Opinió

Repensar la cultura escolar per afavorir la transformació educativa

L’aspecte contextual, i el que hi està associat, té summa importància en el quefer docent i en el desenvolupament personal de l’alumnat i del professorat. La cultura i el poder són components en la vida escolar i condicionen emocions i relacions, contribuint a la cohesió, a la conflictivitat o a l’aïllament entre professorat i alumnat, al mateix temps que condicionen el desenvolupament i l’aprenentatge.

Segons Day, la cultura es refereix al mode d’estar unes persones amb altres a l’aula, departament o escola. Es caracteritza per la forma de manifestar-se els valors, les creences, els prejudicis i la conducta en els processos micropolítics de la vida escolar. Sovint es descriu com l’esperit o el clima…

De la mateixa manera que l’ambient i les condicions d’una classe tenen incidència en l’acte educatiu, la cultura d’una escola afavoreix o perjudica l’aprenentatge i les relacions entre els diferents membres.

Aspectes, de vegades silenciats, com què és ser mestre, el sentit de l’educació, les expectatives que tenim, les diferents pors i condicionaments o les relacions de poder que es mantenen són claus per construir una cultura alternativa i coherent amb els propòsits educatius.

Aquesta crisi sanitària i social és una oportunitat per repensar i reformular les cultures escolars i les relacions entre els components de la comunitat educativa. L’educació ha canviat d’escenari, amb les limitacions conegudes de la modalitat online, però, d’alguna manera,  ha continuat impregnant-se de la cultura escolar pròpia del centre i de la mateixa institució.

Hem trobat centres, més probables d’etapes superiors, els quals, per les seues característiques habituals, ha predominat la cultura individualista, on el professorat, de manera aïllada i poc coordinada, ha proposat les diferents tasques a l’alumnat. Altres centres, segurament en procés de transformació, han optat per la col·laboració,  entenent que l’educació és una tasca col·lectiva i incerta. Entre el camí de l’individualisme i la col·laboració, hi ha hagut centres en els quals ha predominat la col·legialitat artificial, una mena de postureig col·laboratiu, amb poca capacitat de decisió, consens i incapacitat per definir criteris comuns.

Aquestes cultures del professorat, definides per Hargreaves, cal traure-les a la llum i analitzar-les per encaminar-les, amb les estratègies pertinents, cap a l’educació que volem. De vegades, la convivència de cultures diferents en els mateixos centres es pot tornar insuportable o, al contrari, es poden expressar, complementar i enriquir, en benefici de la transformació.

Tanmateix, durant aquest període de confinament ha predominat la cultura de la formació transmissora o de la receptologia (Imbernon), en la qual molts docents, com pot ser comprensible en aquesta situació excepcional i incerta, s’han format intensament mitjançant les xarxes. L’oferta formativa ha sigut inabastable i la predisposició dels docents ha sigut molt positiva. Aquesta formació permanent és necessària en una professió exigent com la docència.

No obstant això, és perillós focalitzar-nos en la receptologia i esperar de forma habitual i conformista que altres, des de fora, diguen allò que s’ha de fer. Cal complementar-ho amb la promoció de xarxes contextualitzades entre docents per debatre, reflexionar i generar coneixement pedagògic i cultura col·laborativa.

Aquesta crisi sanitària i social pot servir per qüestionar, reflexionar i introduir xicotets o grans canvis en els centres que, possiblement, servisquen per començar a crear cultures alternatives en consonància amb l’anhelada transformació educativa, com poden ser:

● La cultura de l’educació lenta (Imbernon), amb la desacceleració dels ritmes educatius i l’adaptació d’aquests als ritmes d’aprenentatge de l’alumnat (amb una major personalització dels aprenentatges)

● La cultura de la comunitat (Imbernon), amb la incorporació de la família i tots aquells components externs a l’escola en el procés educatiu, prioritzant les relacions i el suport mutu.

● La cultura de la interdisciplinarietat, que promoga una major globalització del coneixement, prioritzant el treball en equip, la codocència i la reformulació dels horaris.

● La cultura de l’acompanyament, amb una acció tutorial potent i una ràtio adequada.

Despertar la consciència crítica  del que abasta la pròpia cultura de centre és important per poder  crear alternatives i construir noves relacions equitatives i transformadores.  Com diu Edgar Morin, l’arrel de l’error i la il·lusió és ocultar els fets que ens molesten, anestesiar-los i esborrar-los de la nostra ment. Ara és ubon moment per mostrar-los.

Referències bibliogràfiques

• Day, C. (2006). Pasión por enseñar : la identidad personal y profesional del docente y sus valores. Madrid: Narcea.
• Hargreaves, A. (1996). Profesorado, cultura y postmodernidad: cambian los tiempos, cambia el profesorado. Madrid: Morata.
• Imbernon, F. (2017). Ser docente en una sociedad compleja. La difícil tarea de enseñar. Barcelona: Graó
• Morin, E. (2016). Enseñar a vivir. Manifiesto para cambiar la educación. Barcelona: Paidós