Em fan gràcia, és un dir, les proclames habituals en relació als funcionaris en el sentit que no hi hauria d’haver feines de caràcter permanent, d’alguna manera garantides de per vida. Em sobta especialment que algun docent es pregunti què és això d’accedir a una feina de duració indefinida o que afirmi que l’estabilitat del vell sistema funcionarial és un privilegi injust, sense sentit avui dia. El corol·lari és que tothom hauria de fer reset de la seva posició laboral cada cert nombre d’anys i tornar a començar seguint alguna mena de procés d’acreditació o revàlida d’aptitud docent. [Se’m fa impossible no imaginar lo burocràtic i corruptible que podria arribar a ser aquest procés, excusa perfecta per a filtratges ideològics, nepotismes diversos i reduccions subreptícies de plantilles.]
Soc de l’opinió que si algú sobra entre els funcionaris docents (i també entre els no docents de totes les administracions, no només de l’educativa), són els individus que no compleixen amb els seus deures i obligacions, i que per tant atempten contra els drets de les persones teòricament beneficiàries de la seva feina. Evitar males pràctiques i violacions de drets és una exigència ètica i deontològica. No hi hauria d’haver dubtes al respecte.
Si al sistema educatiu hi ha professors que no fan correctament la seva feina és perquè fallen els mecanismes d’inspecció i control. Possiblement també hagin fallat els mecanismes d’accés a la professió. Sigui com sigui, només hi pot haver gent incompetent ensenyant quan els instruments de supervisió són poc eficaços, tal vegada perquè operen en un marc normatiu i organitzatiu inadequat. Això és el que s’ha de solucionar. No cal que les administracions castiguin a mestres i professors (o a altres funcionaris) per culpa d’uns mecanismes de supervisió ineficients, mecanismes que precisament, oh paradoxa! depenen d’aquestes administracions. No cal fer més avaluacions ni promulgar més normes burocràtiques i de gestió amb el pretext d’assegurar que els docents (o els professionals de la salut, o qui sigui) facin bé la feina. Rarament una mala praxi es detecta a través de formularis. L’incomplidor sempre trampeja els mètodes burocràtics. [Aquesta obvietat és tant gran que m’excuso d’haver-la escrit.] Les disposicions en aquest sentit no fan res més que desvirtuar o fer més difícil la feina d’ensenyar, i, en conseqüència, la fan menys profitosa per als alumnes que se n’han de beneficiar.
Qualsevol canvi d’estatus dels funcionaris, de les persones que serveixen l’Estat, hauria de ser semblant per a tots els servidors públics. Definits uns procediments d’investigació i uns protocols de garanties i disciplinaris, s’haurien d’aplicar amb cura sempre que calgués. Feta realitat l’aplicació sensata i general dels mecanismes d’evitació d’abusos, no hauria de ser inconvenient la possibilitat de gaudir d’una feina amb caràcter indefinit i poder revertir en els alumnes tots els avantatges d’una tal situació. Perquè l’estabilitat, de la mà de la professionalitat i de l’experiència crítica, és el millor instrument per a l’exercici de la docència. Em costen d’imaginar els eventuals efectes positius d’una docència inestable, preocupada de manera existencial i inevitable per complaure a qui té el poder de decidir si hom podrà continuar treballant l’any vinent. En això hi ha en joc l’essència del magisteri.
Al llarg dels anys he conegut molts docents que han aprofitat extraordinàriament bé l’estabilitat mental i personal que proporciona la seguretat funcional i econòmica del funcionariat per ensenyar i dedicar-se amb intensitat i profit a la seva funció educativa. Seria suïcida passar per alt que si ho han pogut fer bé (o, parlant en present, ho estan fent bé) és perquè no s’han hagut de preocupar del sou del mes vinent, ni de si al final de l’actual contracte seran capaços de produir els documents pertinents i de respondre precisament el que volen veure i escoltar els acreditadors o examinadors o marca-caselles dels quals dependrà la seva vida.
Si en educació hi ha incompetents o vividors, que se’ls detecti i es procedeixi tal com pertoqui d’acord amb les normes. Però si n’hi ha és perquè fallen els mecanismes d’inspecció i control, i possiblement també els d’accés a la professió
Si en educació hi ha incompetents o vividors (lamentablement n’hi ha, ni que sigui per variabilitat estadística, i n’he conegut alguns que, en la meva opinió, ho eren), que se’ls detecti i es procedeixi tal com pertoqui d’acord amb les normes, perquè és inadmissible no respectar el dret dels alumnes a una bona educació. Encara més inadmissible seria que per culpa d’aquests docents els alumnes restessin en situació de risc. Si qui ha de fer aquesta feina de detecció i adopció de mesures no la fa, no té excusa. És ell –persona o institució– qui sobra o qui s’ha de replantejar la situació. Per a mi, la gran majoria d’ensenyants, gent que compleix bé, hauria de poder concentrar-se en la seva feina i no ser molestats externament. Dono per descomptat que això s’ha d’entendre en el marc d’un projecte de centre rigorós i exigent.
L’any 1899, quan el setanta per cert d’espanyols no sabien llegir ni escriure, el regeneracionista Eduardo Macías Picavea descrivia la situació dels mestres com “… cuasi mendigos, desprovistos de todo prestigio é influencia social, desconsiderados por la plebe y maltratados por los cacicuelos…”. Quan aconseguien feina en algun indret inevitablement era gràcies a la seva submissió a les forces vives locals. La seva paga i tota la seva actuació –la seva mera existència com a ensenyants– depenia dels detentors dels poders econòmics, socials, polítics i religiosos que genèricament esmenta Macías Picavea. [1]
Tres anys després d’aquesta publicació, l’any 1902, el tot just acabat de crear Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes va començar a assumir el pagament del migrat sou dels mestres, iniciant el procés de funcionarització que va fer de l’ofici de mestre una carrera pública. [2] Aquesta mesura, si bé tardana (un segle respecte d’Alemanya, tot el segle XIX perdut), fou una de les accions més importants i progressistes mai adoptades en la història de l’educació espanyola. No ser nomenat ni dependre dels factòtums locals, disposar d’autoritat conferida per una instància superior, poder exercir una raonable llibertat de càtedra, tenir assegurat de manera indefinida un salari mínimament digne i disposar per tant de la possibilitat de concentrar-se en la feina encomanada, és un dels grans havers del sistema funcionarial.
Treballar malament i malversar el temps dels alumnes és inadmissible. Qui ho fa no pot ser mestre, funcionari o no. En aquests casos, qui hagi d’actuar, que actuï, però que no centrifugui el seu problema i en creï un de més gran. El perill del nepotisme i del clientelisme és enorme. Hem aprendre de la nostra història, hi estem obligats, i una manera de fer-ho és no perdre què té de bo el sistema funcionarial. Siguem raonables i no anem enrere.
[1] Eduardo Macías Picavea, El problema nacional. Hechos, causas, remedios. Librería General de Victoriano Suárez. Madrid, 1899. Disponible a Internet.
[2] Cita de A. Terrón (1988), recollida de Agustín Escolano Benito “La cultura de la escuela en España en el entorno de 1900”, article del llibre Cien años de educación en España. Fundación BBVA (2001)
