Gairebé dos anys després, som més conscients del peatge psíquic que ens ha suposat la pandèmia en termes de salut mental. Els signes de malestar psicològic han augmentat, tot i que ho han fet de manera variable i en funció de causes diverses. Destacarem les tres que ens semblen més importants.
Distància social
D’una banda, la persistència en el temps de la distància social i la consegüent reducció dels vincles. Aquesta ha provocat efectes de desorientació a moltes persones.
Els éssers parlants necessitem a l’altre com a referència. El seu contacte mitjançant la paraula, però també cara a cara. Quan ens allunyem durant un temps, ens quedem sols amb nosaltres mateixos.
És allà on, per a alguns, l’angoixa es fa insuportable i el recurs al consum es converteix en una ‘falsa solució’. Això ha implicat incompliments durant les restriccions més dures. Al cap i a la fi, perdre els vincles és perdre un suport bàsic per a la nostra salut mental.
Pèrdues personals
La segona causa és l’acumulació de pèrdues: vides, salut, treball, economia, abraçades, projectes professionals i personals…
Aquí, les vivències subjectives són molt variades. Des dels que han experimentat una pèrdua irreversible, com és la d’un ésser estimat, fins els que han viscut com una pèrdua important les restriccions de mobilitat. Per a cada qui, aquesta situació requerirà un dol més o menys prolongat, amb els seus afectes depressius.
Continua incertesa
Finalment, una altra raó del malestar psíquic la trobem en la incertesa sobre les causes, les conseqüències, les solucions i al final, per al qual encara no hi ha data.
Les vides pandèmiques són vides en estat d’alarma permanent. Això repercuteix en el nostre nivell d’ansietat i angoixa. De vegades, ens paralitza. D’altres, ens aboca a un activisme per trobar -en aquest fer- alguna certesa que ens alleugi.
Salut mental vs. malestar psíquic
Si analitzem els efectes de la pandèmia en diferents col·lectius, convé diferenciar clarament entre dues conseqüències. D’una banda, trastorns de salut mental, que no han augmentat significativament. De l’altra, signes de malestar psíquic, que sí que s’han incrementat i generalitzat.
Mentre que un trastorn té una entitat pròpia i requereix d’un procés de gènesi llarg, un malestar reactiu a una crisi és un fenomen amb una durada més curta i menys incapacitant. Pot, no obstant això, ser molt greu i dolorós.
Impacte de la pandèmia en la salut mental dels joves
Per als nens i nenes, la pandèmia ha suposat un augment de les pors, tant diürns com nocturns. Moltes vegades és el reflex dels temors que capten en els adults.
Simultàniament, els límits en la socialització han afectat al seu estat d’ànim. Si és el cas es manifesta no tant en afectes depressius clars, sinó en falta de gana, insomni, irritabilitat o hiperactivitat.
Els adolescents, pel seu moment vital, no coneixen la fórmula sense contacte. Necessiten del grup com a suport per superar els ritus de pas i iniciar-se al món adult (consums, sexualitat, amistat…).
Quan aquest suport no s’acompanya del contacte físic -i se substitueix només per la virtualitat o pel contacte més estret amb els progenitors- apareixen els fenòmens d’ansietat, depressió, els trastorns de la conducta alimentària, les autolesions -en casos extrems, el passatge a l’acte suïcida – o l’aïllament a la seva habitació.
La desescalada va suposar, per a molts, un retorn de les exigències escolars i socials difícil d’assumir. Va ser llavors quan aquest malestar psíquic es va fer més patent.
El fenomen actual dels botellons i les festes massives s’explica, en part, per la necessitat de recuperar aquestes satisfaccions pèrdues, per a ells molt desitjades. A la fi, l’estiu adolescent és un moment en què poden sorgir moltes novetats. Perdre aquesta oportunitat es viu, de vegades, de manera dramàtica.
Altres grups vulnerables: dones víctimes de violència masclista, gent gran i personal sanitari
Un altre grup la salut mental s’ha vist especialment afectada ha estat el de les dones víctimes de violència masclista, que han quedat silenciades darrere els murs de la casa. El confinament els ha suposat una barrera per poder denunciar i parlar sobre l’impacte d’aquesta violència en els seus cossos i en la seva salut mental.
Per certes persones grans, la pandèmia ha suposat la trobada amb una soledat forçada, no desitjada. Desconnectar de la seva xarxa familiar ha provocat desemparament psíquic en un moment de la vida en què la fragilitat els fa més vulnerables. No només física, també psíquicament. En alguns casos, a més, han patit pèrdues importants, com la de la seva parella.
No podem oblidar a aquells sanitaris que han mirat a la mort de front i han experimentat sensacions intenses d’impotència davant un perill real -el virus- que els sobrepassava. El seu malestar psíquic és signe dels efectes d’aquesta angoixa.
El que ens queda ara és recuperar els vincles mitjançant la presencialitat, afrontar els dols individual i col·lectivament i conviure amb una incertesa que ens acompanyarà durant un temps. Per a això, haurem de trobar una bona fórmula híbrida entre la presència i el virtual.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
