La vocació és molt important, per descomptat, però “agradar” o “voler” dedicar-se a una feina no és suficient per garantir que es faci com cal. Curiosament, gairebé tothom té assumit que per dedicar-se professionalment a la música, l’art, la medicina o l’esport cal tenir algunes competències personals i no és suficient només la voluntat. En el cas del mestres passa el mateix?
Quines són les habilitats mínimes que es necessiten per ser un bon mestre? Com s’ha d’arribar a la facultat d’Educació? És complex trobar una única resposta, segurament, cada un de nosaltres triaria unes quantes i no coincidiríem en totes, però en algunes potser sí que ho faríem…
Probablement tothom estaria d’acord que t’han d’agradar els infants. També que cal tenir ben desenvolupades algunes habilitats cognitives (capacitat comunicativa, excel·lent comprensió oral i escrita, capacitat lògica, capacitat per resoldre problemes, ambició cultural, etc.) i d’altres competències de les denominades “no cognitives” (empatia, lideratge, assertivitat, maduresa, responsabilitat, etc.); per descomptat, també és important ser pacient. Lògicament, per ser un mestre com cal en ple segle XXI és necessari tenir assolides competències digitals, dominar les bases teòriques del món de la psicologia evolutiva, la pedagogia i la didàctica. Aquests darrers elements són els que, bàsicament, es desenvolupen a la facultat d’Educació.
Són més importants unes que altres? Probablement, però segons el meu criteri totes són necessàries. És difícil imaginar-se un mestre que no sigui tolerant, empàtic o bon comunicador. Però també un que no tingui una base cultural sòlida o les competències lingüístiques i matemàtiques bàsiques. Tampoc és el mateix treballar a la petita infància que amb nenes i nens de 9 i 10 anys, i això no ho dic perquè una etapa sigui més important que l’altra, sinó perquè cada una té les seves peculiaritats i característiques, i per tant potser podríem diferenciar entre les competències que cal per ser mestre d’infantil i de primària.
Si un estudiant vol arribar a ser mestre ha de formar-se en una facultat d’Educació. A Catalunya, actualment hi ha 9 facultats d’Educació (algunes públiques i altres privades) i ja fa alguns anys es van posar d’acord en el fet que és necessari un examen previ per ingressar al Grau, a part de superar les PAU.
Aquest examen s’anomena PAP (Prova d’Aptitud Personal) i no és cap invent nou. Ja existeix des de fa temps en altres graus universitaris (Ciències de l’Activitat Física i Esport, Traducció i Interpretació, Cinema i Mitjans audiovisuals, etc.) La PAP té com a funció principal assegurar que els estudiants tenen assolides les competències que es consideren mínimes per iniciar el Grau.
Mentre les PAU serveixen per ordenar acadèmicament els estudiants, i avaluen continguts objecte d’estudi a la secundària obligatòria i postobligatòria, la PAP de mestres són uns exàmens diferents. No avaluen continguts acadèmics sinó que es demana a l’estudiant posar en pràctica elements culturals bàsics que es consideren imprescindibles per ser mestre: capacitats per interpretar la realitat, aplicar el pensament científic, prendre decisions amb autonomia, per fer una síntesi d’un text, domini del sistema lingüístic, resoldre exercicis matemàtics, analitzar dades i treure conclusions, etc. Si algú té interès a veure els models d’exàmens de 2017, 2018 i 2019 pot consultar aquest enllaç.
A les PAP, com en altres aspectes educatius, ens hem emmirallat en Finlàndia, referent en aquesta qüestió a nivell mundial i on els mestres compten amb un gran prestigi social, doncs tothom té clar que exerceixen una tasca d’importància màxima: formar les persones.
En aquest país hi ha quatre aspirants per cada plaça de magisteri a les facultats, i només accedeixen a elles els qui demostren una major capacitat. Realitzen també una doble selecció per als futurs estudiants de mestre. La primera és a nivell nacional. Tots han de passar per un tribunal situat a la Universitat de Jyväskylä. Només poden entrar en la selecció els estudiants que tinguin com a mínim un nou sobre deu en l’expedient de batxillerat i en la prova de revàlida estatal (similar a les PAU d’aquí). A més de les notes, el tribunal té en compte si l’aspirant ha participat en activitats de voluntariat, escoltisme, en alguna ONG, etc. Les autoritats acadèmiques tenen clar que els mestres han de ser persones acadèmicament brillants i amb un grau important d’implicació social i responsabilitat.
Una vegada els candidats han passat aquest primer sedàs, poden presentar-se a una segona fase: la de cada facultat d’Educació. Aquestes seleccionen als candidats amb una sèrie de proves: han de realitzar una entrevista personal davant un tribunal, escriure el resum de la lectura d’un llibre, realitzar una explicació davant una classe sobre un tema, demostrar aptituds artístiques (com dibuixar o tocar un instrument musical), fer un examen de matemàtiques i demostrar alts coneixements tecnològics, etc. En l’entrevista personal prima que l’aspirant posseeixi capacitat de comunicació, habilitats socials i empatia. Si el candidat no supera alguna d’aquestes proves, no pot estudiar a la facultat d’Educació i, per tant, no serà mestre.
A Catalunya, el 2019 s’han matriculat a la convocatòria ordinària de la PAP més de 4.500 estudiants i això implica una complexitat organitzativa tremenda: diferents seus, molts tribunals i correctors, vigilants i personal de suport, etc. Per altra banda, la prova ha de ser sostenible: amb criteris de correcció clars i universals, relativament senzills d’aplicar, que es pugui corregir en poc temps i això condiciona els exàmens. Per tant, no s’avalua tot allò que voldríem des de les facultats.
En aquest moment, el nombre d’estudiants (4.500) és molt alt i fer entrevistes, passar proves psicotècniques o buscar situacions de simulació com fan els finesos faria el procés llarg i feixuc. De tota manera, que ara no es faci no vol dir pas que no sigui un objectiu a mitjà termini o no sigui el camí que cal encetar.
Estic convençut que cal incorporar, tan aviat com sigui possible, la valoració, de forma complementària, d’un petit currículum on l’estudiant pugui posar de manifest si té alguna titulació i experiència relacionada amb l’educació formal o no formal (formació professional, monitoratge, escoltisme, colònies, voluntarietat, menjador escolar, etc.) perquè aquest bagatge no deixa de ser un element molt important en els futurs mestres. Els qui treballem a les facultats d’Educació, detectem amb facilitat aquest perfil d’estudiants amb formació de guiatge infantil i implicació social, com a futurs professionals de l’educació.
Hem d’anar a poc a poc, però això no vol dir que no tinguem clar que és necessari triar els millor estudiants per ser mestres. Hi ha moltes institucions i persones que estan treballant per la millora de l’educació: universitats, departament d’Educació, fundacions, federacions, programes, projectes, moviments, escoles, mestres, professors, educadors, etc.
En poc temps, arribaran els resultats. Tenim excel·lents professionals que treballen per aquest objectiu en totes les etapes del sistema educatiu, des de les llars d’infants, les escoles, instituts… fins a la universitat, tant des de l’àmbit públic com des del privat.
Des de 2017 fins al 2019 l’augment d’estudiants que s’ha presentat a la PAP és de més del 60%. Què vol dir això? Per què cada any hi ha més aspirants a mestre? Poden haver-hi diferents explicacions, però bàsicament em quedo amb una: la PAP selecciona als més bons i està ajudant a prestigiar la professió i l’està fent més atractiva per als joves estudiants.
Som a l’inici del camí…
