El catàleg de films amb protagonisme de l’escola i l’educació és ingent. Totes les cultures les han representat a través del cinema igual que ho han fet amb la literatura per mostrar una realitat més o menys distorsionada i manipulada segons els cànons a l’ús de tota obra de ficció. I dins d’aquest àmbit, la temàtica del professorat és una de les més recurrents. Això sí, malgrat la feminització de la professió, com passa en altres camps, la figura femenina està pràcticament exclosa, com ho estan els sabers de les dones.
Quina és la imatge docent més habitual? Sens dubte, la de l’heroi i de víctima, amb freqüència barrejades en el transcurs del relat. Encara que en algunes filmografies, sobretot l’americana de Hollywood, l’heroïcitat de la professió es converteix en un mer espectacle. Per contra, en l’altre extrem, com pot ser el cas francès, assistim a una aproximació més austera i realista. Es barregen, per tant, les visions esquemàtiques i idealitzades amb les quals mostren la complexitat, l’autenticitat i tota classe de matisos en l’exercici de la professió. El cinema és un mirall i un generador de models, estereotips, comportaments, valors, actituds i pràctiques pedagògiques.
Encara que el mosaic de la presència del professorat és molt variat, sí que existeixen alguns tòpics recurrents. Abunden les cintes d’instituts en què s’enfronta a una adolescència conflictiva, rebel i poc motivada. Les intervencions solen ser individuals –rarament col·lectives– per gestionar i sortir airós de tota mena de situacions complicades, mitjançant la seducció per salvar aquesta adolescència o almenys treure’n el millor. En aquest sentit, es posa l’èmfasi en els mètodes d’ensenyament transgressors, heterodoxos i innovadors per a aconseguir-ho. Aquests, en general, són incompresos i produeixen enfrontaments amb la direcció del centre i bona part de col·legues. Es pretén reflectir la imatge del professor ideal, honest, compromès i que se la juga fins a fregar els límits institucionals, desafiant el seu poder i el d’altres poders fàctics. Així mateix, surt a relluir la passió per l’ofici, que s’exerceix amb honestedat i amb sentit de la justícia, tractant de trencar la rigidesa dels esquemes i metodologies tradicionals.
Fins a quin punt són innovadors els models representats i en quina mesura contribueixen a la formació d’una futura ciutadania lliure, crítica i solidària? Deixem aquest i altres interrogants per al debat que pot suscitar cadascuna d’aquestes vint pel·lícules.
La selecció resulta complicada, per raons òbvies. Bàsicament, he seguit quatre criteris. A) La inclusió de diversos models i situacions docents. B) La presència de cintes de diversos països. C) La possibilitat de generar debats educatius enriquidors entre estudiants i docents, en el si de qualsevol institució o col·lectiu educatiu. I D) Una mínima qualitat fílmica –algunes aconsegueixen la màxima– avalada per la crítica i el públic.
1/ ‘El camí de la vida’, Nikolai Ekk, Unió Soviètica, 1931.
Aquest film, un dels primers del cinema sonor, s’inspira en l’obra de l’A.S. Makarenko, plasmada en Poema pedagógico i Banderas en las torres, on aquest educador explica la tasca desenvolupada amb joves difícils del carrer, abandonats pel règim tsarista, en els primers compassos de la revolució soviètica de 1917. Aquests viuen en colònies o comunes, on un disciplinat treball productiu –un dels eixos de l’educació marxista–, centrat en la construcció d’una via fèrria, els forma per a la nova societat comunista. Es tracta d’un dels pedagogs marxistes més interessants, i reconeguts, que s’inspira en Gorki – “ell ens va omplir d’odi i de passió” –, i que ha tingut certa influència en l’àmbit de l’educació formal.
2/ ‘El profe’, Miguel M. Delgado, Mèxic, 1970.
Mario Moreno (Cantinflas) representa a un mestre amb gran vocació i ingenuïtat al qual li encarreguen ocupar-se de l’escola d’un poble davant la resistència del cacic, ja que aquest, gelós dels seus privilegis, no vol que els fills dels peons rebin instrucció. El film compta les vicissituds d’aquest professor d’educació primària per motivar al seu alumnat, mitjançant una mescla de mètodes tradicionals, moderns i originals, i per continuar ensenyant en condicions molt precàries quan és desallotjat de l’escola. Sota un registre de comèdia musical entretinguda, a l’estil del popular actor, es posa en relleu el poder del caciquisme, una de les xacres socials del medi rural, per impedir l’escolarització de tota la població.
3/ ‘Half Nelson’, Ryan Fleck, Estats Units, 2006.
Un relat de la doble vida d’un jove professor d’institut d’una zona pobra de Brooklyn: molt dinàmic, creatiu, innovador i amb una excel·lent relació amb els seus alumnes, en contrast amb la seva vida privada, enganxat a les drogues i autodestructiva, on demana ajuda a crits i alhora la rebutja. Una història de solitud i de mutu suport amb una de les seves estudiants més problemàtiques, amb la qual inicia una relació just quan aquesta el sorprèn en plena activitat addictiva al final de la classe, sense derivar en els suats enamoraments professor-alumna, tan habituals en aquest gènere. L’encreuament de tots dos escenaris –públic i privat– planteja interessants dilemes sobre el comportament ètic docent.
4/ ‘Avui comença tot’, Bertrand Tavernier, França, 1999.
El director d’una escola infantil d’un barri marginal del nord de França, assotat per la crisi i amb un alt índex d’atur, ha d’afrontar les problemàtiques socials de diverses famílies, amb casos d’alcoholisme, dificultats econòmiques per pagar la quota i semi-abandonament dels seus fills. Davant la falta de respostes per part dels serveis socials i l’administració educativa, ha d’arromangar-se i assumir rols i funcions que sobre el paper no li corresponen. Però els assumeix contra cel i terra, solidaritzant-se amb la situació que pateix aquesta infància i les seves famílies. El film, inspirat en fets reals, mostra la coherència personal i professional d’un mestre que aposta per la inclusió escolar, per una educació renovada i amb sentit, per la participació de pares i mares en el centre i per uns vincles més estrets amb la comunitat. Impagables les seqüències de la conversa amb l’inspector. Una crítica lúcida i incisiva al mite de l’Estat del Benestar.
5/ ‘La classe’. Laurent Cantet, França, 2006
Es basa en el reeixit llibre “Entre els Murs”, del professor de secundària F. Bégadeau, que s’interpreta a si mateix en aquesta pel·lícula a mig camí entre la ficció i el documental. Un relat realista sense concessions d’allò que passa dins de les parets de l’aula durant un curs escolar, fidel reflex del que succeeix fora dels seus murs, en un barri multicultural de la perifèria de París. Es mostren les tensions, perquè el professor accepta el cos a cos amb l’alumnat, al qual tracta en peu d’igualtat; els conflictes –alguns greus– i els diàlegs intensos; i per part de Bégadeau, s’alterna el desànim i la frustració, amb l’entusiasme i l’esperança. Perquè, com tot ésser humà, mostra els seus dubtes, comet errors i és tan vulnerable com els seus alumnes. Alguns d’aquests diuen que no aprenen res, mentre uns altres aconsegueixen tirar endavant, ja que, tot i les condicions familiars i socials adverses, té confiança en les possibilitats del seu alumnat. Un film majúscul, que va obtenir la Palma d’Or en el festival de Cannes i que té la virtut de posar sobre la taula algunes de les misèries i contradiccions més cridaneres del sistema educatiu ancorat en el passat, amb tots els seus matisos i complexitats.
6/ ‘La historia oficial’. Luis Puenzo, Argentina, 1985.
Són anys durs i foscos, els últims de la dictadura argentina. Una professora d’història de família acomodada i defensora del discurs oficial polemitza amb un dels seus estudiants sobre qui escriu la història –“l’escriuen els assassins”, llança aquest–, i sobre la validesa de les fonts orals i escrites. Però la seva vida dóna una bolcada quan, a causa de diverses circumstàncies personals, descobreix que la seva filla adoptiva és filla d’una de les víctimes de la repressió militar argentina. A partir d’aquí es treu la bena dels ulls i assumeix un compromís intel·lectual i polític enfront de la dictadura. Una lúcida reflexió sobre la memòria històrica i sobre la imbricació entre vida privada i professional.
7/ ‘La lengua de las Mariposas’. José Luis Cuerda, Espanya, 1999.
Durant els anys trenta de la Segona República, considerada l’edat d’or de la renovació pedagògica espanyola, a l’escola d’un llogaret gallec, un mestre, don Gregorio, introdueix la metodologia innovadora de la Institución Libre de la Enseñanza: passejos per la naturalesa, relació de proximitat amb l’alumnat, amor per la lectura i confiança en l’educació com a palanca per afermar els valors de la ciutadania democràtica. S’estableix un vincle molt estret amb Moncho, un dels seus alumnes de vuit anys. Però quan arriba l’alçament franquista del 18 de juliol i el mestre és detingut, aquest vincle es trenca. La pel·lícula és un homenatge al magisteri republicà i una denúncia contra la severa repressió que va patir, amb múltiples assassinats, empresonaments, exilis i depuracions.
8/ ‘L’onada’. Dennis Gansel, Alemanya, 2008.
La pel·lícula es basa en un fet real ocorregut en un institut de Califòrnia, on un dels seus professors va dur a terme un experiment, la tercera onada, instituint un règim d’extrema disciplina i sospita que va acabar dramàticament. En aquest cas l’experiment es ficciona en el context alemany, on al professor d’institut, amb un gran poder de seducció i manipulació, explica quin és el funcionament d’un règim autoritari i com la classe pot emular-lo. A partir d’aquí es van establint tots els seus rituals, sentit de comunitat i normes disciplinàries i sancionadores, convertint-se en un moviment real: l’onada. Al tercer dia, l’alumnat comença a amenaçar-se entre si. Esclata la violència i l’experiment es descontrola. El director busseja en la seva història familiar en el context de l’Alemanya nazi i en una entrevista, després de la projecció del film, llança les següents preguntes: “Com se’ns podria enganyar de nou avui? Com podria funcionar avui el feixisme? Seria possible? Podria succeir aquí i ara en una escola normal? Un film de rabiosa actualitat a causa del creixent ascens del feixisme en diversos països; i sobre el poder d’adoctrinament i manipulació sobre els joves. I no tan joves.
9/ ‘Semilla de maldad’. Richard Brooks, Estats Units, 1955.
“Té vostè domades aquestes feres?”. Amb aquesta pregunta un col·lega es dirigeix al professor protagonista, un exsoldat el qual, amb un perfil molt vocacional, cerca la manera de comprendre i acostar-se als joves d’un institut del conflictiu barri novaiorquès del Bronx, per a reinserir-los al sistema educatiu. No a tots, però si almenys aquells que considera que tenen més possibilitats. Per això estableix relacions de complicitat amb el seu alumnat per mitjà de diverses estratègies noves per despertar la seva curiositat, captar la seva atenció i controlar l’aula. La seva actitud transcorre entre el pessimisme i l’esperança en un entorn complicat: perquè ha d’afrontar conductes violentes per part d’alguns alumnes, així com la incomprensió de la direcció i altres docents, obsessionats únicament pel control i la mà dura, on traspuen els prejudicis racistes i el discurs de la reproducció de l’exclusió social. El film es basa en una novel·la on l’autor narra la seva pròpia experiència com a professor. Un comitè del Senat dels EUA va decidir que la pel·lícula era perjudicial per la joventut i el seu ambaixador a Itàlia va evitar que es presentés a la Mostra de Venècia.
10/ ‘The history boys’, Nicholas Hytner, Regne Unit, 2006.
L’acció se situa en una petita escola pública anglesa –tot un privilegi, perquè a l’aula només hi ha nou alumnes–, la qual els prepara per aconseguir el gran somni britànic de ser admesos en una de les dues llegendàries universitats: Oxford i Cambridge. Dos professors amb actituds o mètodes contraposats –uns més trencadors i heterodoxos, i uns altres més convencionals– pugnen per influir i guanyar-se la confiança d’aquests alumnes. Molt il·lustratiu el debat entorn de l’Holocaust amb l’encreuament de posicions entre tots dos. En aquesta història, emotiva, intel·ligent i divertida, es parla de cultura i de llibres, de poesia i de poetes, del cinema d’abans, de la música popular, del plaer de jugar i l’afany de saber. En certa manera és un homenatge al llarg viatge del coneixement. Aquest film s’inspira en el text teatral d’Alan Bennett.
