D’entrada, un bany de realisme: l’educació pública és complexa, contradictòria i farcida de situacions en les quals els principis presents en l’imaginari de la comunitat es viuen de forma controvertida. Portem més de quaranta anys de definicions, plataformes i alternatives. Democràcia, gratuïtat, equitat, coeducació, inclusió, laïcitat, entre altres, han estat conceptes que han definit un model defensat per amplis sectors de la societat. Però la realitat recull una multiplicitat de situacions en les quals, per les causes que siguin, aquests principis comuns no es materialitzen a la pràctica. Encara avui, tant en referència a centres educatius en general, com a situacions parcials viscudes en l’interior d’alguns dels centres, es donen casos de desigualtat, exclusió i segregació, manca de participació i democràcia, etc. La realitat, les percepcions i perspectives que es manifesten (diferents territoris, diferents etapes, diferents cultures…) dóna com a resultat un sistema educatiu públic d’una gran diversitat com a resposta als principis generals consensuats. Hi ha també una manca de consciència col·lectiva del valor de l’educació pública només matisada per la sensació de desempar i queixa que té respecte l’administració.
Malgrat això, molts centres educatius han intentat amb les seves accions i pràctiques quotidianes fer realitat els principis citats i passar de la definició general a la concreció practica. Això ha donat com a resultat una realitat creativa i rica en molts centres i territoris del nostre país, encara que dispersa, de vegades aïllada i amb problemes de sostenibilitat o supervivència.
En altres casos, ho reconeixem, el resultat no ha estat tant positiu. La manca de recursos potser ha jugat en contra, o la manca de voluntat per part de sectors del professorat ha estat un impediment per fer-los realitat. També, polítiques educatives contradictòries, pressions socials que poden treballar en direccions oposades a aquests principis, desorientacions en la formació inicial i manca de polítiques clares de formació permanent.
Podríem caracteritzar l’actual situació des de la certesa que sabem cap on caldria caminar i tenim una certa visió crítica de les nostres mancances, però que potser no sabem exactament què cal fer i com avancem, perquè el terreny de la millora i del canvi és un terreny molt controvertit. I que, en aquest context, hi ha experiències reeixides que conviuen amb altres que no ho són tant.
No podem oblidar les tendències que penetren en el discurs, en les polítiques i en la realitat del sistema, contràries als principis de l’educació pública. Hi ha qui parla de neoliberalisme, tecnocràcia, privatització o, simplement, perpetuació en el context actual dels principis que volen mantenir, a través de l’educació entre d’altres mecanismes, la desigualtat –econòmica, cultural, social i política– per blindar els privilegis que es tenen. Privilegis i poder, que pretenen a més apropiar-se del discurs del coneixement i posar-lo al seu servei.
Les idees flueixen socialment i configuren cultures diferents que coexisteixen en els centres educatius i les seves comunitats. Cultures diferents i contraposades, amb sectors fàcilment manipulables en una direcció demagògica. Com exemple, la mobilització de les darreres setmanes defensant el suposat dret a la lliure elecció de centre, que han protagonitzat els sectors de la patronal de l’escola privada per oposar-se als criteris democratitzadors del decret d’admissió d’alumnes. Els centres educatius públics no s’escapen d’aquestes contradiccions i malgrat que el discurs i els redactats de molts projectes educatius s’omplen dels principis que anomenàvem, la realitat concreta mostra molts elements susceptibles de millorar.
Per això, la voluntat expressada pel Congrés d’Educació Pública és important. No oblidem que, estiguem d’acord o no amb les propostes concretes que es desenvolupen, els centres educatius públics viuen un moment en el qual existeixen nombroses iniciatives i propostes de canvi. I això, malgrat que alguns profetes amb la síndrome de Cassandra critiquen aquestes iniciatives –més globals o institucionals, o més disperses o individuals–, i que hi veuen neoliberalisme allà on només hi ha intents de resposta a realitats que generen fracàs, abandonament o, simplement, resultats que poden millorar. Benvinguda sempre la crítica, mentre no amagui la impotència de no saber què s’ha de fer, el conservadurisme per no implicar-se en la voluntat de canvi o l’enyorança d’unes situacions passades que ja no tornaran.
Penso que de l’equilibri entre allò que respon a la tradició i la resposta als nous contextos educatius i socials en poden néixer noves maneres d’entendre l’educació i la renovació pedagògica i noves pràctiques que responguin des de la crítica a les mancances actuals.
Quin és el camí per fer-ho? Com podem augmentar la consciència que cal compartir idees comunes (en relació al currículum, l’avaluació, la formació, la participació, la inclusió…) que actualitzin el model d’educació pública? Com ens podem desempallegar de l’individualisme, de la tecnocràcia i la burocràcia que ha contaminat el funcionament dels centres educatius? De la dispersió dels centres i el menysteniment de la cooperació com a eina per avançar? Del corporativisme que ens fa defensar una professió amb drets i sense deures? Dels enfrontaments estèrils entre sectors de la comunitat educativa? De les falses controvèrsies entre l’ensenyar i l’aprendre? De la queixa constant i la dificultat de fer propostes de millora i posar-les en pràctica?
El Congrés ha pensat un camí. Difícil i complex. Contradictori. I ho ha fet comptant, d’entrada, amb els recursos que els mateixos centres educatius posaven en joc: sense demanar ni subvencions oficials, ni ponències d’experts. I el resultat per ara han estat més de 100 debats organitzats de forma descentralitzada a tot Catalunya pels mateixos centres. Uns 200 centres educatius públics implicats. I una cinquantena de persones i entitats que hi donen suport. Ara, haurem de començar a veure fins on podrà arribar en quatre àmbits: els continguts dels debats i les conclusions, la participació de la comunitat educativa, la implantació de la convocatòria i la incidència social de les seves propostes.
Pel que fa referència als continguts, ens haurem de preguntar si hem avançat en la definició dels principis, introduint canvis segons el context, o ens mantenim amb els de sempre, amb molta dispersió i poques idees en comú. Si hem definit o no línies d’acció o si les reivindicacions continuen sent genèriques i es dirigeixen a l’administració o també al conjunt de la comunitat educativa.
Pel que fa referència a la participació de la comunitat educativa analitzarem si el Congrés ha partit de l’organització, iniciativa i propostes dels centres educatius o, pel contrari, continuem depenent d’experts i entitats. Si els centres educatius han estat capaços de fer sentir la seva veu o si les veus que s’han sentit segueixen sent individuals.
Pel que fa referència a la implantació, caldrà veure l’abast territorial, en les diferents etapes i la concreció en relació a la consolidació de xarxes de centres educatius públics. Trencar la idea que només es mouen els centres d’infantil i primària o els centres educatius de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Finalment, pel que fa referència a la incidència social, caldrà veure la presència als mitjans de comunicació, la participació d’altres entitats socials i professionals no educatives i la incidència directa o indirecta en les polítiques de les administracions.
Analitzar aquests quatre eixos ens ha de permetre fer una avaluació i plantejar quin pot ser el després. Com deia Victòria Barceló en un comentari a un article de Jaume Carbonell, aquest no és el primer congrés educatiu que s’organitza a Catalunya. Molts recordem encara el que vam celebrar entre el 1996 i el 1999, el Congrés de Renovació Pedagògica. Aquell va ser un congrés basat sobretot en la força i la participació de les entitats educatives. El d’ara vol basar-se en la força i participació dels centres educatius. Una diferència significativa que pot assenyalar potser un nou camí per a tothom: sentir la veu dels centres educatius ens ha de permetre fer una anàlisi més rigorosa d’on estem i per on podem avançar. Si no, correm el risc de seguir actuant com a il·lustrats que assenyalem el camí, amb les banderes enlairades però sense que les comunitats les incorporin com a seves i deixant l’educació a mercè d’altres corrents implícites i explícites, que penetren en la realitat canviant i transformant els nostres desigs de canvi, i afavorint la submissió, la resignació i el conservadurisme.
També ens poden ajudar a entendre la proposta explícita del Congrés i quins han estat els fruits dels esforços invertits. Ens han de servir per ser conscients que la continuïtat només serà possible si els centres educatius s’hi impliquen i les entitats de la comunitat educativa que ho vegin positiu ho impulsen i potencien. M’atreveixo a pensar que també pot dependre de la resposta de l’administració educativa, una administració a la qual, des de fa molts anys, se li demana que exerceixi el lideratge de les escoles de la seva xarxa.
L’educació és un terreny imprevisible, obert, que fuig de la programació i el compte quantitatiu de resultats i que basa la seva força en poder decidir en cada situació la millor opció dintre la viabilitat dels processos. Per tant, serà un èxit no en la mesura estricta de les seves conclusions, sinó només si genera la llavor d’una cultura comuna com a resultat de la voluntat dels que hi han participat. I si dibuixa un camí col·lectiu de futur, entre tots els que l’han promogut.
