. Aquesta família barcelonina, impulsora del blog Sin piedras en los bolsillos, passarà gairebé mig any recorrent diversos països de Sud-amèrica amb la intenció de viure una experiència tots junts, de conviure amb tota la naturalesa que no tenen al barri de Sants i, a més, de conèixer projectes educatius actius i vivencials a l’altra banda de l’Atlàntic que potser encaixin més amb el concepte d’educació que ells volen per a les seves filles.
En els darrers mesos, en Xose i la Sílvia, amb fortes inquietuds per l’educació -ell és informàtic, ella professora-, han recorregut diverses escoles de Catalunya amb metodologies més lliures amb la intenció, també, de posar en contacte aquests centres i els seus infants amb d’altres de sud-americans, a través de l’espai Escoles amigues. “Ens agradaria poder establir ponts, que comparteixin propostes concretes, inclús vincles personals: des d’un intercanvi de capses viatgeres entre els més menuts fins a creuar-se correus o videoconferències entre els més grans”, explica la parella.
És un projecte que volen dur a terme “sobre la marxa”, expliquen, perquè tampoc saben què s’hi trobaran a les escoles que visitin. “Ens interessaria veure les dinàmiques generals, l’organització, inclús l’arquitectura”, explica en Xose. “No totes les escoles s’organitzen per edats, com aquí, ni tenen horaris i assignatures compartimentades”, constaten. Són conscients que a Catalunya ja han sortit projectes educatius més vivencials en els darrers anys, però tot i així volen veure casos en altres contextos.
La iniciativa, de tota manera, és un complement del viatge de llarga durada que emprenen a partir d’avui, perquè són conscients que l’objectiu principal és veure món amb les seves filles, de 2 i 5 anys, i que gaudeixin de paisatges com el de les Galàpagos o la Terra del Foc. Aprenentatge i viatge, asseguren, van de la mà quan tens l’oportunitat, per exemple, de conviure amb la fauna de les Galàpagos.
Els viatges en família de llarga durada, amb el factor educatiu sovint com a rerefons, no són un descobriment d’aquesta família de Sants. En els darrers anys s’ha conegut casos com el de la Diana i en Diego, que volten per escoles d’arreu del món amb la seva bicicleta en busca d’una educació diferent per al seu fill, o el d’una família que va fer la volta sencera al món durant un total de 19 mesos.
És també el cas d’en Max i la Susagna, impulsors ara de la plataforma Familias en ruta –un espai per compartir experiències de criança en moviment-, que fa uns anys van fer un recorregut similar al d’en Xose i la Sílvia que els va portar a escoles de referència com El León Dormido, de l’Equador, un projecte educatiu integral en el qual els infants aprenen a partir de les seves inquietuds, en un entorn rural i amb una alta implicació dels pares i mares i de la comunitat.
“Per nosaltres el viatge és una part substancial de la criança i de l’educació, veure món és una forma completa d’educar, perquè s’aprèn de tot, d’una forma no tan estructurada però sí més vivencial”, explica en Max, sociòleg de formació que, després d’empescar-se rutes i activitats per fer compatible la passió pels viatges amb el fet de tenir fills, va decidir fer un gir professional juntament amb la seva parella i posar en marxa Familias en ruta.
Viatjar en família més enllà del turisme
La inicitiva de Familias en ruta, a més de ser una xarxa per compartir experiències entre parelles que viatgen amb els fills, ha posat en marxa ja dues trobades presencials a les quals han assistit prop de 300 persones, entre elles en Xose i la Sílvia. “És important no marxar a cegues, sinó posar en comú les teves angoixes i dubtes”, remarca la Sílvia, que malgrat tot assegura que ells no estan gens preocupats pel fet d’anar fins a l’altra punta del món amb dues nenes durant mig any. “No creiem que hagi de ser més segur viure a la ciutat que a la Patagònia; i molt menys enriquidor, segur”, constata la parella.
De les trobades de Familias en ruta en sorgeixen sovint recomanacions o vivències que ajuden a encarar un viatge d’aquestes proporcions. Una d’elles és “adequar els ritmes i les expectatives del viatge” a les d’un infant, un plantejament que en Xose i la Sílvia ja tenien clar, i per això han optat per estar a cada parada del viatge uns quants dies o setmanes, ja sigui a Equador o al Perú, en comptes d’anar amunt i avall fent fotos a momuments.
“També quan són una mica més grans és interessant implicar-los en les decisions, negociar amb els fills”, explica en Max, que en aquest sentit posa com a exemple la filosofia del slow travel, o fins i tot la del world schooling, famílies que opten per educar elles mateixes els seus fills, al marge de l’escola, mentre van voltant pel món.
Un altre aspecte que poden compartir aquestes famílies que viatgen sense pedres a les butxaques és què passa quan desescolaritzes un fill de més de 6 anys -ja en edat d’anar a l’escola obligatòriament- durant un període llarg de temps. En general, no sol haver-hi problemes, constata en Max. “Mai ens hi hem trobat, al contrari, si ho parles amb el seu tutor sovint t’hi animarà i tot!” explica. Així i tot, en Max apel·la a la responsabilitat dels pares perquè no interrompin moments d’escolarització decisius com poden ser avaluacions de finals de cicle.
“Però aquí cal reivindicar el paper principal de la família dins l’educació: ens hem d’empoderar d’això”, afirma en Max, “hi ha mil maneres de viatjar i a la vegada aprendre matemàtiques, o a resoldre conflictes”, sosté.
“Serà un enriquiment familiar, alliberats de l’estrès i envoltats de verd”. En Xose i la Sílvia n’estan convençuts: “Fixa’t que ara no podem ni parlar amb les filles mentre anem a l’escola perquè el soroll del carrer de Sants no ens deixa!”
