Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A l’aula, aprendre no depèn només de la motivació o de l’interès, sinó també de com funciona el cervell al processar la informació. Un dels elements clau d’aquest procés és la memòria de treball, una capacitat cognitiva limitada, però essencial, per comprendre, relacionar i consolidar nous coneixements. Conèixer els seus límits i possibilitats permet als docents dissenyar estratègies didàctiques més eficaces i evitar que l’aprenentatge es vegi obstaculitzat per una sobrecàrrega cognitiva innecessària.
En psicologia cognitiva, la memòria de treball es defineix com el sistema que permet mantenir i manipular temporalment una petita quantitat d’informació mentre es realitza una tasca mental. No es limita a emmagatzemar dades de forma passiva, sinó que intervé activament en el raonament, la comprensió lectora, el càlcul, la resolució de problemes i l’aprenentatge en general. La seva capacitat és molt reduïda: només pot utilitzar uns pocs elements alhora i durant un temps breu.
És important diferenciar-la de la memòria immediata o de curt termini, que es limita a retenir informació durant segons. Ambdues són fràgils i fàcilment saturables, però la memòria de treball afegeix l’exigència d’operar amb la informació, cosa que incrementa encara més la seva vulnerabilitat. Quan una tasca no està automatitzada, consumeix una gran part de la memòria de treball, deixant poc espai per comprendre conceptes nous. Per exemple, quan conduïm, aprenentatge automatitzat, podem pensar en altres coses amb la nostra memòria de treball. El mateix es pot dir quan sabem de memòria la taula de multiplicar i puc destinar la memòria de treball a resoldre un problema sense estar pendent de certs càlculs. Vet aquí que un exemple didàctic i clàssic d’un bon ús de la memòria de treball és el càlcul mental. Si un alumne no té memoritzades les taules de multiplicar, cada operació aritmètica requereix un gran esforç conscient. La memòria de treball s’ocupa llavors de recordar els resultats parcials, aplicar regles i verificar càlculs. En aquestes condicions, introduir conceptes matemàtics nous resulta molt difícil, ja que la memòria de treball està col·lapsada. Per contra, quan les taules estan automatitzades i emmagatzemades en la memòria a llarg termini, alliberen recursos cognitius que poden emprar-se a comprendre idees més complexes.
A l’alumne li costa més aprendre si no disposa de sabers memoritzats i automatitzats
La memòria a llarg termini té una capacitat enorme, pràcticament il·limitada, i és on s’emmagatzemen els coneixements duradors. Tanmateix, perquè la informació hi arribi, ha de passar necessàriament per la memòria de treball. Aquí resideix un principi fonamental de l’aprenentatge: si la memòria de treball està sobrecarregada, l’enllaç entre el coneixement nou a saber i el ja conegut es debilita, i l’aprenentatge profund no es produeix. En definitiva, a l’alumne li costa més aprendre si no disposa de sabers memoritzats i automatitzats. Aprendre depèn en gran mesura del que l’alumne ja sap; o dit d’una altra manera, el que saps determina el que aprens. Els nous conceptes no s’emmagatzemen de forma aïllada, sinó que s’associen a coneixements previs. Per això, els docents han de conèixer el nivell real dels seus alumnes i oferir explicacions clares, organitzades i ben estructurades que puguin arrelar-se en esquemes mentals ja existents. Introduir massa informació nova, complexa o desordenada satura la memòria de treball i impedeix la seva consolidació en la memòria a llarg terme. Això és el que vaig aprendre de docents anteriors i que jo mateix he comprovat a l’aula durant més de tres dècades d’aula, però amb la sorpresa que ho llegeixo en treballs de psicologia cognitiva actuals. En certa manera podríem dir que memoritzar i automatitzar coneixements és bo per tal de facilitar nous aprenentatges a l’aula.
D’altra banda, i quan la informació és complexa, resulta imprescindible dividir-la en parts manejables, avançar del fàcil al difícil i proporcionar exemples clars. Cal afegir aquí pràctiques espaiades, repàs freqüent i exercicis progressius per tal que les estratègies facilitin l’automatització dels coneixements i redueixen la càrrega cognitiva. Tot i que la memòria de treball pot entrenar-se i millorar la seva eficiència, continuarà sent sempre una capacitat molt limitada, per la qual cosa no convé exigir-li més del que pot oferir.
Cal insistir que comprendre una cosa nova depèn de recordar una cosa vella. Tanmateix, si per aprendre un sol concepte cal recordar massa coses alhora, realitzar múltiples tasques simultànies o mantenir l’atenció dispersa, la memòria de treball es col·lapsa i el nou coneixement no es fixa en la memòria de l’alumne. En aquest procés no són el cor ni les emocions els que consoliden els aprenentatges, sinó el cervell. Ja Galeno, al segle II, afirmava que el cervell és la seu del pensament.
Els alumnes qui posseeixen esquemes mentals sòlids i ben estructurats estan en millor posició per comprendre, aprendre i resoldre problemes nous
La memòria humana, a més, és poc fiable. No emmagatzema còpies exactes de la realitat, sinó fragments que el cervell reorganitza perquè resultin coherents. Això és especialment evident en la memòria episòdica relacionada amb els fets viscuts. Aquesta memòria altera el record cada vegada que repensem aquest. La memòria semàntica, vinculada a conceptes i significats, és més estable, tot i que també es basa en associacions. En definitiva, el cervell no funciona com un ordinador: no guarda i recupera dades intactes, sinó que reconstrueix la informació a partir d’esquemes previs que altera i modifica contínuament. Per això, memoritzar conceptes bàsics i organitzar-los adequadament és essencial perquè la memòria de treball pugui associar correctament els nous aprenentatges i els mantingui el més constants i fidedignes. Els alumnes qui posseeixen esquemes mentals sòlids i ben estructurats estan en millor posició per comprendre, aprendre i resoldre problemes nous. En aquesta organització del coneixement hi ha la gran diferència entre experts, els docents, i aprenents, els alumnes.
En conclusió, usar adequadament la memòria de treball en l’ensenyament implica respectar els seus límits, reduir la sobrecàrrega cognitiva i afavorir la connexió entre el nou i el ja sabut. Un ensenyament clar, progressiu i ben organitzat no només facilita la comprensió immediata, sinó que permet construir records duradors. En definitiva, aquell alumne que controla millor els seus coneixements previs aprèn millor els futurs.

