Que els infants s’endinsin en el món de la lectoescriptura és una de les coses més tendres i boniques que es donen a cicle inicial. És un procés especial i molt personal que cada infant viu al seu ritme, al seu moment i de la seva manera particular.
M’agrada la paraula procés. La lectoescriptura no és un objectiu finalista que s’assoleixi d’avui per demà, no s’explica i s’entén, sinó que es viu, se sent i a base de fer petites passes, al final es consolida. No és important el final, aquesta consolidació, sinó les petits passes que fan els infants al llarg d’aquest, tan bonic, procés.
Quan penso en aquest procés, només em venen al cap dues paraules: respectar i acompanyar. Respectem acceptant el punt en què es troben els infants, entenent que és un procés llarg i difícil, que aprendre a llegir i a escriure no és cosa de dos dies.
Respectem el procés no jutjant el moment en què estan, no intentant que arribin a objectius als quals no poden arribar, no pressionant ni forçant. I, sobretot, respectem gaudint amb ells del que van aprenent.
Hem sentit moltes vegades que el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura ve donat amb la maduració, que hem de donar temps als infants perquè a poc a poc tots aniran avançant. Però respectar tot això no vol dir oblidar-los i deixar que algun dia, sense més ni menys, floreixi el procés de lectoescriptura per si sol. Així doncs, mentre respectem, també hem d’acompanyar.
Acompanyem provocant l’aprenentatge, oferint a cada infant aquelles propostes que suposin un repte i un èxit per a ells. La importància d’anar sumant èxits és fonamental, un èxit és sempre un pas endavant. Val més assegurar una bona base i anar col·leccionant petits moments de satisfacció que voler córrer massa i fer un pas enrere. Acompanyem posant a l’abast dels nens allò que els permetrà avançar, donant eines i estratègies adequades al moment pel qual estan passant.
Una vegada, en el marc d’uns tastets pedagògics que fem a l’escola, vaig explicar tot això a les famílies de 1r. Abans de començar, però, els vaig demanar que em diguessin la primera paraula que els vingués al cap al parlar de lectoescriptura. Les paraules que van sortir estaven molt lluny d’un acompanyar i d’un respectar. Por, neguit, angoixa, forçar… Així, potser cal deixar enrere com vam viure els adults aquest procés i ajudar les famílies a obrir-se al procés que estan vivint els seus fills i filles. A gaudir-ne i a veure que és un camí preciós que només s’entén i pren sentit quan es respecta i s’acompanya.
Per acabar, resumiria l’acompanyament respectuós del procés de lectoescriptura dels nostres infants amb una frase d’un dels dibuixos de Joan Turu que més m’agrada: “No jutjo la llavor de no ser arbre, procuro regar-la i cuidar-la”. Així doncs, acompanyem i estiguem al seu costat, així sí que algun dia florirà sense pressions aquest bonic món de la lectoescriptura.
