“És un debat molt actual, però difícil d’abordar al cinema: com combinem aquesta revolució tecnològica i social que estem vivint, aquests canvis en les relacions socials tan accelerats, amb una educació que es va pensar per l’anterior revolució industrial?”. David Ilundain és navarrès i fa dos anys que es va instal·lar a Badalona; Uno para todos és el seu segon film. L’any 2015 va estrenar B, la película, inspirada en el cas Bárcenas i que va obtenir diverses nominacions als Goya. Una història radicalment diferent de la d’ara. “És cert –comenta–, he passat de parlar del pitjor de la societat a tot el contrari, a què fem per millorar-la, i sense dubte l’educació és la gran eina que tenim”.
Uno para todos és ficció, però s’inspira en un cas real. Ilundain va llegir en un diari la història d’un mestre interí d’Aragó al qual havien premiat per un projecte i que després d’aquesta efímera glòria havia seguit amb la seva vida d’interí precari i rodamón. Aquesta va ser l’espurna de la història, però a partir d’aquí tota la resta no té res a veure, si bé sí que s’ha volgut situar la trama en un petit poble aragonès. “La idea de situar la trama en això que en diuen España vaciada, i l’arribada a un lloc inhòspit, una mica com de western, ens semblava un component molt interessant”, comenta el director.
El protagonista de la història és l’Aleix (interpretat per David Verdaguer), un mestre català que ha canviat d’aires per motius personals i que es fa càrrec del grup de 6è d’aquesta escola de poble sense saber si serà per un període curt o si aconseguirà acabar el curs, ja que cobreix la vacant d’una mestra que ha hagut de demanar la baixa a causa de complicacions en l’embaràs. Entre els seus alumnes n’hi ha un amb una malaltia greu, que falta molt a classe, i això el porta a plantejar-se dinàmiques per reintegrar-lo en el grup, ja que molts companys el rebutgen.
L’interí no se sent part de l’equip
“L’Aleix fa anys que és interí i arrossega la seva pròpia trama personal, té símptomes de burnout, i sap que en realitat no forma part de l’equip i que no pot pensar en un projecte a llarg termini ni recollirà mai els fruits de la seva feina, i a més els seus alumnes tenen una dinàmica heretada i no són especialment receptius als canvis que ell proposa… tot plegat li genera un còctel d’emocions sobre ell mateix i sobre la seva professió”, explica el director. I fins aquí pot llegir, per no caure en spoilers. És més drama que comèdia, si bé, segons afirma Ilundain, “és una pel·lícula lluminosa i positiva”.
La idea del film sorgeix del mateix Ilundain, que va llegir la notícia per casualitat i la va compartir amb Valérie Delpierre, productora executiva d’Estiu 1993 i també d’Uno para todos. Està produïda per Inicia Films i Fasten Films, i de la distribució es fa càrrec Acontracorriente Films. El guió és de Coral Cruz i Valentina Viso, però bona part de la tasca de documentació la van fer els mateixos Ilundain i Delpierre. Van voler conèixer el mestre aragonès i després s’han entrevistat amb altres mestres interins per saber com són i com senten la seva feina. Clara Segura, Patricia López Arnaiz, Ana Labordeta i un grup de 18 nens completen el repartiment. Ilundain calcula que el muntatge estarà enllestit a finals d’any i que es podrà veure a la primavera o tardor de 2020, però en tot cas “això depèn sobretot del que decideixi la distribuïdora”.
A Badalona i en barracots
L’edat dels nens de la pel·lícula també va ser curosament triada. “Els volíem madurs, amb un cert criteri sobre les coses, però no volíem situar l’argument en un context d’adolescents, per això el darrer curs de primària era l’ideal”, diu Ilundain. Precisament el director té una filla gairebé d’aquesta edat, que fa 5è, i un fill més petit, que fa 2n. De la seva experiència com a pare d’una escola de Badalona té sentiments enfrontats: parla molt bé dels docents que han tingut els seus fills, però no tant dels mitjans amb els quals treballen. La seva escola, Badalona Port, és una de tantes en mòduls prefabricats… des de fa més de 10 cursos.
“Em va sorprendre molt trobar-me amb una escola en barracons –comenta David Ilundain–, i vaig pensar que era una cosa puntual fins que faig saber que com els nostres n’hi havia centenars. En el cas de Badalona hi ha una suma de desídia i ineficàcia de les dues administracions, la municipal i l’autonòmica, i això és molt frustrant. Catalunya no projecta a fora aquesta imatge de saturació dels serveis socials i educatius, quan vens de fora i veus això et sobta, perquè parlen tant de fer país i per això no hi ha res millor que tenir una bona educació”.
