‘La última lección’
La última lección, del director Sébastien Marnier, és una pel·lícula estranya, que té moltes interpretacions. Una fusió de gèneres: thriller amb història amb mestre i alumnes i fenòmens misteriosos, que no tenen una explicació racional, si més no en els primers moments.
El marc on passa tot és una escola privada situada en un espai idíl·lic. A la primera seqüència, i després de contemplar un tros de cel i escoltar uns estranys sorolls que et fan pensar que el perill ve de l’espai exterior, d’una visita d’habitants d’altres planetes, un professor puja dalt d’una cadira i salta per la finestra. Commoció entre els seus alumnes però amb una reacció molt freda i sorprenent per part d’un petit grupet.
Arriba un nou professor que ha d’afrontar els senyals que ha deixat el suïcidi viscut. Aleshores sabem que aquella classe és molt especial; està integrada per nois i noies d’altes capacitats, que són admirats i envejats per la resta de l’escola, altres alumnes amb qui no sempre mantenen unes bones relacions, tot i que el misteri de tot plegat és per què aquest grupet de talentosos entrenen amb brutalitat els seus cossos fins arribar a situacions límit.
El professor observa què fan i va descobrint un món pertorbador que li reclama alguna mena d’intervenció. Un món d’una enorme estranyesa que li pot provocar alguns desequilibris emocionals incontrolables.
La pel·lícula, quan s’acaba, ens dóna una clau interpretativa. Tot plegat queda emmarcat dins un món que anem destruint i aquests alumnes preveuen què pot arribar a passar si no frenem algunes de les nostres actuacions. Una clau apocalíptica i una resposta ecològica, però aquesta lectura no és pas l’única.
El que més valoro és que mentre la veus el teu cervell es va omplint de preguntes, de preguntes molt diferents i que a poc a poc vas descobrint la denúncia que amaguen les seves imatges. El cinema té moltes funcions. Una d’elles és advertir-nos, reivindicar el caràcter profètic. Doncs aquesta és l’ultima lliçó que rebem.
‘La tragedia de Peterloo’
S’ha estrenat l’última pel·lícula de Mike Leigh, que ens recrea la lluita que van viure les classes menys afavorides de Manchester, l’any 1819, per aconseguir millores econòmiques i el dret a vot.
El director, a qui devem joies com Vera Drake, Secrets i mentides o Another year, ens mostra dues realitats oposades. Per un costat la classe obrera i les seves estratègies de lluita, amb un paper rellevant de les dones. Per l’altre, els grups que tenen el poder en nom d’un rei despòtic que no dubten a enviar la cavalleria i els soldats per reprimir una manifestació pacífica. L’ombra de la revolució francesa és allargada i fa por.
El director filma moltes converses, moltes estones de tensió dialèctica entre els grups enfrontats i entre els que pertanyen al mateix grup i que no pensen exactament el mateix. Un cop ja ens hem familiaritzat amb el fons polític i coneixem representants concrets de cada part, conclou l’obra amb la recreació de la manifestació i la violència exercida pels grups del poder, una violència que no té cap justificació. I al final, una breu escena amb una parella reial que ja toca fons, podrida fins al punt més profund de les seves miserables i immorals entranyes.
Una reflexió històrica que ens aboca a pensar en el nostre present. Les bones lliçons sempre ens fan present el present. I cadascú que pensi el que bonament pugui.
