Nova victòria per als defensors de la plena educació inclusiva. El Tribunal Suprem ha aprofundit en la seva mateixa doctrina i, en una sentència publicada la setmana passada, reconeix a uns pares de La Rioja el dret a triar un centre educatiu concret per al seu fill, amb necessitats educatives especials.
El salt qualitatiu l’ha donat l’Alt Tribunal pel fet d’atorgar a la família no només el dret a decidir en quin tipus de centre vol matricular al petit (a la xarxa ordinària i no l’especial), sinó també a triar el centre concret on vol fer-ho, enfront del criteri de l’Administració, que li oferia un altre de diferent. Per això, el TS sosté que “un supòsit com el que ens ocupa entra en l’àmbit del procés especial de protecció dels drets fonamentals”, que està per sobre de la legalitat ordinària sobre l’elecció de centre.
Sota aquest prisma, el Suprem —que cita al llarg de la sentència repetides vegades la Convenció de l’ONU sobre Drets de les Persones amb Discapacitat— ha donat la raó a la família, que preferia un centre concret respecte al que li oferia l’administració educativa de La Rioja. Tots dos entren en el que es coneix com a modalitat educativa d’integració, i els tècnics de La Rioja van triar per al petit Manuel el que a priori tenia més recursos per atendre’l. No obstant això, els pares preferien un altre perquè el consideraven més beneficiós per al seu fill per diverses raons, entre elles, que funciona amb jornada contínua (l’altre amb jornada partida), la qual cosa facilita que el seu fill pugui realitzar altres activitats fora del centre.
Com no va haver-hi acord, el cas es va judicialitzar i la família va haver d’arribar al Suprem davant la negativa del Tribunal Superior de Justícia de La Rioja (TSJLR) a donar-los la raó. L’Alt Tribunal sí que ha escoltat els seus arguments.
“Crec que el gran assoliment ha estat aconseguir que no es consideri que el dret a l’educació inclusiva s’aconsegueixi només perquè algunes escoles tenen una sèrie de serveis, recursos o ajustos per als nens”, explica José María Fernández-Velilla, l’advocat que ha portat el cas per a la família, al costat de la Fundació Gerard. “No cal centrar-se només en l’educació a l’escola. Són més coses: en el nostre cas, a aquest nen li ve bé la jornada contínua per fer activitats fora del centre, però podrien donar-se milers de circumstàncies. Hem fet el pas que ara caldrà analitzar cas per cas”, argumenta.
Tot i l’èxit de la sentència, el lletrat considera que el Suprem no ha arribat a resoldre l’assumpte i s’ha quedat a mig fer amb el pot ser el següent gran camp de batalla de la inclusió: els “ajustos raonables”. En una sentència anterior, el TS havia especificat que els menors amb necessitats educatives especials han de ser escolaritzats per defecte en el sistema ordinari i no en centres d’educació especial sempre que ho permetin uns “ajustos raonables” i no suposi una càrrega “desproporcionada”. Però el TS no ha establert mai què significa això en concret. Tampoc aquesta vegada.
“El Suprem no ha entrat massa fins a on arriben”, lamenta Fernández-Velilla, perquè la qüestió versava sobre si s’afrontava com un tema de legalitat ordinària de matriculació o de drets fonamentals. “S’ha obert el debat, però no s’ha resolt. Però crec que cal donar-li la volta a la truita. L’important no és que hi hagi ajustos, sinó que aquests s’ajustin als nens de debò”.
Dret a triar centre
En el cas de Manuel, l’Administració educativa de La Rioja havia triat per a la seva matriculació un centre que, a priori, compta amb més recursos per atendre nens amb necessitats educatives especials, com és el seu cas. I com a marca la llei, que atorga al Govern regional la capacitat de decidir en aquestes situacions.
Però la família preferia un altre centre encara que tingués menys recursos. Per exemple, no comptava amb un auxiliar tècnic educatiu (ATE, el que a Catalunya es coneix com vetllador), la figura professional encarregada de l’atenció directa al menor. En el centre triat per l’Administració sí que n’hi ha.
Els pares de Manuel sempre van apel·lar al seu dret a triar el centre concret. Tant el seu advocat com Carme Fernández, directora de la Fundació Gerard, especialitzada en aquests casos, van tenir clar que el cas havia de tractar-se des de l’òptica dels drets humans. Després de fracassar al TSJLR, van acudir al Suprem. L’Alt Tribunal va valorar que el Govern regional havia reconegut l’educació inclusiva, però va assenyalar que el cas “exigeix un tractament d’acord amb les seves necessitats per desenvolupar la personalitat del nen que exigeixen una valoració circumstanciada”.
Calia mirar el cas concret, no valia la generalització. I els jutges van donar la raó al fiscal quan va defensar que els pares tenen dret a triar centre sempre que els “ajustos raonables” no comportin una “càrrega desproporcionada”, com estableix la Convenció. I en aquest cas “no existeixen proves que evidenciïn l’existència de càrregues desproporcionades per al centre per la incorporació del fill dels recurrents”.
La Sala va valorar especialment que la mare del petit treballi com a professora al centre que havia triat la família i també que el claustre de l’escola, de 35 assistents, 34 votessin estar disposats a admetre a l’alumne malgrat no comptar amb l’ATE i suplir la seva tasca entre tots d’alguna manera. I els va donar la raó.
“No sempre els recursos garanteixen que el nen estigui millor atès”, apunta Fernández, directora de la Fundació Gerard. “La sentència remarca un aspecte molt rellevant que es deriva de la Convenció, el fet que és molt important tenir en compte les característiques de cada cas. I en aquest cas, analitzant les circumstàncies, es va veure que efectivament l’escola que havien triat els pares garantia millor la seva educació que la triada per l’administració”, conclou.
