No vaig poder acompanyar-te perquè tenia una prova mèdica i ja saps que en el temps pandèmics que corren si tens una prova mèdica avui no és aconsellable deixar-la per a més endavant. És un altre dels peatges que ens fa la pagar el maleït virus.
Tu saps, i ara mig riuràs i et diràs “aquest Cela encara no deu haver esmorzat”, que ets una persona clau en la reivindicació del valor que té la literatura infantil i juvenil i d’una manera especial del que es coneix com a àlbum infantil, àlbums que vas estudiar llargament i que Rosa Sensat et va editar ja fa uns quants anys i que es manté com un llibre imprescindible per qui vulgui acostar-se a aquest camp del saber.
Has impulsat o has estat al costat de moltes iniciatives culturals d’aquest país relacionades amb aquesta literatura que encara hi ha qui ignora o menysté. Ets de les poques persones que fas crítica i docència en un panorama on trobar algú que opini en un mitjà de caire general –parlo de qualsevol mena de premsa o mitjà no especialitzat– que destini una part de la publicació –en paper o digital– a presentar, comentar, animar a llegir llibres destinats als més petits. Vivim entre persones que han oblidat aquella afortunada frase de Miquel Desclot que deia que “abans del vers de Foix Sol, i de dol hem de trobar Plou i fa sol…”, doncs trobar gent com tu és com ensopegar amb el tresor de la famosa illa.
Com una aixeta mal tancada, de tu flueix saviesa i sensibilitat literàries i un profund respecte pel mon infantil. Et toco i et surt un poema, un conte, una faula o una cita o una il·lustració, camps que tu has treballat sempre amb seriositat i amb una alta qualitat. A més d’escriure diversos llibres, de treballar com a professora universitària, d’haver-te doctorat, d’haver participat en exposicions, algunes com a directora, d’haver traduït –Rodari, per exemple–, has il·lustrat –tinc la sort que un article meu que va publicar Cavall Fort fa molts anys anés amb les teves il·lustracions– i has narrat contes infantils allà on t’ho han demanat. En les teves ressenyes crítiques mai oblides ni l’oralitat, ni el text, ni la il·lustració, que sempre tens la fecunda habilitat de presentar-ho com un tot.
I de tant llegir i escriure i pensar i somiar en aquesta part de la literatura, ets mig fada i mig bruixa. En tens la fesomia, sempre que et veig em sembla que has sorgit d’un conte infantil com passa amb les persones que es dediquen a il·lustrar, que molts s’acaben assemblant als seus dibuixos. Doncs tu ets la germana d’aquests personatges que son la cara i la creu d’allò que coneixem com la naturalesa humana, que representen més que dos mons que s’oposen, dos mons que es complementen. Segons com et miro veig la Teresa fada i segons com veig la Teresa bruixa, però per fer-me entendre bé citaré uns versos d’una poetessa extraordinària que ens va deixar massa aviat. Parlo de Maria-Mercè Marçal. El seu poema Avui les fades i les bruixes s’estimen comença amb aquests versos:
Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb un cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’afinen
I acaba el sonet amb aquestes versos:
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Doncs això mateix Teresa, fada i bruixa, bruixa i fada, vareta i escombra, jo també et dic que sí, que m’enamores quan parles d’aquesta literatura que coneixes tan bé i que saps divulgar amb tanta traça.
I recorda que el reconeixement que has rebut és un moment en el camí que has de continuar fent perquè, com passa amb la coneguda divisa de la Marçal, tu també has fet el mateix que ella:
Emmarco amb quatre fites
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l`escric a sota.
El teu nom és Teresa.
Ja l’escric jo. Per molts anys i molts petons.
