Opinió

Deures, menjar poc i pair bé

Com que sóc una mestra progre, celebro que la federació de famílies CEAPA hagi obert sense embuts el debat dels deures. A veure si així ens aclarim.

Crec que cal tenir temps per jugar lliurement, per avorrir-se, per compartir amb la gent, per moure’s molt. Considero contraproduent l’estrès a què sotmetem al nostre alumnat. No és bo que allò acadèmic, sovint abstracte, amb els seus valors de classe, d’ètnia i de gènere, envaeixi tot l’espai familiar i resti valor a la quotidianitat, a la diversitat, a la feina, a la cura, a allò concret. Sobretot estic en contra que els deures reforcin la desigualtat de classe, cosa que, en general, fan.

Com que sóc una mestra entrada en triennis, discrepo, sense acritud, de la seva proposta de boicot als deures, també de la seva proposta de prohibició.

Sovint he tingut pressions de famílies perquè no posava prou deures, i per això l’escola no tenia nivell. D’altres no volien deures oberts (entrevistes, enquestes, observació d’allò natural…), perquè després no sabien dir si el que m’entregaven estava perfecte: els agradaven més les multiplicacions llargues. Altres no en volen cap.

No estic per batzegades, que ja les meves lumbars s’han fet grans. L’educació vol molt equilibri i molta humilitat. El que és humà és així, perfectible perquè és imperfecte. Lo mejor es enemigo de lo bueno.

A falta d’alguna cosa millor, crec que alguns deures són bons; només alguns i si són pocs. Menjar poc i pair bé.

Com que sóc antiga, crec que les persones tenim Drets perquè tenim Deures, en majúscula. Els deures, en minúscula, ens ensenyen alguna cosa d’això, i és bo que ho facin: responsabilitat personal, planificació i perseverança, metes a llarg termini, resiliència davant la dificultat o la frustració, estratègies d’estudi sense suport. Som subjectes de l’educació pròpia, sobre tot a mesura que ens fem grans. Compte amb tractar l’alumnat, i molt menys els seus progenitors, com a consumidors d’educació, que aquest món mercantilista ens pot portar a ximpleries com aquesta.

El subjecte de l’educació és alhora singular i plural. La singularitat es nodreix del grup i el grup de l’individual.

L’educació es fa amb persones que col·laboren. Que dolent seria que l’escola fos estanca. Hi ha deures que serveixen per donar valor a l’espai familiar, al veïnal, al treball, a les cures, a la cultura, a les dues-centes llengües i cultures que conviuen als nostres barris. Això és un tresor que ha d’entrar a l’escola perquè sigui menys classista, menys masclista, menys racista i molt més sàvia i més justa. Si no ho reconeixem, els excloem: carn d’abandonament escolar. El reconeixement funciona en els dos sentits. Quan la teva mare troba interessant això que estàs aprenent, ho aprens molt millor, no? No li ho neguem. Quina tristesa.

Alguns deures serveixen per aplicar al món no escolar allò que has après a classe. Això els dóna sentit, valor i projecció. Que l’aprenentatge sigui significatiu és l’única manera que sigui aprenentatge. Altrament, les criatures tenen dos circuits paral·lels: a l’escola les coses cauen segons les lleis de Newton i a casa cau més de pressa la que més pesa. I les paral·leles només es creuen quan ens trenquem la crisma en una frenada. Pobre Newton, incomprès.

Compte amb Finlàndia. No tenen gairebé gens de deures però llegeixen en família, llegeixen a les biblioteques públiques, llegeixen als centres comercials, llegeixen molt. Hi ha una correlació espectacular entre el nombre de llibres que es llegeixen una casa i l’èxit escolar de la seva prole. Els nens i les nenes que viuen en contextos lletrats es mouen molt millor per totes les escoles del món mundial. El tràfic de lectures entre la casa i l’escola és una palanca i un plaer compartit: molt més que deures.

I finalment, no ens fem trampes al solitari.

No val injuriar els deures escolars per fer altres tasques igualment redundants, acadèmiques i invasives, a més de cares. En sortir de l’escola, no puc fer deures perquè faig anglès, solfeig, i esport d’alta competició… Doncs quin negoci per al benestar de les criatures! Però dóna estatus. Ai, el que podem imposar als nens i nenes per una mica d’estatus!

En el context de la LOMCE i les revàlides que no hem tombat encara, no val que el pijerío tingui deures i professor particular i la classe treballadora no tingui ni deures, ni ajudes, ni tennis, ni anglès a Irlanda, ni tan sols un carrer segur per jugar. M’emprenya, però els deures a preu fet, ratllant el que és inhumà, han situat Corea, Xangai, Singapur, Honkong i Taipei al capdavant del rànquing de PISA. Per davant de Finlàndia. Em va agradar l’expressió de William Deresiewicz: “L’educació d’elit produeix talossos excel·lents”. Amb estatus, això sí.

No m’agradaria entrar en la guerra dels deures.

S’ha obert el debat, doncs debatem aclarim-nos. Però arribem a acords i no maregem els xavals amb desautoritzacions mútues.

És el nostre deure com a adults. Tenim deures.