Opinió

Valors europeus?

Hi ha uns valors europeus/occidentals, diferents d’uns valors africans, d’uns valors americans o d’uns valors orientals/asiàtics? Per a molts dels qui escriuen, dels qui ens governen i dels qui tenen obertes les portes dels mitjans de comunicació, semblaria que sí.

El Renaixement europeu, que és també l’època de les grans conquestes intercontinentals, es va inventar directament un passat, una tradició feta a mida, que ha arribat fins avui i que parlava de tres grans ancoratges: Atenes (o la racionalitat enfront de la màgia, la superstició i la irracionalitat), Roma (o el dret i les institucions enfront de l’anarquia, el tribalisme i l’arbitrarietat), i Jerusalem (o la moral judeo-cristiana enfront de la llei del més fort, la injustícia i la barbàrie). Una invenció que no només prescindeix d’unes influències més que evidents (posem per cas Egipte), sinó que se n’apropia d’algunes de foranes (el judaisme, sense anar més lluny) i en maquilla moltes d’altres. Una invenció que obvia el pluralisme lingüístic, religiós, cultural, polític i ètnic d’Europa.

De tot plegat en resulta una imatge d’Europa dipositària única dels atributs d’humanització, que s’adjudica la potestat de classificar la humanitat en funció d’aquests atributs i que, lògicament, es col·loca al capdamunt d’una escala que va de l’ésser humà complet, perfecte, a l’ésser humà que no es fa ni mereixedor d’aquest nom perquè estaria més a prop de la salvatgia, de l’animalitat, que no pas de la humanitat. En definitiva, es constitueix la doctrina de la supremacia europea o occidental, tan arrelada entre nosaltres i que tant mal ha fet al llarg de la història, perquè d’aquesta superioritat autoatorgada només se’n podria seguir o bé el prescindir de la resta de la humanitat, o bé el sotmetiment o l’extermini, o bé ajudar-la a acostar-se al model establert (via colonització, via conversió, via cooperació al desenvolupament).

El segon moment fundacional d’Europa/Occident és la Il·lustració i una de les seves derivades, la Revolució francesa. Llibertat, igualtat, fraternitat, proclamaven els revolucionaris. Els drets humans i la democràcia parlamentària són fills també d’aquesta embranzida. És de mal gust recordar que, en nom d’aquests ideals, teòricament universals, els europeus van esclavitzar, explotar, deportar i assassinar milions de persones, formalment lliures, iguals i fraternes? És inoportú fer patent que les primeres democràcies excloïen pràcticament tothom (dones, pobres, estrangers, analfabets…), llevat dels rics? Resulta que els drets humans i la democràcia eren solament un artefacte jurídic, al servei d’uns determinats interessos; passa que drets humans i democràcia, convertits en ideologia al servei dels europeus, acomplien exactament la mateixa funció que, en el passat, s’havia fet en nom de la civilització o la religió vertadera. Són els ideals de la revolució francesa els qui estan a la base del classisme, del sexisme, del racisme, de l’homofòbia, del cientifisme, de la raó instrumental, segons la qual una finalitat desitjable justificaria uns mitjans abominables.

Certament podem posar-nos d’acord en alguns valors universals: la llibertat individual per fer i decidir el que cadascú vulgui fer amb la seva vida; la llibertat dels pobles per decidir col·lectivament el seu present i el seu futur; la racionalitat crítica com a instrument primer d’aquestes llibertats i no com una finalitat en si mateixa, perquè és aquesta racionalitat freda i antihumana la que justament invocaven el nazisme i el comunisme, tanmateix invents ben europeus. Però afirmar que aquests són valors europeus/occidentals no seria sinó una mostra més de la doctrina supremacista.

Resulta útil, quan parlem de principis i valors, la distinció que s’ha fet entre valors finalistes i valors instrumentals. Mentre els primers farien referència als grans ideals humans, als objectius existencials considerats indiscutibles, els segons serien més aviat les normes que guien els comportaments de les persones. Els valors finalistes tenen sempre un to generalista, discursiu, mentre que els instrumentals són els que s’apliquen en la pràctica quotidiana, els que regulen les actituds i les conductes efectives. Seria desitjable que entre uns i altres hi hagués una línia de continuïtat i coherència, però sovint no és ben bé així, sigui perquè aquells ideals són estrictament retòrics, sigui perquè la realitat té moltes punxes i no és fàcil traduir aquells valors a cada cas particular…

Sense cap ànim de fer demagògia, no és pas universalisme i drets humans el que veiem a Europa en l’actual crisi de refugiats i immigrants, obligats a fugir dels seus països; més aviat hi veiem hostilitat, indiferència, egoisme, por i xenofòbia.

Francament, hi ha valors que són senzillament humans i humanitzadors, que són propietat de la humanitat sencera. Voler apropiar-se’ls per part dels europeus és senzillament indigne; fer el contrari del que seria raonable esperar de l’aplicació efectiva d’aquests valors proclamats és una procacitat.