La xarxa d’escoles públiques inquietes del Garraf (XEPIG) neix d’una necessitat de reflexió i canvi pedagògic: del desig i la demanda de molts centres del Garraf durant el curs passat. L’equip impulsor el formen quatre persones que representen al conjunt d’escoles i diferents serveis i agents educatius molt emblemàtics del territori que han aconseguit unir sinergies per construir un discurs i un projecte comú: Francesc Martín (40 anys), director de l’escola Sant Jordi; Elisabet Aznar (39 anys), mestra d’educació infantil i actual inspectora; Pilar Gargallo (36 anys), mestra i presidenta del MRP (Moviment de Renovació Pedagògica) del Garraf; i Francesc Banyuls (49 anys), professor de Secundària i Director del CRP (Centre de Recursos Pedagògics) de la comarca.
Es tracta d’un equip molt cohesionat -les seves quatre veus són compartides- que lidera el procés i un cert acompanyament extern, encara que tenen molt clar que el protagonisme és del professorat i que cada escola realitzada el seu propi camí. “Nosaltres posem el plató i les eines però ells posen el protagonisme. Arribarà un moment que no controlarem la situació i se’ns escaparà l’energia que aquest procés genera”. Aquí hi caben tots els centres públics que vulguin trobar-se i compartir diversos moments i espais de reflexió. “És una gran oportunitat per compartir dubtes, inquietuds, incerteses, fortaleses, potencialitats i reptes. Per crear un espai genuí que permeti construir relacions que ens permetin créixer personal i professionalment; i que atengui les necessitats del centre perquè cadascú s’apoderi a partir dels seus propis projectes de vida. No es tracta de competir entre els centres sinó de compartir”. És una xarxa que intercanvia i ajuda, que conté i sosté. Sempre amb el propòsit d’aprendre i reaprendre.
Volen recuperar la veu del professorat, revaloritzar la reflexió pedagògica, una mirada profunda sobre la innovació i el significat real de les paraules. “Cal fugir de paraules desvirtuades com innovació, canvi, escola avançada o transformació que s’utilitzen de manera mimètica, banal i descontextualitzada: com una marca o un simple eslògan que ven. Per això volem crear i compartir un llenguatge genuí i parlem de revolta”. Aquest concepte ho associen a transgressió, sacsejada i desequilibri per remoure el que s’està fent, de vegades de manera rutinària, autocomplaent i poc autocrítica. “Sempre ens acompanyen aquestes tres preguntes: Qui som? Què fem? I per què ho fem? La nostra xarxa ha d’enamorar i emocionar. Sense emoció no hi ha desequilibri i sense desequilibri no hi ha transformació educativa. I a partir de generar complicitats i confiança es generen nous equilibris”.
Aquest nucli impulsor convoca mensualment sessions plenàries on poden assistir tots els docents i centres del Garraf. També hi ha una estructura de coordinació que es reuneix regularment amb els equips impulsors de cada centre que solen coincidir –encara que no sempre– amb els equips directius. I entremig s’estableixen múltiples espais d’intercanvi i formació gestionats per cada escola. A la primera sessió plenària que va tenir lloc al setembre amb la presència de 155 mestres i 25 centres –d’un total de 29 centres de la comarca– es presenten els objectius de la xarxa i comencen a concretar les necessitats formatives i les fortaleses de cada centre. En la segona, es comparteixen els components del somni d’una escola pública diferent. “Com hauria de ser l’educació perquè es respectessin les necessitats de la infància i per garantir els aprenentatges per viure en la societat del present-futur? I com ens la imaginem per educar en la construcció d’un altre món?”
A la tercera sessió plenària de novembre la conversa es focalitza en el professorat. “Sobre nosaltres com a mestres i com ens agradaria ser”. Per a això es planteja que cada assistent identifiqui tres mestres que hagin tingut una influència rellevant en la seva vida; que escriguin una carta d’agraïment; i que s’identifiquin les empremtes que desitjarien deixar en els seus alumnes i amb quines accions ho farien. A partir d’aquí sorgeixen conceptes que defineixen els mestres inquiets: implicació, passió, compromís ètic, sentit de responsabilitat, impuls vital i professional, desig d’evolució; i es va dibuixant col·lectivament el marc de convivència i creixement de la XEPIG: “Per posar-nos en joc, ens cal construir un espai de confiança, un espai protegit de convivència perquè tothom se senti bé. I saber què necessitem cada un de nosaltres perquè aquest espai sigui un espai de creixement personal i professional”. En les tres següents sessions es presenten experiències dels centres amb el propòsit d’aprofundir en la reflexió pedagògica. Per a això es convida un assessor extern perquè problematitzi i dialogui amb les experiències.
Com es viu aquest procés des de les escoles? De quina manera s’impliquen? Vam visitar quatre centres de Vilanova i la Geltrú, la capital de la comarca, per recollir el testimoni de cinc mestres i mestres. Olga Belmonte (38 anys), mestra de suport d’Infantil a l’escola Llebetx, diu que estan avançant la reflexió tant en el cicle com en el claustre sobre un parell d’activitats que pensen que es poden exportar a altres centres: l’Educació Física que inclou el treball cooperatiu i en valors i el procés d’autogestió que desenvolupa el cicle superior al voltant del viatge de final de curs: “Es tracta de fer valdre coses que fem des de fa anys. Ho estem compartint amb tres centres més mitjançant sessions de formació. També vull destacar l’aportació de Fernando Hernández a les sessions plenàries: et recol·loca, és un valor afegit important”.
Noemi Tamborero (50 anys) fa trenta que és en aquesta mateixa escola. En va ser directora i ara està també a Infantil. “La xarxa, la XEPIG, m’aporta autenticitat. En un procés d’innovació hem d’aprendre que en la nostra feina tot ha de ser replantejat contínuament, perquè de vegades ens adormim als llorers. Si ens adonem que una cosa no funciona o no ens motiva, el millor és aturar-se per tornar a recuperar la il·lusió i reorientar-la”. Aquesta mestra es mostra especialment crítica amb l’efecte magnètic de les modes. “No podem agafar retalls de coses que ens han enlluernat. Hi ha d’haver una actitud i un treball a fons, sinó es recreen mons antics i falsos. La renovació pedagògica és el resultat del treball en equip de l’escola. I aquesta xarxa fa que la formació sigui molt real. Nosaltres ja fem coses que ens funcionen i les hem explicat als nostres companys en la sessió plenària de desembre”. D’altra banda, han visitat a dues escoles de la xarxa per conèixer com s’organitzen els ambients de lliure circulació.
Alba Ramírez (30 anys), és mestra d’Educació Infantil i cap d’estudis de l’escola Canigó, on està des de fa vuit anys. Des de l’equip directiu han emprès una revolució pedagògica que comença en l’educació infantil per anar estenent als altres cicles: “Fa quatre anys treballàvem encara amb fitxes i ens vam adonar que no donàvem resposta als interessos i propers a l’infant. Ara treballem amb ambients i espais d’aprenentatge que és el que hem compartit a la xarxa. Ens ha visitat una escola amb la qual hem compartit dubtes una tarda sencera; i d’una altra ens visita cada dia una mestra diferent d’Infantil. No tot es queda en la visita: l’intercanvi genera altres espais d’intercanvi i formació compartida. “La xarxa ens obre finestres. De les experiències sempre t’emportes alguna idea. Estic creixent com a mestra i també creix l’equip. Mai com en aquest curs havíem parlat tant de pedagogia”. A partir d’una proposta de l’equip impulsor del centre organitzem les tertúlies “On som cafè”. La primera s’ha focalitzat en el que més es valora d’aquest curs. “La idea és veure què guardem a la nostra motxilla, i veiem que hem millorat en la comunicació i en els espais, entre altres qüestions organitzatives i pedagògiques. Tot això ho compartim a la xarxa”.
Esteve Corominas (35 anys) és mestre de Primària i cap d’estudis de l’escola Cossetània, on porta quatre cursos. L’equip directiu, en el si del grup impulsor-coordinador, està molt involucrat en la revisió del projecte educatiu a través d’un ampli procés participatiu en tres fases-sessions de consulta: amb el professorat; amb els pares i mares implicats en els òrgans de representació i comissions mixta; i amb totes les famílies. Esteve explica com es va organitzar la segona sessió: “Vam convertir el gimnàs en una nau espacial on va tenir lloc una perfomance en què se’ls feia tres preguntes:
- Com volien que fossin els alumnes en sortir de l’escola?
- Quins principis haurien d’orientar la pràctica educativa per arribar fins aquí?
- Quines coses haurien assentat, reciclat o revisat?
Entre les potencialitats es van destacar la participació de les famílies, les assemblees de classe i altres àmbits de relació; el capítol de colònies, sortides i festes; i el treball al voltant de la lectura i la biblioteca. I entre les debilitats es van nomenar les instal·lacions i la línia pedagògica desdibuixada del centre. “Es deia que es feien coses interessants però que es trobava a faltar un treball més global i coherent”. També en aquest cas es valora enormement l’oportunitat de la xarxa per vèncer l’aïllament. “Fins ara les escoles de la ciutat estàvem totalment desconnectades, no ens coneixíem. La xarxa és un punt d’unió per compartir bones pràctiques i ens interpel·la a repensar-, per no fer coses per inèrcia. Ens aporta elements per a ratificar o refer-les. No amb l’objectiu de fer escoles iguals sinó perquè tots els centres segueixin el seu propi camí, sempre de manera horitzontal i de baix a dalt”.
L’últim testimoni és Pau Torres (40 anys), mestre especialista d’Educació Física i director de l’escola Ginesta, on porta sis cursos. El punt fort d’aquest centre és la lectoescriptura, amb l’aprenentatge entre iguals, les parelles lectores i una forta implicació de les famílies; encara que de moment no ho han compartit a la XEPIG. Entén que sorgeix en un bon moment, amb candeletes, per donar resposta a les necessitats i inquietuds pedagògiques. “Aquesta xarxa t’aporta noves metodologies, t’ensenya que cada alumne aprèn de manera diferent i t’obliga a espavilar com a escola. Apareix en el moment educatiu més oportú. És un intent de cobrir el silenci i la manca de respostes de l’Administració educativa”. Sosté que és positiu que aquesta els concedeixi autonomia però sense deixar-les abandonades”.
Insisteix: “Autonomia, però no abandonament”. El 80% del professorat de la seva escola es va apuntar a la xarxa. “La gent va començar amb moltes ganes però de vegades té por i busca la solució a la xarxa. Però aquesta no és la solució sinó el camí. La solució externa no existeix, és interna i ve de cadascú”.
El 29 de març, assisteixo a la sisena sessió plenària de la XEPIG davant d’un centenar de docents. S’inicia amb la presentació d’una experiència del col·legi Vora Mar sobre l’ensenyament de les matemàtiques a través del mètode de càlcul ABN que està donant excel·lents resultats des de fa tres anys. Per a això desenvolupen un triple procés formatiu: dins del centre, en línia i amb un seminari amb un altre centre de l’entorn.
Al seu terme, Fernando Hernández, com a assessor extern, dialoga amb l’experiència i subratlla els elements més substantius. “Un bon exemple de com les persones aprenen amb sentit, una cosa que té a veure amb la comprensió. L’aprenentatge viu ens permet comprendre el món real i les matemàtiques pertanyen a aquest món, no al d’un altre planeta”. I tot seguit s’interroga sobre com ajudar els nois per a la comprensió i en com la comprensió pot activar la resolució dels problemes. S’endinsa en el motor del canvi: “Sempre neix d’una necessitat” i en el model formatiu, qüestionant el mite que la formació en el centre sempre és la millor. “Depèn, és el més còmode, però no sempre és el millor. Sovint cal sortir a fora per formar-se, com van fer i segueixen fent també els mestres del Vora Mar “. F. Hernández es mostra molt crític amb el mètode imposat com a taula de salvació per a tothom, apostant a mode de conclusió per la personalització de l’aprenentatge: “No tots els nens i nenes han de fer el mateix. L’ensenyament és individualitzat i els camins són diferents. El mètode que s’imposa i vol encaixar en ell a tots els subjectes no és un bon mètode”.
A continuació, el mateix Fernando Hernández comenta, com un desafiament anticipat i provocador, un documentat Power Point en el qual mostra que el discurs i l’aprenentatge per projectes ha estat desnaturalitzat i se l’ha apropiat el sector empresarial del capitalisme més avançat per modelar la nova mà d’obra, plantejant al final aquest repte a l’auditori: “Com transformar un referent que es fa servir per desenvolupar al subjecte neoliberal en una experiència emancipadora, en una pràctica de resistència”. Un saludable recordatori massa oblidat: tot el que arriba a l’escola pot ser utilitzat en un sentit o en un altre diametralment oposat.
La sessió es tanca amb les intervencions de tots els assistents, que fan un balanç del moment actual: “Què ha significat per a vosaltres el fet de formar part de la XEPIG? Quin sentit té en l’àmbit personal i professional? Què està suposant en les vostres escoles i en el territori? N’hi ha que ho escriuen en fulles que van enganxant per les parets de la sala, mentre uns altres ho expressen a viva veu, sempre amb un deix d’orgull, passió i agraïment als propulsors d’aquesta iniciativa a qui estimen com un regal irrepetible. Aquestes són algunes de les paraules que més apareixen: alegria, canvi, col·laboració, contagi, desequilibri pedagògic, dubtes, emoció, evolució, interacció, mirada al futur, motor, reflexió, sacsejada professional, etc. I, sobretot, escoles inquietes. “Aquesta paraula és la que m’ha enganxat, perquè m’he trobat amb persones inquietes. I m’ha agradat la perspectiva de compromís social de moltes escoles. Perquè la xarxa és un instrument de transformació social“.
I heus aquí alguns dels verbs més emblemàtics que es conjuguen a la XEPIG. Fer visible el que es fa, “Que els nostres projectes surtin de les parets de l’escola i que els nens i nenes vegin que el que fan té una repercussió social …. És molt maco fer visibles escoles que es veien invisibles”. Compartir: “Compartir-ho tot per repensar i replantejar tot el que faci falta. Feia anys que enyorava el treball compartit. O treballes junts o et quedes molt sol. És un espai que obre antenes i preguntes: Què fem i què feu? Com? És sortir d’aquella zona de confort. Hem començat a valorar-nos perquè ens valorin”. I el tercer verb és formar-se per aprendre: Està bé compartir projectes però cada escola ha de fer-se’ls seus. Hem après molt, però necessitem aprendre molt més. “És el repte i l’orgull de les escoles públiques molt enganxades a un territori que han emprès el seu propi viatge, amb un ull atent a la realitat i amb l’altre mirant cap a la utopia”.
