Entrevista

Mar Hurtado: «Podem representar la veu de molts mestres compromesos»

Mar Hurtado ha renovat com a presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat durant els pròxims tres anys. En aquest mandat, s’incorporen David Castillo, com a tresorer, i Pau Sobrerroca, com a secretari. Entre els reptes per al període 2026-2029, destaquen enfortir l’essència ideològica de l’entitat i reforçar el paper de l’organització com a espai de debat educatiu i cultural per fugir de l’individualisme i anar cap al col·lectiu. La defensa de la democràcia, la lluita contra el discurs de l’odi i posar la infància en les polítiques públiques són alguns dels eixos principals compartits amb altres organitzacions socials i comunitàries amb les quals volen continuar treballant plegades.

Com encareu la nova etapa a l’Associació de Mestres Rosa Sensat? Hi ha una part de continuïtat visible amb la Mar Hurtado com a presidenta, però quines novetats hi haurà?

Mar Hurtado: Hi ha una voluntat de millorar amb l’experiència viscuda de tots aquells projectes i tot aquell camí que havíem iniciat ara fa tres anys. L’experiència és un grau i ara conec molt més com es mou l’associació a nivell polític i a nivell ideològic. Això ens ajudarà a ser més potents i més forts, i també hi ha la part il·lusionant de dues persones noves, molt vinculades a l’associació, que formen part de la junta rectora, que prenen un compromís diferent, difícil, però il·lusionant, i aquesta renovació d’il·lusió se m’encomana.

Pau Sobrerroca: Fa temps que vivim Rosa Sensat, i en fer aquest pas endavant saps que t’estàs posant en un lloc seriós, i ho fas per l’amor a l’associació, a la infància i a l’educació.

David Castillo: Una cosa és viure l’associació des de grups de treball, des de formació, però quan d’alguna manera ja entres en aquesta dinàmica de responsabilitat, de dir ‘anem a fer junts Rosa Sensat’ més de rectora, per exemple, i quan se’t planteja la possibilitat i el repte d’afegir-te a l’executiva, no pots dir que no. És un exercici de responsabilitat. Clar que és una continuïtat, però és un projecte de tres anys. L’entitat porta 60 anys d’història. Tres anys és començar a situar-te, és començar a posar les bases, penso que es necessita més temps.

M.H. I aquests tres anys no han sigut fàcils. Vam entrar amb un encàrrec bastant important i concret, que era remuntar l’associació en diferents llocs: a nivell econòmic, perquè estava passant dificultats, i a nivell ideològic, per això va sortir tot el procés participatiu de ‘Repensem Rosa Sensat’, amb què ens havíem de redefinir i consolidar. Això, en tres anys, és poc temps, però s’han aconseguit moltes millores. L’associació és sostenible, comença a tenir veu en els mitjans de comunicació, se’ns pregunta què pensem en temes rellevants. Vol dir que la ideologia comença a tenir una identitat pròpia. 

Quines seran les prioritats? On posareu més el focus?

M.H. Jo diria que on hem de posar molt la intenció és en revolucionar l’educació a nivell de militància cap a una manera de fer, que és la que nosaltres comuniquem. És a dir, sortir de l’individualisme. Rosa Sensat ha de ser capaç de treure de l’individualisme regnant en l’actual societat i també en l’educació, que no és res fora de la societat, i crear consciència social i comunitària per lluitar plegats cap a un model d’educació concret que és el que nosaltres defensem. Seria com el paraigua més gran de tot el que ens podem proposar. Evidentment, n’hi ha moltes coses que van sota això.

D.C. És bo posar sobre la taula aquests principis pedagògics, filosòfics, humans, que han marcat aquesta associació, i donar-te a conèixer més. Hi ha tot un col·lectiu de mestres que ara tot just s’està graduant i cal veure com connectar amb aquestes noves generacions de mestres que moltes vegades ni tenen la necessitat d’associar-se. Aquesta idea de generar aquest col·lectiu és un repte important.

M.H. Els mestres no tenim un col·legi oficial. Sí que tenim sindicats que ens representen, evidentment els sindicats fan molt bé aquesta feina de preservar i millorar els drets laborals, però Rosa Sensat no és un sindicat. Un objectiu importantíssim és que puguem fer la funció del col·legi de mestres. Podem representar la veu de molts mestres compromesos. Seria ideal transmetre que som un lloc i un espai on la veu que comuniquem els representa, perquè els sindicats no representen al cent per cent la veu pedagògica.

P.S. En aquest moment social que és tan complex, en què sembla que la democràcia estigui en perill, creiem que el que més en perill està són els infants. Aquesta veu que, a vegades, no és escoltada o no és tinguda en compte, Rosa Sensat l’ha de poder posar a les polítiques públiques. Més enllà del col·lectiu de mestres, també hi ha un col·lectiu d’infants que massa vegades és invisibilitzat. Quan les desigualtats van creixent, els que més vulnerables són, són els infants. Volem que les coses que fem, amb un sentit i una intenció, acabin generant un aprenentatge per als infants i una vivència positiva.

Heu escollit fer l’entrevista a la biblioteca, i el fet d’identificar-vos amb aquest espai no és casual. En quin lloc queda la cultura en aquesta nova etapa?

M.H. Hem incorporat aquesta paraula en la nostra executiva, la cultura. Aquí hi ha un punt de redefinició del que és l’associació, un espai cultural. Educació és cultura, però hem de fer adonar als professionals de l’educació que no només han de pensar en clau de sabers, de coneixement, de contingut, sinó que han de saber concebre el que fan a nivell cultural. Ells fan cultura i transmeten cultura. L’associació també vol ampliar aquesta mirada i vol ser un espai cultural.

P.S. A Catalunya tenim uns referents pedagògics molt importants i molt potents: Rosa Sensat, Marta Mata, Ferrer i Guàrdia… En podríem dir molts més, i ja deien que l’educació és un acte cultural i polític, però a vegades sembla que el col·lectiu s’ha quedat emboirat amb les didàctiques i les pedagogies, i hem perdut una mica l’essència. Volem que Rosa Sensat pugui ser aquest espai per posar en valor el que realment creiem, que no és tant l’ensenyament sinó l’educació, i que necessitem ser-ne conscients i, a més a més, coneixedors. El socioconstructivisme de Vigotsky, diu que sempre hi ha aquesta relació entre l’infant i el mediador cultural que li permet entendre l’infant. Hem d’entendre la dimensió cultural més gran, no podem quedar-nos només en si aquell infant és capaç de resoldre aquell problema concret, sinó quina construcció de significats està fent sobre el món en què participa o hauria de poder participar activament.

M.H. Aquí hi ha llibres i altres materials, hi ha tradicions, hi ha dansa, hi ha teatre, hi ha cinema, hi ha tot un munt d’activitats, de fets transversals que també són Rosa Sensat.

Veurem alguns d’aquests canvis a l’Escola d’Estiu?

D.C. Penso que l’Escola d’Estiu sempre neix de la voluntat de buscar en l’entitat mateixa com els principis de Rosa Sensat estan relacionats amb el món que tenim actualment. En aquests dos o tres últims anys, en què jo he participat com a part de l’equip de la casa com a cap de formació, sempre han estat en aquesta línia. El tema és molt actual: l’educació entre llibertat i límits, autoritat i autoritarisme. Podríem donar molts exemples en diferents situacions que estem vivint. Hi ha 32 formacions molt variades, i hi ha una cosa molt important, que és el tema general, la reflexió a partir d’aquest títol i de l’actualitat.

M.H. Aquest any, les formacions s’han dissenyat, no tant en la línia de les formacions que sempre hem fet, sinó que amb les formacions volem comunicar què farem. Aquesta mirada ja diferencia i fa que escullis una manera de comunicar alguna cosa. Qui vingui ha de saber que tindrà una formació que no serà enllaunada, que no serà de receptes, que farà pensar i que tindrà una línia política ideològica al darrere.

Busqueu fer pinya en contra del discurs de l’odi, amb altres entitats educatives i socials, cadascun des del seu punt de vista i el seu coneixement?

M.H. Ho hem fet al llarg d’aquests tres anys, i volem consolidar una sèrie d’aliances amb entitats que estan molt alineades amb Rosa Sensat. És un moment en què, si nosaltres volem que hi hagi militància i que hi hagi associacionisme, nosaltres, com a associació, també hem de sumar-nos amb entitats i associacions que estan en la mateixa línia.

Com es traslladen aquestes xarxes a la pràctica?

P.S. Moltes vegades, com a societat acabem polaritzant les coses. El títol no deixa de ser una provocació: llibertat o límits, com si una cosa no pogués anar amb l’altra. Es tracta de trobar aquests matisos. Fa dues setmanes, vam fer unes jornades sobre el paper de l’adult en l’educació infantil, i buscava trobar aquests matisos sobre quina idea tenim d’infant i quina idea tenim d’adult que acompanya. Tot això s’ha de carregar d’uns significats i, a vegades, vivim en un extrem o en l’altre, quan cap dels dos extrems ens servirà per atendre aquelles persones que tenim al davant. Llavors, és fugir de les dicotomies o d’intentar entendre que no tot és blanc o negre, sinó que, en el marc del meu context, amb les meves idees i amb el meu equip, ¿com puc construir una resposta que realment sigui útil per atendre aquell grup d’infants?

D.C. I això el que implica és deixar d’analitzar la situació entre les idees des del punt de vista superficial. És obrir diàleg per poder presentar diferents punts de vista, però després dedicar un temps de reflexió, perquè cadascú faci la seva reflexió, per veure la construcció que acabes fent i on tu t’acabes posicionant. Pensem que cal establir aquests diàlegs, que ja portem anys fent-lo, però cada vegada més, i fins i tot busquem persones que parlin des de perspectives absolutament diferents per intentar generar contextos per crear diàlegs constructius. No es tracta d’escoltar i no fer res, sinó, d’alguna manera, provocar una escolta activa i unes situacions de diàleg.

M.H. També tenim pensat fer un acompanyament als formadors de Rosa Sensat perquè tinguem una espècie d’identitat pròpia. Volem perfeccionar-ho. Ja una mica és així, perquè ja tries perfils que són provocadors i que tenen una idea de formació molt clara i molt alineada a la nostra. Insistir en aquesta idea de l’acompanyament al formador per nosaltres és important, i també de provocar-te preguntes quan t’estàs formant. No és oferir receptes tancades que l’únic que estan fent i comunicant al mestre és dir-li: ‘No pensis, ja penso jo per tu’. Això no ens porta enlloc.

P.S. Volem construir espais que fugen de la recepta i dels quals tu t’emportes un significat molt potent i que et fa trontollar una mica. Quan tu estàs en acció és quan te n’adones i dius, un moment, si jo pensava que l’infant era una persona capaç, ¿aquest context que ara he configurat em permet que l’infant sigui capaç? I acaba sent més transformador. És important que les idees tinguin una argumentació darrere i que tu, després, tinguis ganes de portar-les a la pràctica. És més sustentar unes idees que donin arguments i sentit a tot el que fem tant a l’escola com a qualsevol context educatiu.

Si visualitzem una aula avui dia, hi ha molta diversitat. Quan parlem del discurs de l’odi, estem parlant de racisme i de drets… Penseu que cal parlar de llibertats i límits perquè hi ha més conflictes a les aules en aquest sentit?

P.S. Tenim un escenari amb una llei d’inclusió. La inclusió és un dret, això no podem oblidar-ho. És un dret que tenen totes les persones, i els infants i els adolescents són persones de ple dret. Llavors, si tu no dotes de recursos aquesta inclusió, aquesta inclusió comença a flaquejar una mica. Quan aquesta inclusió flaqueja i aquell mestre que ho vol fer, que té ganes, a qui la llei li dona suport perquè està ben pensada i ben plantejada, quan no hi arriba és molt més fàcil que cali un discurs d’odi. El context no l’està ajudant a veure que la inclusió és real i és factible.

Potser, la gent que ho vivim des de dintre a les escoles ho entenem d’una manera, però quan les famílies tenen la impressió que allò no està funcionant, és molt més fàcil que un discurs racista cali, perquè estan veient que la inclusió no funciona, però no és que la inclusió no funcioni, és que la inclusió sense recursos és impossible que funcioni.

Pau Sobrerroca: «Hem d’apostar per la democràcia i la inclusió»

I en un moment en què realment la democràcia està en joc i les extremes dretes estan pujant, o fem una aposta política de voluntat real cap a la inclusió i cap a la democràcia o, com que la convivència, la inclusió i la democràcia s’aniran desgastant, aquells discursos seran molt més fàcils que calin. És com un peix que es va mossegant la cua. Si el que volem de veritat és una societat democràtica i inclusiva, hem d’apostar per la democràcia i la inclusió.

M.H. I es comença sent democràtics i participatius a les aules, des de primària i des de l’escola bressol. Quan tu ets i practiques aquesta democràcia dins del que és el quotidià i dins de les escoles, això es va impregnant d’un sentit i d’una manera de fer que pot fer anar reduint tota aquesta conflictivitat. Evidentment, amb recursos. Un altre tema seria com aprofitem aquests recursos. Volem recursos, sí, però, per què, quins, com i què en faràs? Reduir ràtios per millorar l’atenció a la diversitat. Però… ¿Reduir ràtios només per fer el mateix que estaves fent, però amb menys nens i això ja és prou? Hem de fer alguna cosa més. Si tens menys nens, com treballaràs amb aquests nens? Com te’ls miraràs? De quina manera interaccionaràs? De quina qualitat serà la teva interacció? De què estem parlant quan parlem d’interactuar? Sobre tot això, nosaltres podem ajudar a acabar de definir, de pensar, de reflexionar-hi. Evidentment, sense una aposta pressupostària i de sentit comú, és molt difícil atendre.

La reducció de ràtios és una de les reivindicacions de les mobilitzacions de la comunitat educativa i que aquestes setmanes s’han intensificat. Enteneu el malestar docent, o trobeu a faltar un debat més qualitatiu sobre, per exemple, què fer amb més recursos?

D.C. El malestar, l’entenem, i penso que el compartim. Les formes com s’ha generat “l’Acord de país” amb una part poc representativa del professorat i presentar-ho com un acord de país, penso que ha sigut un error perquè precisament el que ha generat és més malestar en la resta del col·lectiu, que ja tenia aquest malestar i que estava reivindicant una sèrie de coses en algunes de les quals hi podem estar d’acord. Més recursos, sempre, però, com dèiem, dedicats a què? I sobre el tema de les ràtios, evidentment, des d’un punt de vista matemàtic, divideixes la quantitat d’infants i sembla que tens més temps, però aquest temps que tens, és un temps de qualitat? Què ens proposem fer amb aquests infants? Quin paper tenen ells en aquestes dinàmiques?

David Castillo: «Volem generar dinàmiques de reflexió sobre com podem millorar la qualitat educativa»

Per tant, les reivindicacions laborals està bé que hi siguin, però el que volem defensar i el que volem generar són dinàmiques de reflexió sobre com podem millorar la qualitat educativa i com podem fer que els infants tinguin una educació digna en tots els contextos. I això implica més que només recursos, i en tenim exemples, s’han fet grans inversions digitalment parlant i, on ens ha portat això, si en cinc anys se’ns retiren les pantalles? Ens falten unes línies estratègiques de reflexió.

M.H. I pactades amb la comunitat educativa, que no sigui una cosa ordenada de forma vertical. Quines són les necessitats que tenim com a escoles, com a equips, com a infància…? I, a partir d’aquí, dedicar-hi recursos.

Heu mencionat el tema digital. Com a Rosa Sensat, hi ha un posicionament sobre pantalles i mòbil a l’aula, o és un debat obert?

M.H. Quan ens han preguntat sobre això, hem estat a favor de la realitat de la vida, del que succeeix, més enllà de l’escola. Si hi ha tecnologia, l’escola no pot tancar els ulls a la tecnologia. El tema és com es porta a terme i el sentit comú de cada centre. Tot això ho diem, pensant que serà millor el sentit comú i la reflexió que com a claustre existeix. Si això no existeix, llavors aquí hi ha moltes fissures. Les pantalles són necessàries? Potser no era el més necessari, però hi són, i es pot treure un partit positiu del que tenim amb voluntat de fer-ho. Evidentment, les pantalles a infantil no poden servir per tenir-los asseguts al matí mentre van entrant les famílies i a l’hora de marxar, però unes pantalles en un espai d’infantil ambientades al fons marí, amb soroll marí, amb peixos que van passant i nens d’infantil que van creant materials o van explorant materials que tenen a veure amb el fons marí, no em sembla malament. És l’ús que li fas i el sentit que li dones a una tecnologia el que fa que pugui ser una cosa molt positiva d’utilitzar.

Mar Hurtado: «Si hi ha tecnologia, l’escola no pot tancar els ulls a la tecnologia»

Si llavors parlem de mòbils, que aquí és on hi ha el tema, els mòbils els tenim en el dia a dia. A partir de la base que Rosa Sensat no nega res del que existeix a la vida, perquè formem part de la vida a les escoles, hem de tractar-ho de la millor manera possible sabent que hi és. Les prohibicions no ens van.

P.S. La idea és, precisament, parlar-ne. Sempre ens estem polaritzant. Pantalles fora, pantalles dins. És un recurs que podem fer servir per determinades coses i pot ser un mitjà, fins i tot, de creació per part dels alumnes, per part dels infants, perquè és un mitjà audiovisual, digital, que cada vegada més hi és present. Però tenir una mirada ètica i crítica d’aquesta tecnologia també és necessari.

Fins fa uns anys no es parlava d’educació digital, ni de desconnexió digital… N’estem aprenent totes i tots?

P.S. Les nostres generacions van ser les primeres a fer servir aquests dispositius, i tenim un coneixement relatiu d’aquesta tecnologia. Els referents que estan tenint els infants moltes vegades són les seves famílies. Té una part positiva, mai havíem tingut tant d’accés a la informació i al coneixement com el que tenim ara. És brillant! El que passa és que, si no la sabem fer servir, de la mateixa manera tenim una via d’accés a la manipulació, a les notícies falses… Podem parlar d’una educació digital, però l’esperit crític, la capacitat d’interrelacionar-me amb el missatge i de construir una relació amb aquell missatge ha de ser-hi, tant si ve per escrit o si ve per pantalla. Hauria de ser un pilar de l’escola sempre. Si el fet que hagi arribat això ens ha de permetre aprofundir en aquesta reflexió, benvinguda sigui.

El debat seria preguntar-se qui fa la informació, no tant si estàs al dia de l’última tecnologia que, a més, canvia constantment.

P.S. Preocupa com calen les notícies falses, entre adults i joves. A les nostres generacions, no ens van educar en això. Si ara forma part de la vida, i l’escola forma part de la vida, hem de donar als infants eines per poder-ho viure d’una manera digna i crítica.

Primera classe de periodisme: qui és la font? Qui t’ho ha dit, en quin moment, per quin motiu, té credibilitat?

M.H. Això també hauria d’estar dins les escoles.

P.S. Estàs parlant de professionalitat.

D.C. I de rigor.

M.H. És tan de sentit comú això que estem dient. A mi em genera malestar el fet de pensar que hi ha col·lectius docents que creuen que això ho ha de fer la família i que a l’escola o l’institut han de venir amb tot això treballat. No pot ser que el col·lectiu docent es plantegi aquest punt de vista perquè està excloent nens i nenes que no tenen una visió crítica de la vida perquè a casa seva no la tenen, per mil raons que han viscut. Les diferències entre uns i altres poden ser molt grans i l’escola ha d’atendre a tota aquesta diversitat de la millor manera possible. Em sorprèn que això existeixi. Llegeixo posicionaments en aquesta línia cada vegada amb més força i això em fa pensar, com a Rosa Sensat, que tenim l’obligació d’explicar que no ha de ser així.

La família és formadora? Té prou eines?

D.C. La família és, o hauria de ser, formadora. Pot ser més conscient o més inconscient, però la família sempre formarà, cap a una direcció o cap a una altra. La complexitat és com des de l’escola acollim tota aquesta diversitat de famílies. Homogeneïtzar a tothom amb una prohibició de ‘fora mòbils’ o ‘fora pantalles’, qualsevol posició, no està possibilitant que les famílies entenguin què és el que passa ni aquesta tasca d’educació que ens implica a tots. Implica a escoles i implica a famílies.

En les reivindicacions docents, de famílies, de la comunitat educativa… En cap moment hi havia la petició de mossos als centres educatius. Us va sorprendre el pla pilot per desplegar agents de paisà als instituts?

M.H. Clar. Ens vam posicionar. Ens va sobtar la manera, el com va arribar la notícia. Ens ha permès reflexionar des de molts llocs diferents també. Primer, la idea que com pot ser que passi això quan a nivell de treballadors socials s’havia retallat la seva estada als centres, això és una contradicció enorme. Què passa quan un govern fa aquesta aposta? Demanant al Departament què ha passat aquí, la seva resposta va ser que era una cosa molt pensada, amb un tipus de professional molt format. El que també ens ha fet reflexionar és que ens diguessin que es tractava d’uns centres que ho havien demanat específicament. Davant d’això, a Rosa Senat, un es fa la pregunta de què passa quan un centre demana mossos. Que la situació és difícil de sostenir, que hi ha problemes de relacions, que hi ha conflictes, no ho neguem. Però, ¿al darrere hi ha una idea social, que ha calat també als instituts, de criminalització de l’adolescència? Si està passant això, revisem moltes coses.

P.S. Com a societat, hauríem de veure d’on neixen aquestes conductes. Podem intuir que hi ha relació amb les desigualtats socials, les vulnerabilitats, la pobresa infantil que tenim a Catalunya… Intentar pal·liar-ho a través dels cossos de forces i seguretat no és anar a l’arrel del problema, és intentar parar la situació i tapar-la, però aquella situació de malestar que estan vivint les persones, sortirà per un altre costat. Com deia la Mar, hi ha uns professionals que estan preparats i que tenen coneixements i eines per enfocar això: educadors socials, mediadors culturals, psicòlegs… Aquestes persones estaven als instituts i els estem traient, i aquests són els que poden, d’alguna manera, arreglar el problema. És el que dèiem abans de la inclusió.

D.C. A vegades és voler “solucionar” ràpid aquest problema. Crec interpretar que la intenció de fer això és pensar que és una solució perquè llavors entra una autoritat diferent al centre, que és el que ha de gestionar o facilitar la convivència en el centre. I on queda la democràcia? I on queda l’autoritat dels mestres?

De fet, una de les demandes del professorat és que se’ls reconegui com a autoritat.

D.C. En un context de cultura de la pau, a nivell social, internacional i de proximitat, en què la solució a la violència ha de ser la pau. Com la gestionem? A través de l’autoritat, de la força? A l’associació estem des de fa temps en la plataforma Desmilitaritzem l’educació, i el que s’intenta és generar contextos diferents… Qualsevol cos de policia té un paper important a la societat, però les escoles que ens les deixin als mestres, i que ens donin recursos, i crec que farem moltes coses amb això.

P.S. Quan els romans encunyen el terme autoritas, l’autoritas romana era el respecte que tu et mereixes per allò que has fet, que tu t’has guanyat. Aquesta és l’autoritat que el mestre ha de tenir. Després hi ha l’altra versió, que tu ets propietat meva… Si no entenem bé els conceptes, potser estem parlant que falta autoritat i que posant autoritat ho resoldrem, però què vol dir autoritat? Quina autoritat? De quina manera? A vegades, en aquesta societat tan immediata que tenim, volem posar respostes, però a vegades és pitjor el remei que la malaltia.

M.H. I a més, l’autoritat te la donen o te la guanyes? Revisem-nos també com a professors, com a mestres, davant aquestes situacions, en quin lloc estem. Ens l’estem guanyant, o la demanem per tenir-la? Tu tindràs una autoritat dins de l’aula si te la donen?

El que caldria és tenir el respecte i el reconeixement de l’alumnat?

M.H. Sí, però això t’ho guanyes.

P.S. No és com una placa o un títol.

M.H. Què fas per guanyar-te-la? De quina manera t’estàs relacionant amb els alumnes per guanyar-te-la? Que és molt difícil per alguns comportaments, doncs treballem com a claustre aquests grups difícils, no ens quedem sols davant d’un grup. Parlem de quines situacions reals està vivint aquest alumnat, parlem amb altres professionals que estan però que han reduït, i arribem a on estar aquest malestar, perquè no és una cosa personalitzada amb el mestre, i comencem a treballar les relacions a partir d’aquí.

D’aquí a tres anys, un cop acabat el vostre mandat, què us agradaria haver aconseguit?

M.H. A mi m’agradaria molt aconseguir que els mestres surtin de la individualitat d’allò que pensen i fan, siguin militants d’associacions com la nostra, que s’uneixin. Penso que una part de les manifestacions té una lectura positiva en aquest sentit, que és que fa temps que no ens reagrupàvem i no treballàvem conjuntament cap a una idea comuna. Després hi ha els matisos, que n’hi ha molts, però almenys ens hem reagrupat com a col·lectiu i anem junts cap a trobar solucions a un tema determinat que ens uneix a tots. A mi m’agradaria que d’aquí a tres anys, l’associació hagi crescut en trobades on es reflexioni conjuntament, on se surti de l’individual per entrar en el col·lectiu, on siguem capaços d’obrir la ment i reflexionar i creure’ns l’educació com una acció política. Això ens interpel·la molt més i ens responsabilitza més de tot el que fem i com ho fem.

P.S. Si fóssim molt optimistes, a mi m’agradaria molt que Rosa Sensat, en aquest context on queda tot diluït i sembla que tothom pugui opinar de tot i que tothom és expert en les xarxes socials, pugui agafar aquest lloc que crec que li pertoca i que té, que és de posar les coses en rigor sobre la taula. No per donar les receptes màgiques, sinó per parlar d’autoritat i d’autoritarisme, per exemple, de mirar com donar resposta en els contextos educatius… Poder donar aquesta professionalitat en l’acte de fer de mestre.

D.C. Afegiria un tema molt concret, hem d’intentar generar una visió d’infància i també d’adolescència que està cada vegada més molt malbaratada. Això implica, i m’hi fixo especialment en la primera etapa dels 0 als 6 anys, que tenim una diversitat de centres i de professionals que treballen en contextos molt diferents, escoles que estan una al costat de l’altra, però que no es coneixen. M’agradaria ajudar a crear una idea més clara d’aquesta etapa 0-6 amb més xarxa, més connexions. M’agradaria que l’associació fos el vehicle que permet generar aquesta xarxa en .benefici d’aquesta idea d’infància.