No tenim “alumnat”, tenim en Pere i la Maria, l’Àmbar Valèria i en Mohamed. I tenen la mestra, la Noèlia o l’Anna. Singularitats en contextos socials que per anar assolint els objectius proposats han d’establir vincles emocionals. Hi ha necessitats molts generals, comunes podrien dir, de la mateix manera que n’hi ha de molt concretes. En Pere necessita allò i la Fàtima allò altra i la mestra es converteix en una artesana que amb la resta de l’equip pren decisions ajustades a en Pere i la Fàtima.
Fet aquest aclariment vull compartir dos exemples esplèndids on tota una escola es posa al servei d’una criatura.
El primer –lamento no recordar el nom de l’escola– el vaig escoltar en una jornada sobre l’acompanyament de nens i nenes en processos de dol, de pèrdua. Una escola explicava que tenien una criatura amb càncer. No podia anar cada dia a l’escola i s’havien empescat, gràcies a la informàtica, la manera d’estar connectats. Tot anava prou bé. Però arriba el dia que la classe té programada una sortida. El nen malalt té moltes ganes d’anar-hi. Escola i família parlen amb el metge, el qual els avisa que pot participar de l’activitat però que s’ha d’evitar de totes totes li toqui el sol. I l’escola decideix comprar un para-sol de dimensions gegantines i endur-se el nen d’excursió.
Vull compartir dos exemples esplèndids on tota una escola es posa al servei d’una criatura i com s’enriqueix un centre quan hi ha alumnes amb necessitats tan singulars
Segon exemple. Aquest el conec més bé, perquè ha passat a l’Escola Bellaterra, una escola on hi he treballat 26 anys. És un centre que acull nens i nenes amb dificultats auditives. L’equip docent va acceptar el repte de rebre nens i nenes amb implant coclear, implant que permet sentir què es diu però que cal un suport específic per dotar de sentit i de significat allò que se sent. L’equip de mestres es va formar i les formadores van ser les mestres especialistes del CREDA. Ara, algunes d’aquestes criatures han arribat a la universitat i altres fan mòduls professionals, com qualsevol altre jove.
Però des de fa alguns cursos tenen un nen de 9 anys, el gran de tres germans, amb una sordesa bilateral pregona, implantat però amb serioses dificultats en el processament de la informació que rep. Escolta, sent, però no interpreta. Ha calgut incorporar la llengua de signes i l’escola ha afegit al seu projecte aquest aprenentatge. Els altres nens i nenes, sobretot els de la classe de la criatura de qui parlem, van aprenent aquest llenguatge. I l’equip de mestres ha enregistrat un regal per aquesta criatura: la cançó Escriurem, de Miki Núñez. La veu d’en Miki i l’equip de mestres cantant la cançó amb les mans, amb el gest.
Fixem-nos en la riquesa que té un centre quan hi ha criatures amb necessitats tan específiques, tan singulars.
Una escola s’ha de plantejar donar resposta educativa a la diversitat que té per impedir que es converteixi en una desigualtat. Una ho farà amb un bon para-sol. L’altra amb els dits i les mans i els gestos.
