Actualitat

La generació de joves que va fer despertar Xile

“El malestar va arribar als estudiants, que vèiem que la gent gran no feia res, però de sobte comencem a veure que molta gent volia fer alguna cosa”. Ho explica a través d’un podcast un dels tres joves que va posar en marxa el compte d’Instagram @cursedin, a través del qual es van viralitzar les evasions massives en el metro de Santiago que van ser el punt de partida de les mobilitzacions més multitudinàries des del retorn de la democràcia a Xile. Una generació que va impulsar el despertar d’un país que es creia adormit.

El govern de Sebastián Piñera va decidir aplacar les crides dels adolescents a l’evasió massiva amb mà dura. Va enviar la policia a intervenir a les estacions afectades, la qual cosa va deslliurar una onada de protestes, saquejos i altercats molt superior: 118 estacions de les 136 que conformen la xarxa de metro van resultar afectades, 25 d’elles incendiades. La nit del divendres 18 d’octubre, gairebé de matinada, el mandatari xilè va decidir decretar l’Estat d’Emergència, desplegar els militars al carrer i imposar un toc de queda durant una setmana. La resposta ciutadana, articulada sense líders ni portaveus, va ser, llavors, massiva: “Ara ni cagant poden dir que són només els estudiants els qui protesten”, deia una de les joves que participava en una de tantes cassolades que es van autoconvocar als carrers durant tot el cap de setmana.

El que va començar com una protesta dels secundaris en contra de l’augment del preu del transport públic s’ha convertit en l’esclat de la crisi política i social més gran des de 1990. Ni la revocació d’aquest increment, ni tampoc les crides al diàleg amb l’oposició, ni l’anunci d’una “nova agenda social” –considerada insuficient des de l’inici–, ni molt menys el “profund” canvi de gabinet que va dur a terme el president han servit per convèncer als manifestants i rebaixar la mobilització. Les protestes –majoritàriament pacífiques– es mantenen fins avui. Amb més de 20 dies als carrers, els manifestants han perdut la por i ja no es conformen amb mesures de cara a la galeria, sinó que reclamen canvis profunds i estructurals al model sota el qual (sobre)viuen des de fa 30 anys.

En l’agenda s’ha instal·lat la demanda d’una nova Constitució, que substitueixi la dissenyada i implementada el 1980, sota la dictadura de Pinochet, i que acabi amb l’actual model. Aquest és el principal objectiu al qual avui apunten els manifestants i passaria per convocar un plebiscit que confirmés que aquest és un clam majoritari. «No descarto cap solució, cap reforma estructural», va afirmar la setmana passada Piñera, quan va començar a prendre força la possibilitat d’obrir un procés constituent.

El maldestre maneig polític de la crisi ha tingut costos importants per Sebastián Piñera i el seu govern. La cancel·lació del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC) i la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP25), tots dos esdeveniments internacionals prevists per a les pròximes setmanes, representa un cop dur al lideratge regional del president, un objectiu que volia consolidar i per al qual treballava des de la seva arribada al poder.

Joves reprimits

La Fiscalia investiga la mort de 23 persones sota l’Estat d’Emergència, cinc d’elles a mans de policies o militars, a més de 840 denúncies per presumptes violacions de drets humans. L’última actualització de les xifres de l’Institut Nacional de Drets Humans (INDH) assegura que hi ha més de 4.300 persones detingudes, gairebé 500 d’elles menors d’edat, a més de 1.574 ferits per bales, perdigons o armes de foc no identificades. L’organisme ha presentat fins avui un total de 179 accions judicials, la majoria d’elles per tortures i una vintena per violència sexual.

Una d’elles recull el cas de Josué Maureira, estudiant homosexual de Medicina que va declarar haver rebut cops, amenaces i vexacions de part de diversos agents de policia. «Va ser despullat i abusat sexualment en el context de tortura que estava sofrint […]. El van obligar a dir a crits la seva identitat sexual, mentre els uniformats prosseguien amb els cops», van assegurar des del INDH. “Estic amenaçat per la policia i ens han intimidat a la meva família i amics. La meva vida va canviar radicalment des d’aquest dia. Xile ja no és un país segur per a mi, per això vaig decidir anar-me a Espanya per acabar els meus estudis d’especialització”, explica el jove.

Un altre cas és el de Jennifer Abarca, estudiant de Quillota, municipi situat a la regió de Valparaíso, al centre del país. Va ser detinguda al voltant de les 6 de la tarda, quan entrava en vigor el toc de queda de la primera setmana. “La marxa gairebé havia acabat i havia estat pacífica. Anava arribant a casa i la policia va començar a disparar perdigons i llençar bombes lacrimògenes. Vaig córrer per refugiar-me en un edifici, però van arribar els policies i ens van colpejar amb les porres. Estava amb dues noies més, menors d’edat”. L’estudiant explica que va ser arrossegada per les escales de tal forma que “li va saltar l’ortodòncia de la boca” i que, una vegada a comissaria, “van ser obligades a despullar-se i a fer esquats”. Diu que no la van autoritzar a anar al lavabo fins l’endemà a les 10 del matí, quan va ser cridada a declarar davant el jutge.

La setmana passada el ministre de Justícia, Hernán Larraín, va reconèixer per primera vegada la veracitat de les denúncies: «S’han produït situacions que, efectivament, semblen ser violacions dels drets humans», va assumir. El Ministeri d’Interior, per la seva part, va donar a conèixer que hi ha 983 membres de Forces Armades, Carabiners i Policia d’Investigació que també han estat lesionats en els múltiples enfrontaments amb els manifestants.

Entre la incertesa i l’esperança

Aquesta setmana s’ha reprès l’activitat en la majoria de les universitats i instituts. No obstant això, alguns centres ja han anticipat el tancament de l’any escolar, que normalment es dóna abans de les vacances de Nadal, per falta de condicions que garanteixin la seguretat de la comunitat escolar.

Xile viu al dia, sumit en la incertesa i sense moltes certeses ni claredats de com avançaran els esdeveniments. No obstant això, hi ha una certa sensació d’esperança i moltes expectatives posades en la possibilitat d’aconseguir un canvi real. La setmana ha seguit amb convocatòries de noves manifestacions, cassolades i caravanes de vehicles, a més de les múltiples assemblees i cabildos abiertos que es continuen celebrant en pobles i ciutats perquè la ciutadania decideixi sobre el futur del seu propi país.

Els xilens i xilenes han rebentat, farts de tanta desigualtat i de viure sota un model neoliberal que no els garanteix l’accés als seus drets més bàsics com l’educació, salut o les pensions. De la mà dels més joves, tracten de donar resposta al que la política, ara com ara, està deixant a l’aire.