No fa gaire temps que l’amic Enric Prats (L’escola importa, Eumo, 2019) ens convidava a repensar el futur de l’escola. Un futur, ens deia, “brillant, però emboirat”. La veritat és que, a un any i mig de la publicació del llibre, la boira s’ha fet més que espessa i impedeix intuir com ens aniran les coses més enllà d’algunes setmanes: com tancarem el curs del confinament? Com es presentarà el 14 de setembre, dia d’obertura del nou curs?
Pel que fa a l’educació en el lleure, l’escenari no és menys boirós. Si en l’àmbit escolar tot és obert, no ho és menys en el camp del lleure educatiu, amb l’agreujant que la preparació de les activitats de l’Estiu post pandèmia s’han d’acabar de platejar en el termini de dies i amb la previsió d’uns recursos públics més que insuficients, que ben segur endeutaran a les entitats organitzadores.
Per uns, serà una oportunitat que cal aprofitar, per altres, la prova de foc d’un sistema que estaria fent aigües per tot arreu. S’imposa el realisme, la sensatesa i un ànim disposat a fer d’una situació explosiva una font d’energies i iniciatives renovades. La qüestió no és tan emocional com de sentit de la realitat, del que és possible fer i fins a on pot arribar cadascú.
Les paradoxes estan servides. Veiem només quatre, sense amagar el cap sota l’ala, sense mirar cap a una altra banda i sense concessions a la retòrica.
● Una escola pensada com un bé públic i comú obligada a tancar, d’un dia per l’altre, i a donar pas generalitzat a una educació de subsistència, com si d’un bé particular o privat es tractés, en el millor dels casos amb el suport telemàtic del professorat.
Què ha sigut, en vuit setmanes, d’aquella voluntat emancipadora de l’individu que inspirava la institució escolar, per a fer-lo subjecte social i polític? Educació i instrucció han quedat en mans de les famílies, en condicions econòmiques, d’habitatge, de preparació i recursos ben dispars. Les bretxes digital, social i familiar existents han vingut a agreujar la desigualtat i a incrementar la pobresa educativa entre la població més vulnerable, ja molt castigada pel fracàs escolar i sumida en els límits d’un sistema educatiu que fa dècades tolera resignadament l’existència de centres gueto, des de la indiferència de la majoria d’una societat que proclama, hipòcritament, voler una escola inclusiva, a la que nega els recursos que la poden fer possible. Un neguit contingut es palpa en alguns barris, fa temps que hauria de preocupar als administradors honestos de l’escola pública i traduir-se en mesures concretes i més eficients. De veritat: plou sobre mullat, en una terra saonada per la pobresa infantil (severa i ancorada) que nega noves oportunitats de futur a molts joves, a la “generació sense futur” de la qual ens parlen alguns sociòlegs, predicant en el desert.
● La pandèmia ha posat en evidència, igualment, la preparació del professorat i dels centres per la implantació d’un ensenyament exclusivament online.
Per una banda, la falta de preparació digital d’una part del professorat, que d’un divendres a un dilluns va haver de treballar exclusivament online. Per alguns va ser com un salt mortal. Especialment en la secundària hi va haver professorat sorprès i desbordat.
L’ entrega i la professionalitat, però, d’una gran majoria de docents ha evitat el col·lapse del sistema. No se’ls ha aplaudit a les 8 del vespre i no han necessitat ser proclamats “herois/heroïnes” per una opinió pública tan manipulable durant aquests temps de pandèmia. Però s’han guanyat a pols el respecte i el reconeixement de la societat sencera.
La Covid ha posat en evidència, igualment, les mancances i limitacions de les infraestructures digitals dels centres, necessitades, urgentment i a totes llums, de reforç i millora. Si realment el futur de l’ensenyament ha de ser híbrid, haurà de combinar un alt grau de presencialitat amb la interacció digital, com fa anys vénen assenyalant les universitats catalanes en molts dels seus Congressos de Docència i Innovació (CIDUI). No ens falten models ni experiències de referència. Potser ens està fallant la transferència del coneixement existent. Com podem aprofitar el gran cabal de coneixement ja existent? A qui correspon prendre la iniciativa i fomentar intercanvis en benefici d’allò que en diem “bé comú”?
També, ens sembla, cal repensar, a fons i amb una certa urgència, nous tipus d’aprenentatges híbrids, cooperatius i per projectes, i formar adequadament els docents per dur-los a terme amb èxit. Cal trencar d’una vegada la dinàmica dels darrers anys de retallar els pressupostos de formació del professorat. També en aquest àmbit l’experiència és rica i variada, però inconnexa, no generalitzada i poc articulada.
Aquests són temes de fons que no tindrem resolts a l’inici del curs vinent, però que hauríem de començar a denunciar com una necessitat indefugible, de present immediat i de futur. Es podrà dir que tot és urgent i que cal prioritzar. I serà cert. Però no se’ns negarà que el sistema, com a tal, està tan burocratitzat, tan contaminat de rutines i, en el seu conjunt, tan mancat de creativitat que necessita d’una bona sacsejada.
La Covid ens ha permès de constatar l’absència de polítiques clares i decidides, que vagin més enllà de la retòrica d’allò políticament correcte; unes polítiques properes a l’aula, a la base mateixa del sistema, al lloc on és viva l’escola i al servei de l’experimentació educativa, disseminada i difosa després entre el professorat, com s’ha fet sempre (amb un reconegut èxit) en la historia de l’educació contemporània a Catalunya. En definitiva, més Política Educativa i menys aparador. Caldrà recordar l’obra i el pensament de Josep Pallach, per citar només un pedagog del qual la meva generació va aprendre tantes coses, sobre la millora i el progrés de l’educació?
● La “tornada a l’escola” és avui tot un motiu de polèmica, per raons sanitàries i també educatives.
La por al contagi a l’escola i la precipitació en el retorn serien males conselleres i més sense tenir clars els recursos disponibles. La inèrcia, la falta de lideratges clars i l’absència, en moments decisius, de polítiques educatives potents han creat una situació preocupant: un sistema escolar excessivament atomitzat, molt dispers, a punt d’una conjuntura de difícil, per no dir impossible, control institucional. De poc serveix disfressar les coses amb la idea de l’autonomia dels centres educatius si aquests no tenen els recursos necessaris (prou “escola del 3%”) i si els seus equips de direcció tenen lligades les mans per una normativa obsoleta.
Tampoc es poden prendre decisions com fer grups reduïts i estables, sense constar la seva necessitat, sense preveure l’increment proporcional de plantilles, la modificació de la normativa que regula la dedicació del professorat i sense disposar dels nous espais necessaris pels nous grups. Tot això, a més, s’hauria de fer en col·laboració amb la comunitat educativa, amb l’estiu pel mig i amb la polèmica oberta sobre la necessitat o no de tal mesura, des del punt de vista sanitari. Avui per avui, un trencaclosques.
● Hi ha un cert consens social sobre la necessitat d’una bona Campanya d’Estiu 2020 per preservar els drets de tots els infants, adolescents i joves a gaudir de la natura, a gaudir de la companyia dels amics i sortir del confinament de la manera més digna possible; garantir l’accés, en condicions iguals, als infants en situació de pobresa i vulnerabilitat; i contribuir a la conciliació en l’àmbit de la vida familiar.
Formularia la paradoxa en els termes següents: mentre la realitat demana dissenyar i implementar noves polítiques actives multidimensionals per la Infància, els joves i les famílies, amb els recursos que les facin possibles… el Govern de Catalunya no sembla disposat més que a prioritzar la pobresa infantil i incrementar les beques, tot renunciant a fer polítiques actives universals d’Infància, ambicioses i de major projecció al futur, a l’altura dels reptes actuals.
Per acabar, les actuals previsions de recursos econòmics públics situaria al sector en la lamentable situació d’un dèficit milionari, si, malgrat tot organitza casals, colònies i altres activitats educatives per aquest Estiu 2020, acudint al crèdit bancari que les entitats haurien de retornar, en uns anys que s’anuncien difícils.
En una investigació educativa comparada, Torsten Husén, fa ja 40 anys, denunciava “la tendència creixent en els sistemes” a crear una “fosa entre la retòrica dels objectius i els recursos i condicions que els han de fer possibles”. Amb això ja està dit tot! .
Per una nova governança
Voldria abordar avui un repte de molt calat, en allò que sóc capaç de veure i intuir. Entenc que un dels temes més urgents és el d’una nova governança de l’educació. Un model educatiu allunyat de la privatització de l’escola pública; obert a l’entorn social i educatiu del territori; compatible amb un nou paper “regulador / facilitador” de l’administració educativa; amb una gestió educativa menys burocràtica i més propera als ciutadans; amb una renovada concepció del rol de suport i ajut pròxim de la inspecció educativa a la tasca dels centres i del professorat. Una nova governança basada en la creativitat d’una normativa (via decrets, ordres i noves resolucions) que se’n surti del camí trillat, d’allò que és rutinari, i creï noves condicions de possibilitat per la realitat viscuda en les aules, per l’experimentació educativa ben planificada, realitzada i avaluada amb el rigor de les coses ben fetes, i un marc normatiu senzill que ho faci possible.
Penso que la Llei d’Educació de Catalunya permet tot això i segueix sent un bon punt de partida. Potser falta coratge de futur i voluntat política per encarar els problemes d’una vegada i a fons. I, per acabar, una governança que afecti al model de polítiques publiques d’infància, joventut i famílies i no redueixi la governança a la creació d’una taula pel diàleg amb el sector del lleure, quan la realitat és la d’un educat allunyament en els plantejaments i no pocs recels. Va sent hora d’exigir aquest nou marc, basat en la confiança en els agents educatius i la sincera voluntat de consens. Vivim en un moment excepcional i idoni per plantejar-nos un programa educatiu valent i ambiciós, a l’altura dels reptes i de les noves circumstàncies.
