Opinió

El valor de l’educació: el factor que ens aproparà a Finlàndia

És dijous 29 de novembre, són les 8.20 del matí i més de 1.000 estudiants d’entre 7 i 16 anys entren a Vasa Övningsskola. Encara és fosc i tant els alumnes com les més de 100 mestres que treballen a l’escola van entrant i deixant les seves botes, manyoples i abrics als penjadors prou sofisticats per guardar tota aquesta indumentària. Avui, també hi entrem 9 visitants arribades de Catalunya expectants per descobrir què es cou a les aules finlandeses, aquelles de les quals tant havíem sentit a parlar.

Passarem dos dies a Vasa, una ciutat de la costa oest de Finlàndia, visitant el centre en el qual una de les integrants del nostre grup ha estat treballant durant uns mesos. L’escola ens obre les portes amablement, i ens convida a aprendre i compartir estones de conversa i debat sobre educació, que no poden, de cap manera, deixar-nos indiferents.

Sens dubte, Finlàndia té un sistema educatiu qualificat durant molts anys com un dels més exitosos. El país inverteix al voltant d’un 7% del PIB en educació (comparat amb un 3% a Espanya). Una escola pública de qualitat on els serveis bàsics són gratuïts per a tothom, les allunya del fenomen de la guetització que s’està vivint a Catalunya i que fa créixer cada dia més la iniquitat educativa. Defensen un model estàndard i un currículum de base que dóna unitat al conjunt del sistema i que, a la vegada, promou el desplegament cap a l’autonomia dels centres.

Entrem a les classes i ni professores ni alumnes se sorprenen: és ben habitual per elles la presència de més d’un adult a l’aula. Finlàndia té escoles creades i pensades per ser escoles formadores de futures mestres. La que visitem n’és una. En aquests centres les mestres reben formació per tutoritzar l’alumnat en pràctiques, i aquest passa un mes cada curs de la formació universitària a l’escola observant i fent intervencions. Avui, dos estudiants en pràctiques fan la classe de música amb alumnes d’11 anys. Quan acaben, el professor els dedica bona estona a donar-los feedback. Les docents que fan de mentores tenen un temps reservat per compartir què ha funcionat i què no, i com poden millorar. L’acompanyament és, doncs, consistent i organitzat. L’escola formadora va coordinada amb la universitat, i les tutores són plenament responsables de la seva doble tasca educativa dirigida no només a les alumnes, sinó també a les estudiants en pràctiques.

Les nou visitants tenim la sort de poder observar diverses classes amb alumnes d’edats diferents. Ens sorprèn la calma i el silenci que hi ha a les aules –també el que hi ha, en general, pel carrer–. Un silenci marcat, creiem, pel tipus de societat, però que a les aules ens resulta insòlit. Aquest clima contrasta amb algunes aules catalanes, on el caos controlat també esdevé un bon entorn d’aprenentatge.

Parlant amb el director del centre i el coordinador pedagògic, ens expliquen que la relació que tenen les famílies amb l’escola es defineix per la gran confiança d’aquestes cap a les professionals i cap a la institució educativa en si. Això fa que la paraula i l’acció de les mestres estiguin dotades d’un gran respecte i, a la vegada, fa que les famílies entrin poc a l’escola. Aquesta confiança, però, no és pas a cegues. La societat sencera confia en les mestres, en la formació que han rebut i en la tasca que fan. I hi confien perquè també atribueixen un gran valor a l’educació, que es reflecteix en les polítiques educatives i en la concepció del sistema educatiu en general. El benestar i l’estabilitat en les polítiques educatives passen per sobre d’interessos partidistes i conformen una concepció del sistema educatiu com a una necessitat bàsica.

L’administració, els centres mèdics, els serveis socials de la zona i, fins i tot, els teatres o museus estan connectats a l’escola i hi treballen en estreta col·laboració. La ciutat sencera valora l’educació i té la concepció que, com bé diu el conegut proverbi africà, “per educar un infant es necessita tota una tribu”. Justament aquest és, en el nostre parer, un dels èxits millor aconseguits pels finlandesos i que, de ben segur, en podem aprendre: la confiança que tenen cap a l’educació com a eina transformadora.

Arriba el nostre últim dia a les aules finlandeses i reflexionem sobre tot el que hem viscut. Constatem un dels punts clau que fa Finlàndia un país pioner en educació i societat: les mestres creuen que la seva tasca és essencial en la vida dels infants, i les famílies i altres agents socialitzadors respecten la professionalitat de l’escola i donen suport i valoren la feina de les mestres.

La nostra breu experiència a Finlàndia ens ha permès fer només l’anàlisi d’una realitat concreta, però, amb la boca petita, volem traslladar el missatge esperançador i positiu que ens enduem. Ja ho deia Mandela: “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. Tornem de Finlàndia amb el convenciment que Catalunya està desenvolupant unes pràctiques pedagògiques actives i revolucionàries. Estem vivint un moment de renovació i transformació educativa, i l’estem vivint –majoritàriament– amb una mirada optimista, crítica i esperançadora. S’està fent molta i molt bona feina des de diferents indrets del país per tal de repensar el model d’escola actual i reflexionar sobre si aquest s’ajusta i dona resposta als reptes de les alumnes que la conformen. Per tal, però, que tot aquest esforç i revisió profunda doni els seus fruits, ens cal tornar cap a la valoració de l’educació des de tots els àmbits. Cal que les professionals que ens dediquem o ens dedicarem en un futur a la docència, creguem en la gran responsabilitat que tenim i ens sentim recolzades per la societat. Tornem de Finlàndia esperançades i convençudes que, quan tota la societat confia i valora l’educació, llavors sí, l’educació es converteix en l’arma més poderosa per canviar el món.

Firmen aquests article: Judit Barberà, Violeta Caballol, Núria Cots, Mònica Espona, Laia Ferrús-Vicente, Lluís Terrado, María Rodríguez, Marta Perich i Martina Pujal.