Que l’escola és molt més que la transmissió de coneixements, a nivell teòric almenys, sembla que compta amb un cert consens social. Tot i aquest consens, la perspectiva socioeducativa que aporta l’educació social està greument absent en el sistema educatiu a Catalunya i, ara més que mai, esdevé imprescindible incorporar-la per fer front als vells i nous reptes amb què es trobarà l’escola en matèria d’equitat, inclusió i desenvolupament comunitari, ara agreujats amb les conseqüències d’aquesta pandèmia que estem vivint.
La Covid19 ens està posant a prova. Ara és un moment en què toca readaptar-se i crear una nova normalitat per relacionar-nos i viure (si és que mai ha existit la normalitat). Ens obliga també a repensar l’escola. Però la incertesa que toca gestionar en la planificació del curs 2020-2021, pel que fa a prioritats, pressupostos, marcs normatius, etc. és colossal. Restar a l’espera de les directrius del Departament d’Educació, les quals, a la vegada, depenen de les que prengui el Departament de Salut en funció de l’evolució de la pandèmia, dificulta la presa de decisions immediates. Per no dir que hem estat escoltant notícies i rumors diversos que, lluny de concretar-se en res, han afegit dosis d’incertesa al moment.
Aquest dimecres, per fi, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa va presentar el pla de reobertura de centres remarcant que “al setembre començarem un curs que serà inèdit en la seva realitat”. I va afegir-hi la següent reflexió: “Venim d’una emergència sanitària on hem hagut de reinventar espais, on hem hagut de demanar més professionals sanitaris; al setembre estarem en emergència educativa.” I jo em pregunto: per què no pensar en els canvis que s’hagin de fer a les escoles amb una mirada d’oportunitat? Per què no aprofitar-ho per repensar l’escola i la comunitat educativa i comunitària en la seva globalitat?
Doblar mestres i equips docents i precaritzar més els espais escolars no considerats acadèmics amb monitors de lleure educatiu no és el tipus d’inversió que cal fer. M’atreveixo a dir que difícilment hi ha millors professionals de l’educació que treballin a partir de condicions adverses i des de la singularitat de cada individu per construir un nou futur adaptat a les circumstàncies. Els educadors i les educadores socials som professionals de l’educació especialitzats en l’abordatge sistèmic de la complexitat, l’establiment de xarxes comunitàries, l’atenció per l’equitat i per la convivència, la inclusió social, i l’acompanyament socioeducatiu a infants i famílies.
A Catalunya, però, l’educació social definida com a dret de ciutadania no està prou present a les escoles avui i, quan ho està, s’aplica per professionals d’altres disciplines. Però ens hauríem de plantejar, igual que no s’entendria que a primera línia en la lluita contra la Covid19 el personal no fos l’adequat, per què donem per fet i no protestem davant d’un sistema educatiu que prescindeix i ignora els especialistes en l’acció socioeducativa i comunitària com som les educadores i els educadors socials?
No és res nou, que no s’estigui fent a altres llocs. A Extremadura, Castella-la Manxa, Andalusia i Canàries ja tenen la figura de l’educador/a social reconeguda, regulada i incorporada oficialment a les escoles i instituts. Fa més de sis anys que des del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya estem treballant perquè això també sigui una realitat a casa nostra. Recolzen la nostra feina i la nostra postura 2.360 signatures que ja ha aconseguit el Manifest La figura de l’educadora i l’educador social als centres escolars i una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el desembre del 2018, que proposa “incorporar, durant el curs 2019-2020, dins dels equips docents dels centres de primària secundària públics i concertats de Catalunya, un educador social que realitzi les tasques d’acompanyament als infants i adolescents, vetlli pel compliment dels protocols d’abús sexual o assetjament escolar i esdevingui un/a referent clar per als serveis socials comunitaris dins de l’escola”.
He de remarcar, que aquesta resolució no s’ha executat encara i que des de la seva aprovació no hem aconseguit reunir-nos amb el Departament d’Educació, tot i les nostres demanes. Això ha de canviar. Potser no ens hem sabut explicar prou o no se’ns coneix suficientment. Però ara no podem deixar escapar l’oportunitat per avançar, l’escola del segle XXI haurà de comptar amb educadors i educadores socials per assumir la responsabilitat que li pertoca en comptes de delegar-la als Equips Bàsics de Serveis Socials.
