Opinió

Educació i assetjament: coeduquem?

Feixisme i violència van de la mà. En l’àmbit polític trobem un ampli sector de partits que eviten parlar de les tres greus segregacions: classes socials, ètnies, gèneres. Alguns fins i tot neguen l’evidència de la seva existència. Malauradament ho hem vist en les darreres campanyes electorals i en la pràctica diària d’aquests autoanomenats polítics.

Els partits no viuen fora de la realitat (encara que ho sembli sovint), viuen dins la societat i s’estableix un intercanvi mutu d’influències. Incideixen en l’opinió pública i alhora reforcen o reformulen les seves proposicions en funció del que expressa una part important de la població. S’alimenten mútuament: el seu èxit dependrà de les propostes que facin: és més fàcil animar-se amb idees o ideologies conservadores de l’ordre establert, del statu quo, que esforçar-se per transformar la realitat. És més fàcil mantenir el poder masculí i marginar els immigrants. Tot canvi progressista implica una obertura de mires, una actitud i disposició a córrer riscos, a sortir de la zona de confort, com diem actualment. Per això, les proclames antifeministes o antiimmigració tenen acollida i són repetides, i a voltes augmentades, per alguns sectors socials.

Per què es donen més actituds anti estrangers, anti joves nouvinguts, anti dones de totes les edats, anti persones LGTBI? Sembla que s’hagi obert la veda, sembla que s’hagi donat carta blanca als que pensaven així però no s’atrevien a manifestar-ho perquè les persones d’esquerra estaven més presents davant l’opinió pública i als espais de relació i convivència. No és balder parlar dels polítics actuals i de les seves ideologies. Representen una part significativa de l’entorn en què ens movem.

I podem preguntar-nos: Davant i enmig d’aquesta situació què fem als centres escolars?

Ben cert que l’educació és quelcom que implica tota la societat. Hi ha multitud d’espais i de persones on s’educa infants i adolescents. Joves i adults continuem educant-nos dia a dia, al llarg de la vida. Al voltant del món de l’ensenyament i l’educació es parla sovint dels abusos i assetjaments soferts per les criatures;  unes actuacions que tenen continuïtat fora de les escoles, a l’àmbit familiar i a altres instàncies (lleure, esport…) Infants, adolescents, dones grans i petites, persones amb orientacions sexuals minoritàries, LGTBI, les pateixen.

Val la pena reflexionar sobre tot el que hi ha implicat

Ens preocupem molt, i fem bé, de les metodologies, de la innovació als centres escolars, de posar l’alumnat al centre del procés d’aprenentatge. ¿Ens preocupem també en la mateixa mesura de conèixer els infants o adolescents i el seu entorn sociofamiliar? Potser és més important, fins i tot, per ajudar els seus aprenentatges i evidentment per avançar en la seva educació.

Podríem pensar que amb l’escola mixta que tenim, descomptant les greus excepcions d’escoles d’elit que segreguen per sexe, ja hem aconseguit dur a terme coeducació. Diria que estem un xic allunyats d’haver-ho assolit. Si la societat és patriarcal o masclista és molt difícil que l’escola coeduqui, malgrat sigui mixta formalment. El model masculí dominarà als centres escolars i patirem aquesta situació.

Vegem: ¿Els currículums prescriptius (que no cal seguir-los, clar) estableixen la igualtat o hi ha un cert biaix? ¿La presència de les dones s’equipara a la dels homes en tots els camps del coneixement? ¿A l’hora de tractar l’alumnat mantenim la igualtat pretesa o dediquem més temps i atenció als nens que a les nenes? ¿Als patis es reparteix adequadament l’espai entre nois i noies? ¿Orientem els estudis futurs sense tenir en compte el gènere de l’alumnat? Tots aquests elements seran (són) el camp de cultiu de possibles abusos i assetjaments. Perquè sortint de les portes protectores dels centres escolars s’hauran d’enfrontar al món adult. Trobaran les segregacions al món laboral, les desigualtats a les feines de la llar, a la cura dels fills i filles…

Mantenint la doble o triple xarxa escolar abonem les segregacions per classe social. Ajudem a mantenir la segregació de gènere. Amb la separació entre escoles públiques i concertades estem visualitzant que rics i pobres no són iguals, no mereixen el mateix ensenyament; que autòctons i nouvinguts no són acceptats en pla d’igualtat. Ens estranyarà que no hi hagi igualtat de gèneres? L’existència dels concerts a escoles privades i el pseudo dret a escollir centre són dos pilars que donen suport a la situació que hem descrit.

Si acceptem a la pràctica diària les segregacions per raó de classe social, d’origen cultural… per què no acceptar la segregació de gènere? És una actitud de rebuig a totes les segregacions la que ens portarà a fer front a les desigualtats.

No és cap sorpresa que un dels cavalls de batalla de les dretes polítiques sigui, com hem dit, negar les violències masclistes. Incideixen en un element bàsic: el paper de les dones, subordinat o igualitari: el moll de l’os de totes les desigualtats. Proposat i acceptat el seu paper subordinat és lògic afegir-hi les altres desigualtats i discriminacions: per raó d’ètnia o de classe social, també evidents arreu del nostre país i de tot Europa.

Es parla, força i bé, de l’escola inclusiva. Es du a la pràctica? ¿Apliquem conseqüentment tots els valors que exposem als projectes educatius de centre? ¿Estem fent una autèntica educació intercultural que tingui en compte totes les diferències? ¿Es troben ben acollides totes les criatures sigui quina sigui la seva classe social familiar, la seva procedència, la seva orientació sexual? Si trobem un augment dels abusos i assetjaments no ho podem separar de tots els altres abusos per motius econòmics o culturals.

Per apropar-nos a la igualtat hem d’aconseguir una veritable coeducació, que tracti amb equitat nois i noies, nens i nenes. Que respecti les opcions i orientacions sexuals de tothom. Que col·labori amb l’àmplia diversitat de famílies que s’apleguen a cada centre escolar. Així posarem grans de sorra, com ens correspon, en l’esforç global vers la igualtat. Així podrem avançar en la lluita necessària contra els abusos i assetjaments. Amb una escola coeducadora podrem oferir formació sexual i afectiva que animarà a conviure sense violència, en pla d’igualtat.

Tothom és diferent: per sort, si no, la vida seria molt avorrida. Valorar les diferències, el bo i millor que tenim totes i cadascuna de les persones ens ajudarà a no discriminar ningú i avançar cap a la igualtat.