Acabo de sobreviure a l’última festa de les Falles a la ciutat de València. No diré que no és formidable ocupar el carrer, gaudir de la música i la gastronomia, gaudir de l’enginy i la creativitat, i ballar al voltant de la foguera la celebració de l’inici de la primavera. La festa, qualsevol festa, ens convoca a la desinhibició i ens allibera per una estona del temps regulat per la producció. No obstant això, em desperto preocupat de la meva última ressaca fallera amb la pregunta sobre l’educació a la ciutat.
Sé que la massificació a la festa sempre complica les coses, però els explico un primer escenari. En una gran plaça plena de gent es gaudeix dels focs artificials. En acabar, es buida lentament i deixa el terra ple d’escombraries. Ampolles de plàstic, llaunes de refrescos, bosses de llaminadures diverses i, en fi, no em faria res seguir amb el llistat si servís per fer la vergonya una mica més vergonyosa encara. Si volen una mica de so, poden afegir el de les petjades sobre una enorme catifa d’escorces de pipes i cacauets. Em pregunto, aleshores, com es viu la ciutat, de qui és la ciutat, com ens apropiem d’un espai i una experiència urbana i social i la fem nostra. Perquè, si fos així, si la ciutat fos una ciutat viscuda, a la qual li hem donat sentit i identitat la mateixa ciutadania, aleshores faríem com a casa nostra, guardar-nos a la butxaca el que ens sobra per dipositar-ho on correspongui segons una educació ecològica i responsable.
M’atreveixo a obrir aquesta reflexió perquè no crec que les falles de València siguin un cas aïllat. Segurament vostès estan pensant: “Ui! Si vinguessis a les festes del meu poble!”. Així que la qüestió a debat, si volem fer-la una mica més complexa, és, per una banda, si aquesta part o fragment del currículum que a l’escola tracta els assumptes de la sostenibilitat i la cura del que és comú està realment connectada amb les nostres pràctiques quotidianes. I, de l’altra banda, si la gestió de la ciutat es mostra com un recurs o servei públic o va més enllà i, a més d’espai urbà, la ciutat és una possibilitat de trobada social i cultural del qual tots i totes ens fem partícips.
La primera part de la qüestió interroga l’escola. Potser la festa sigui també una manera de desconnectar de l’aprenentatge escolar si aquest resulta poc significatiu. Una escola implicada en la ciutat i, per tant en les seves festes, pren el currículum com a pretext per llegir d’una manera crítica les pràctiques socials a la ciutat. Això ens diria Freire, amb la seva proposta alfabetitzadora: aprendre a llegir amb ulls crítics allò que ens afecta i ens provoca. L’escenari que els acabo de narrar seria llavors un text per interpretar.
La segona part interroga la ciutat, les seves polítiques i les pedagogies implícites en les seves polítiques. No solament a les polítiques més formals o institucionals. Certament, els ajuntaments gestionen els serveis, però també un discurs institucional sobre la ciutat. No és el mateix dir que “cuido la ciutat per a tu” que dir que “tenim cura junts la ciutat” perquè és la nostra i junts la pensem i decidim. No és el mateix saber-me client en una concepció neoliberal de la ciutat, que saber-me subjecte protagonista de les decisions que pertoca a la meva ciutat. A la primera lògica neoliberal no fa falta molta educació, pago els meus impostos perquè netegis el que embruto. A la lògica del subjecte polític cal una pedagogia política que ens ensenyi el valor de tot allò que és comú, el sentit de la cura del que és públic, la capacitat de decidir sobre el que a totes i tots ens pertoca. El teixit social i associatiu que nodreix la ciutat ha de pensar igualment les seves pedagogies. Les ONG, associacions culturals i festives, sindicals, etc., tenen a la ciutat una pissarra a escriure la seva didàctica crítica.
La ciutat no és només una estructura física, un espai urbà. És també, i fonamentalment, una pràctica cultural en què es desenvolupa la nostra experiència de la quotidianitat conformant la nostra identitat. “No parlo de la ciutat, sinó d’allò en el qual a través d’ella ens hem convertit” deia Rainer-Maria Rilke, al seu Diari Florentino. Per tant, d’una banda l’escola ha d’incorporar una mirada una mica menys tancada i instrumental sobre la ciutat, per facilitar la seva analítica discursiva. La ciutat ha de pensar-se com a text pedagògic, ja que cada pràctica cultural entre els seus carrers i places produeix un potent significat.
