Opinió

‘Jackie’

En tenim prou amb el nom de Jackie per saber que parlem de Jacqueline Kennedy. No ens cal ampliar el títol, el nom és prou evident.

El director Pablo Larraín -recordeu entre d’altres ‘El club’ o ‘Neruda’-, ens mostra les hores, molt poques hores, posteriors i anteriors, totes ben barrejades però sense confusions, viscudes per aquesta dona que es va casar amb l’home més poderós del món, amb un dels personatges que han marcat el segle XX. Qui no recorda que estava fent quan es va assabentar de la mort del president J.F. Kennedy? Poca gent deu haver-ho oblidat.

Ens mostra una dona, una icona que sabia que representava un paper davant del món, feble, confosa i fràgil com una nina de porcellana. Una dona que va haver d’aguantar el cap del seu marit mortalment ferit i que va haver de pensar com ho explicaria als seus fills mentre havia de buidar la Casablanca perquè s’hi instal·lessin els nous inquilins.

La dona sofisticada, elegant, que tot ho contemplava des d’una talaia privilegiada, i que ara es descobria amb el vestit tacat amb la sang del seu marit i que havia d’aprendre a contemplar el món des de la mirada de vidre del president assassinat.

Veient la pel·lícula podem anar descobrint els inicis d’una llegenda, d’una llegenda que va formar part de la del seu marit. Les dues es van fondre aquell moment, sobretot en aquell instant tan dramàtic, quan tot el poder del món va caure víctima d’un franctirador que va ser poc temps després víctima també.

Si a l’antigor les llegendes necessitaven llargs temps per construir-se i consolidar-se aquí en tenim prou amb uns segons, amb uns trets i amb el gest d’una dona que intenta cobrir amb el seu cos el cos de l’home que estimava.

La pel·lícula va guanyar el premi al millor guió al festival de Venècia i la interpretació de Natalie Portman pot donar la sorpresa la nit de Hollywood. La seva feina, sobretot aneu a veure-la en versió original, mereix molts reconeixements. Un d’ells pot ser l’estatueta daurada.

https://www.youtube.com/watch?v=nbNBLrOu7O8