Opinió

Quin paper han de jugar les institucions educatives en la societat que volem?

Connecto el contingut d’aquest article amb la pregunta plantejada en un panell sobre Societat del coneixement, diàlegs i desafiaments per a l’equitat, a les Trobades BCN 2016. Decidir sobre el paper de les institucions educatives davant l’aparició de nous agents, recursos, contextos i oportunitats d’accés a la informació per part de les persones, comporta una sèrie de qüestions interconnectades amb la línia de pensament explicitada en el meu article anterior.

I ho estan perquè segons el nostre posicionament davant les dimensions del fenomen, ens inclinarem per una resposta o una altra. En el meu cas, començo problematitzant el caràcter prescriptiu de la pregunta del titular de l’article. Porto anys dedicada a l’educació, una activitat altament prescriptiva, però em costa utilitzar el verb “haver de”, sobretot de forma general i fora d’un context. En primer lloc, perquè com vaig aprendre de George Edward Moore, sovint caiem en la “fal·làcia naturalista” que, en síntesi, consisteix a equiparar fal·laçment el que considerem que “és bo” amb “allò desitjat”, amb “el que satisfà un desig” o “el que existeix necessàriament”. El que també ens porta a l'”il·lusionisme legislatiu i/o acadèmic”.

Massa sovint, a les anàlisis més o menys profunds i complexos els segueixen prescripcions tecnicistes i simplistes que no només no les milloren, sinó que fins i tot poden contribuir a empitjorar les coses. En segon lloc, perquè les decisions sobre el que “ha de ser” solen estar massa allunyades del que és i les prenen persones que no només no les portaran a la pràctica, sinó que ni tan sols posaran els mitjans necessaris perquè altres les portin. Dit això, juntament amb altres estudiosos i educadors, considero que, així com la impremta va suposar una transformació fonamental en la forma de representar, emmagatzemar, divulgar i accedir al coneixement, i va tenir un paper crucial en la manera d’organitzar l’educació formal i en les maneres d’aprendre, les tecnologies digitals de la informació i la comunicació van començar fa temps una gran revolució en totes aquestes dimensions, ara per ara, amb conseqüències inexplorades.

La realitat és que, a hores d’ara, les institucions educatives, inclosa la universitat, en general, semblen estar ancorades en el passat i tenir dificultats per crear el present i el futur, i fins i tot per entendre’l. Les multinacionals de la informació tenen posats els seus ulls en l’educació i desenvolupen i intervenen en projectes tant en el sector privat com en el públic, per garantir la pervivència del tipus de societat que estan contribuïnt a crear, a més de multiplicar els seus guanys.

Avui la investigació i el desenvolupament que mouen el món, cap a llocs que semblen vedats per a una grandíssima part de la població –la bretxa entre la riquesa i la pobresa no sembla disminuir sinó augmentar–, no són a la Universitat, sinó en llocs com Silicon Valey. Un lloc des del qual es llança el missatge que: “La majoria d’universitats del món desapareixeran”, al que alguns afegeixen, des de fa temps, que les escoles també (cal pensar en l’eloqüent títol del llibre de Perelman de 1992, School’s out: hyperlearning, the new technology, and the end of education ).

I s’emet perquè les empreses han començat a dir que el que es valora no són els títols que un té, sinó el que un sap fer. Per aquest motiu, per poder respondre a la pregunta del principi, el que jo els preguntaria a les institucions educatives seria ¿què és el que sabeu fer? Sabeu preservar el passat? Sabeu comprendre el present? Quin és el vostre paper en la configuració del present? Com contribuïu a la invenció del futur? Segurament, després de contestar-nos aquestes preguntes arribaríem a la conclusió que el seu paper ha de ser totalment diferent. Però la decisió de quin “hauria de” ser, depèn de la visió del món cap a on vulguem anar.