Amb la crisi, de mitjana, tota la infància s’ha empobrit. Però els nens i nenes que ja vivien en situació vulnerable, molt més que la resta. Del 2008 al 2015, a Catalunya les famílies amb menys ingressos ha vist com aquests se li reduïen un 31%, 4,5 vegades més que la resta, que en el seu conjunt ha vist minvar els seus recursos en un 7%, segons un informe de l’ONG Save the Children.
A les llars catalanes hi ha 261.970 menors d’edat en situació de pobresa severa, si es té en compte els qui viuen amb una renda inferior a 6.444 euros anuals (és a dir, una renda inferior al 40% de la renda mitjana del país). Aquesta xifra és un 23% superior a la de 2013, segons l’ONG, que ha extret aquestes dades de l’institut IDESCAT. També es constata el creixement de la pobresa infantil si es contempla la privació material severa, d’un 7,7% el 2013 a un 11,7% al 2015. Aquest indicador fa referència a les persones que no es poden permetre almenys quatre despeses bàsiques (de les nou que es tenen en compte: la factura del pis, la despesa energètica, despeses inesperades, menjar carn de forma regular, anar de vacances, tenir cotxe, rentadora, televisió o telèfon).
L’estudi, que porta per nom Desheretats, fa un repàs exhaustiu a les desigualtats que pateixen els infants –una etapa més castigada que la majoria– i posa el focus en la transmissió generacional de la pobresa. A nivell espanyol es calcula que el 80% dels infants vulnerables poden convertir-se en adults pobres. “No ens podem permetre no donar oportunitats als que més les necessiten”, expressa la responsable de l’entitat a Catalunya, Guiomar Todó. “Un infant pobre no pot estar condemnat a ser un adult pobre, però l’actual sistema de protecció perpetua la pobresa”, clou.
Entre els factors que més minen el benestar material dels infants hi ha, segons l’informe, les condicions laborals dels seus progenitors i les d’habitatge. En el cas de les primeres, s’ha de dir que l’atur de llarga durada –el de més de dotze mesos– afecta molt més els qui tenen fills a càrrec (un 11,6%) que els qui no en tenen (4,8%).
Sobre la despesa que suposa l’habitatge –tant si és la hipoteca com el lloguer– per a les famílies, l’estudi observa que en les llars més pobres aquesta factura equival, de mitjana, al 58% del total de despeses del nucli familiar, mentre que en altres franges de població, en funció dels ingressos, això no supera el 25%. Es calcula que una família pateix “sobrecàrrega” en habitatge quan la despesa en aquest àmbit supera el 40% de la renda de què es disposa per gastar en tota la resta.
També en el sistema educatiu s’aprecien desigualtats entre els infants més pobres i els més rics, fins i tot en un dels indicadors escolars que més ha millorat en els últims anys, el de l’abandonament educatiu prematur. Mentre les administracions es feliciten per la tendència a la baixa de l’abandonament –el 2015 era del 18,9%, inferior a anys anteriors però encara per sobre de la mitjana europea–, l’estudi identifica que dins el 20% de la població més pobra aquest índex no s’ha reduït, sinó que ha augmentat un 1,4% durant la crisi econòmica. El 32,5% dels estudiants més pobres abandonen els estudis abans d’hora.
