El psicòleg bielorús, Lev Vygotsky (1896-1934), sostenia en la seva «Teoria sociocultural del desenvolupament cognitiu» que els infants desenvolupen de mica en mica el seu aprenentatge mitjançant la interacció social, adquirint de forma involuntària noves habilitats que estaran íntimament lligades a la cultura en la qual creixen, i que tindran un impacte fonamental en el desenvolupament de les persones. Vygotsky afirmava que el llenguatge és l’eina que permet el desenvolupament cognitiu, i advocava, a més, per la importància dels parells a l’hora de desenvolupar-se, és a dir, a través de l’aprenentatge d’un adult o d’un infant més qualificat, que li proveeixen les eines necessàries per a la seva progressió. I va destacar la importància del joc en l’aprenentatge, d’aquelles situacions que suposen reptes per a l’aprenent i que podran superar amb petits suports que els facin de guia.
Vygotsky va demostrar com es desenvolupaven capacitats cognitives mitjançant la interacció amb companys més hàbils a través del joc en una realitat canviant que fomentés el pensament seqüencial, l’atenció i la memòria voluntària. I els escacs complien amb aquestes premisses, potenciant la imaginació, el pensament abstracte, la concentració i la comprensió dels símbols, així com el respecte, la paciència, la responsabilitat i l’autoestima, desenvolupant el pensament estratègic i exercitant la capacitat de solucionar els diferents problemes els quals afronta el jugador. I, el més important, tots som iguals davant d’un tauler d’escacs.
Aquest aforisme es va convertir en la sentència més utilitzada per part d’Enrique Sánchez, més conegut com a Donen (per «Don Enrique»), professor jubilat que va impartir classes d’educació física durant més de tres dècades al Colegio de Educación Infantil y Primaria Marcos Frechín, situat al barri de Las Fuentes de Saragossa. Donen va ser el promotor i impulsor de l’ensenyament dels escacs a l’escola, convertint el seu club en un dels més destacats de la comunitat, aconseguint la fama el curs 2017-2018, quan un equip de cinc joves d’entre nou i onze anys van ser campions d´Espanya d’escacs escolars.
Els protagonistes de la història –África Aguilar, Anahí Ignacio, Alberto Rosu, Catalín Conon i Leo Giménez, una boliviana, dos romanesos i dos autòctons d’Aragó–, estudiants de cinquè i sisè curs de primària, van representar el seu modest col·legi públic a la competició final celebrada en un col·legi concertat que disposava de piscina i camp de futbol d’herba artificial, entre d’altres instal·lacions destacades, i ho van fer amb l’esforç dels pares i el suport dels professors. I van guanyar. I la seva gesta es va popularitzar als mitjans de comunicació, dotant l’acció d’un mèrit considerable tenint en compte els recursos disponibles dels diferents participants. O no del tot, perquè, com predica el professor Donen: «Tots som iguals davant d’un tauler d’escacs».
Els cinc campions del 2018 se sentiran protagonistes de la pel·lícula Menudas piezas (2024), dirigida per Nacho G. Velilla, que escriu també el guió juntament amb David S. Olivas i Marta Sánchez, encara que no se sentiran identificats amb la trama, ja que la seva història serveix d’inspiració però la pel·lícula transcorre a l’Institut d’Educació Secundària Luis Buñuel al districte de L’Almozara, a Saragossa, amb uns personatges que semblen estudiants de batxillerat o, si més no, allunyats dels últims cursos de primària, de la qual eren els estudiants del Marcos Frechín.
A Menudas piezas, la persona que proposarà els escacs en una aula de suport conflictiva serà una nova professora interpretada per Alexandra Jiménez, que torna al seu barri natal després d’un periple com a directora d’un centre privat elitista, del qual és acomiadada a l’inici del llargmetratge. La idea li sorgirà en recordar la seva pròpia experiència personal a través dels ensenyaments del seu pare, interpretat per Francesc Orella, formant entre tots dos l’alter ego del professor Donen a la ficció. Els perfils dels estudiants a la pel·lícula corresponen a diferents estereotips i procedències, enfrontats entre ells i marginats per diferents motius. El desenvolupament versemblant de l’argument i una actuació convincent de tot l’elenc, tant de veterans com de debutants, permet entreveure com es transforma el grup en equip, i com s’aconsegueix motivar tots els estudiants a través del joc d’escacs.
Que els escacs pot ser la taula de salvació per a uns estudiants de pocs recursos econòmics també s’entreveu a la pel·lícula Pensamiento crítico (Critical Thinking, 2020), dirigida per John Leguizamo, amb guió de Dito Montiel. En aquest cas no només s’inspira sinó que es basa en els fets reals esdevinguts el 1998, quan els integrants d’un equip d’una escola marginal de Miami acaben guanyant el Campionat Nacional d’Escacs dels Estats Units. El mateix Leguizamo interpreta el professor Mario Martínez, d’origen cubà, més conegut com a Mr. T, que va començar a ensenyar escacs a la seva escola el 1992. Un lustre després, els cinc adolescents del Miami Jackson Senior High School aprendran que el pensament crític no només els ajudarà a guanyar les seves partides, sinó a desenvolupar-se a les seves vides.
El professor Mr. T va facilitar un espai segur on els joves que no volien ser esportistes o, simplement, conflictius, poguessin desenvolupar-se com a persones, llançant un missatge que els escacs t’ajuden a prendre decisions i que l’èxit en l’elecció de la decisió es pot extrapolar a la vida real. La pel·lícula és inspiradora, tenint en compte les condicions marginals dels seus protagonistes i les poques oportunitats que es poden preveure amb una opinió estereotipada de les famílies llatines i racialitzades dels estudiants protagonistes. El campió de l’escola va ser el jove Marcel Martínez, emigrant cubà que va arribar a Florida el 1998, convertit en un factor fonamental del triomf històric de l’equip aquell mateix any, format a més per Sedrick, Gilbert i Rodelay. L’any 2002, Martínez havia ajudat l’escola Miami Jackson a aconseguir vuit campionats del comtat, cinc campionats estatals i cinc títols nacionals. Es va jubilar el 2015, després de trenta-dos anys a l’ensenyament, reconeixent com la tecnologia l’havia ajudat a entrenar millor, i com la robòtica –de la qual va ser professor– també havia contribuït a fomentar els mateixos valors que els escacs.
Un altre exemple basat en fets reals és la pel·lícula Fahim (2019), dirigida per Pierre-François Martin-Laval, que es basa en l’autobiografia Fahim. Un roi clandestin ([Un rei clandestí], 2016), escrit amb la col·laboració de Xavier Parmentier i Sophie Le Callennec. La novel·la i la pel·lícula narren la història real del jove Fahim, obligat a escapar de Bangla Desh amb el seu pare, per acabar tots dos en un suburbi de París, vivint en condicions molt precàries, sense papers i sense recursos. Mentre al pare se li denega l’asil i se’n prepara l’expulsió del país, el fill s’acaba convertint en campió de França individual en la categoria de menors de dotze anys. Un altre cop, un professor aposta pels escacs i pel talent del jove, Xavier Parmentier (interpretat a la pel·lícula per Gérard Depardieu), mort el 2016 als cinquanta-tres anys, a qui se li dedica la pel·lícula. Per cert, un any més tard de la seva gesta, el 2013, Fahim es va proclamar campió del món escolar representant França, mentre esperava la seva nacionalització un cop paralitzada la seva expulsió.
Finalment, Fahim i el seu pare es van poder instal·lar a la ciutat de Créteil, propera a París, aconseguint reagrupar la seva família (mare i germanes) el 2015, donant resposta a una de les preguntes que es feia Sophie Le Callennec, una de les persones de l’equip de Parmentier i a cura dels infants, que es preguntava el següent: «França és el país dels drets humans o només el país on es van escriure els drets humans», fent referència a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada el 26 d’agost del 1789 per l’Assemblea Nacional Constituent, convertint-se en un llegat fonamental de la Revolució Francesa, i la base de la Declaració Universal de Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 1948. Els escacs es van demostrar també, en aquest cas, com un instrument ideal per salvar els prejudicis tenint en compte que, davant del tauler, tots som iguals. Paraula del professor Donen.
