La necessitat de transformació es fa especialment necessària en aquestes etapes per la proximitat dels nois i noies d’incorporar-se a un món adult que ja requereix persones amb habilitats i competències diferents de les treballades en un model d’escola tradicional, i especialment per la necessitat d’establir models transformadors que garanteixin una educació motivadora i inclusiva, que redueixi un dels grans problemes no únicament educatiu sinó també social: les encara altes taxes d’abandonament escolar.
Els diferents agents que intervenim en el procés educatiu som art i part de les dificultats i oportunitats d’aquest canvi necessari. Per una banda, el professorat amb una formació i un rol que tradicionalment ha estat més vinculat a les disciplines: som professors de biologia, de matemàtiques o llengües, abans que educadors d’adolescents i joves, tot i que malgrat no tenir la formació específica, trobem una infinitat de bones pràctiques d’educació afectiva, personal i social en molts centres. Però en molts casos la preocupació pels continguts curriculars de la matèria, el nivell dels alumnes i també sobre com acompanyar i resoldre problemes de convivència, d’atenció a la diversitat i de falta de motivació i esforç amb noves estratègies, fa que continuem utilitzant l’avaluació i els resultats acadèmics com a eines de control. En moltes situacions actuem com si els exàmens o les notes fossin els veritables i únics elements de motivació i control.
També l’entorn social, les famílies i els mateixos alumnes actuen en alguns casos, per desconeixement o per por al canvi, com a agents reactius davant de veritables processos de transformació pedagògica d’aquestes etapes. El fantasma de la pèrdua de nivell, de la falta de cultura de l’esforç o la referència a les temudes PAU són arguments que s’utilitzen per posar en qüestió la necessitat i la possibilitat real de fer canvis a l’ESO i el batxillerat.
Però és justament en aquestes etapes on hem de posar en joc de manera prioritària nous models educatius més competencials i vivencials que garanteixin que avancem en la formació de nois i noies, que tal com es planteja ja en el moment actual hauran de ser persones preparades per aprendre al llarg de la vida en un entorn social on les titulacions universitàries i algunes competències tradicionals ja no son elements rellevants. Persones que viuran en un entorn social amb importants reptes globals –ODS– que posen en qüestió la continuïtat del nostre planeta tal com l’hem conegut. Nois i noies que viuran en un món en el qual la presència de la intel·ligència artificial i la robòtica implica que han de posar en joc competències més humanes com la creativitat i la intel·ligència emocional per sobre de tot.
Totes les graelles de competències ens assenyalen que hem d’educar persones amb estratègies de treball en equip i resolució de conflictes i continuem agrupant als alumnes en grups homogenis o amb treball individual per no baixar els nivells.
Davant d’aquesta situació, que ja no és d’un futur més o menys improbable, sinó d’un present que ja estem vivint, ens cal avançar i consolidar noves propostes per educar joves amb gran capacitat d’autosuperació, perquè hauran d’aprendre a esforçar-se per ells mateixos. Persones que han de viure l’errada com una oportunitat d’aprendre, persones amb capacitat d’adaptació i també agosarades. Persones que, si han de continuar aprenent al llarg de la vida, han de conèixer i dominar les seves estratègies d’aprenentatge, i per sobre de tot, han de viure l’aprenentatge com un gaudi i una oportunitat. No pots plantejar-li a un noi i una noia que haurà d’aprendre al llarg de la vida si això ho ha de viure com una experiència allunyada, poc motivadora i en alguns casos que representa pels joves l’evidència d’un fracàs perquè el que fa a l’escola no correspon als seus interessos i capacitats. Si hem d’avançar en una educació competencial que capaciti als nostres alumnes per aprendre al llarg de la vida, hem de dotar els nostres alumnes d’estratègies de reflexió per a l’autoconeixement. Com els diu Yuval Noah Harari: “La pregunta més urgent i complicada de respondre serà Qui sóc? hauràs d’aprendre constantment i reinventar-te a tu mateix, una vegada i una altra”. I, per tant, ens caldrà dissenyar estratègies d’acompanyament i incorporar la reflexió i interiorització com estratègies de creixement personal.
Hem d’avançar en una secundària que hauria de tendir a ser obligatòria fins als 18 anys, per garantir que dóna resposta a tots els joves amb diferents ritmes d’aprenentatge, interessos i maduració. En un model educatiu que doni eines als joves per un aprenentatge personalitzat i autònom, adaptat a les seves característiques i amb una exigència clarament diferencial, on l’avaluació no actua de factor sancionador i desmotivador que provoca l’expulsió dels joves del sistema educatiu, sinó d’eina integradora de regulació i estímul per continuar el procés de creixement personal.
Ens cal un entorn d’aprenentatge vinculat al món real on els alumnes es comprometin afrontant com a ciutadans els reptes socials i ambientals del planeta, buscant solucions reals en el seu entorn més proper. Una escola on les experiències d’aprenentatge-servei estiguin integrades com eines d’aprenentatge i de compromís social i ciutadà. Ens cal treballar més enllà del currículum sectoritzat per matèries amb una visió globalitzada, aplicada i propera del coneixement.
Tenim, des de ja fa uns quants anys, bones propostes i iniciatives que corresponen a un model educatiu d’acord amb aquestes premisses, i fins i tot algunes de les mesures establertes per l’Administració educativa van en aquesta línia, però ens caldria fer canvis significatius en els mecanismes d’accés a estudis posteriors que siguin coherents amb aquestes premisses i que siguin capaços de valorar competències i interessos vocacionals, en comptes de resultats acadèmics únicament.
Ens cal continuar reconeixent i valorant les bones pràctiques que ja existeixen i que ens ajuden, a partir de l’acompanyament personalitzat i diferencial de l’alumne, reduir l’abandonament escolar, i educar nois i noies que viuen l’aprenentatge com una oportunitat de creixement personal i de compromís social.
