Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De quina manera han de formar part les escoles de noves oportunitats del sistema educatiu? Aquesta pregunta va quedar no del tot resposta en la jornada Construcció de polítiques de noves oportunitats amb joves, que va tenir lloc divendres 29 al Caixaforum de Barcelona. En canvi, la pregunta immediatament anterior, sobre si han de ser o no considerades part del sistema, va obtenir un sí rotund per part dels presents, començant per la consellera de Presidència de la Generalitat, Laura Vilagrà, que va reconèixer que les ENO (o E2O, per qui les anomeni Escoles de Segona Oportunitat) ajuden a combatre l’abandonament escolar i que per tant “cal estabilitzar la seva dotació de recursos”. L’any 2015 es va aprovar la llei d’FP catalana, en la qual no apareixen, però ara s’està tramitant la llei d’FP estatal, un fet que tant els organitzadors de la jornada com la mateixa Vilagrà van considerar “una oportunitat” per dotar de seguretat jurídica a aquest tipus de centres.
A Catalunya hi ha 13 escoles de noves oportunitats, que en conjunt sumen 3.500 alumnes, i que estan acreditades o en procés d’acreditació per la xarxa estatal d’E2O. Totes elles estan promogudes per set entitats (Adsis, Fundació Comtal, El Llindar, Fundació Gentis, Intermedia, Fundació Marianao i Salesians Sant Jordi), les quals, malgrat el seu caire divers, han format un front comú que es va visualitzar en la coorganització d’aquest acte reivindicatiu. La jornada es va obrir amb la lectura d’un manifest conjunt en el qual es presenta una proposta concreta, adreçada a la nova llei: que reconegui l’existència dels centres Integrats de noves oportunitats com a part integrant del sistema d’FP i que formalitzi les eventuals passarel·les que permetin la transició als centres integrats d’FP, com els que està impulsant Catalunya, i que donen cabuda a estudis professionalitzadors inicials i ocupacionals. “Ho lluitarem”, va dir Vilagrà.
‘Una peça clau’
La jornada també va servir per presentar un estudi elaborat pels sociòlegs Aina Tarabini, Judith Jacovkis i Alejandro Montes (del grup de recerca GEPS-UAB) titulat El model d’escoles de noves oportunitats. Una peça clau del sistema educatiu per garantir l’èxit escolar, i que ha comptat amb el suport de la Fundació La Caixa. L’objectiu de l’estudi és definir aquest model, i per fer-ho es basa en entrevistes als equips directius de sis d’aquests centres i una vintena de dinàmiques de grup amb alumnat de tots ells. Això permet als investigadors descriure les singularitats metodològiques de les ENO i les característiques i necessitats del seu alumnat. Molt resumidament, són centres que construeixen itineraris a mida de cada alumne, que per això mateix compten amb un marc formatiu altament flexible i personalitzat, que l’ajuden en la descoberta dels seus propis interessos, que prioritzen el vessant emocional (acollida, cura, escolta…), i que fan un acompanyament fins i tot més enllà del vincle acadèmic.
Pel que fa a l’alumnat, la major part provenen d’entorns socials d’elevada vulnerabilitat, però es divideixen en dos grans grups: els expulsats de l’escola i els exclosos del sistema. Els primers són aquells que han tingut males experiències en el sistema educatiu reglat, on s’han sentit menyspreats i abandonats. Acumulen històries de suspensos, repeticions, expulsions, grups adaptats, no han graduat l’ESO i tenen l’autoestima per terra. Els segons són aquells joves que, pel fet d’haver arribat a Catalunya amb 16 anys o més (és a dir, passada l’edat de l’escolarització obligatòria) no tenen cap més oferta formativa possible que les ENO. Alguns d’aquests són menors no acompanyats.
Trobar l’encaix
“No és un problema de professorat, sinó de sistema, l’hem de millorar”, va reblar Fabian Mohedano, president executiu de l’Agència FPCat, el qual va moderar una taula en la qual estaven representats els diferents integrants d’aquesta agència que és meitat administració (depèn de Presidència, i té en el seu consell alts càrrecs dels departaments d’Educació i Treball) i meitat agents socials (Foment del Treball, Pimec, UGT i CCOO). Tots es van mostrar molt favorables a reconèixer la necessitat que té el sistema d’aquestes escoles, sense saber exactament on i com ubicar-les. Per exemple, Manuel Rosillo, president de la comissió de formació de Foment del Treball, va afirmar que “els agents socials i l’administració no ens podem posar de costat ni fugir de la realitat. Les escoles de noves oportunitats són palanca d’impuls als joves i tenim el deure i el dret d’encetar el debat i després, com sempre fem, trobar el marc jurídic necessari”. Mohedano va assegurar que “la voluntat de la Generalitat de Catalunya és buscar l’encaix d’aquestes organitzacions en el sistema educatiu”.
L’acte el va tancar Begonya Gasch, directora general d’El Llindar, amb un missatge molt clar: “Avui comença –va dir– la construcció de la complementarietat. Som complementaris. Però per ser complementaris hi ha d’haver dues parts. No ens deixeu de banda. Construïm plegats, perquè som entitats privades amb servei públic. I en aquest mentrestant, cuideu-nos una mica. Això vol dir eixamplar el perímetre, necessitem recursos. Hem de trobar l’encaix per ser una bona resposta”.
