‘Ennio, el Maestro’
El setè art té un llenguatge propi que engloba altres llenguatges. Un és el musical, que ha fet aportacions molt significatives per la comprensió del que veiem, del que se’ns mostra i per l’emoció que sentim. Mireu, per exemple, la seqüència de la fugida de la secretària que roba els diners de la seva empresa a la pel·lícula Psicosis sense so i després amb el so i veureu tot el que hi guanyem.
Un dels grans mestres de la música que molt a contracor va decidir crear-ne per a pel·lícules és Ennio Morricone. I el documental que ha dirigit Giuseppe Tornatore és un dels homenatges més ben fets que es pot dedicar a un personatge central en la creació d’una pel·lícula. Durant el documental escoltem diverses persones que expliquen quines han estat les seves aportacions al món de la música del cine i perquè podem considerar-lo un mestre.
Però potser el més emotiu de la pel·lícula és quan Morricone dirigeix tot sol alguna de les seves obres, obres que ell sent amb els ulls tancats i observem com les mans es belluguen per l’espai, com dibuixen una melodia.
El documental és el gènere que més acosta a la realitat amb una gran pretensió de mostrar una veritat. Per això és un gènere que sempre hem de mantenir sota sospita, perquè no podem oblidar que té un punt de vista.
En aquest cas el director ha aconseguit que sigui el nostre també, que escoltem embadalits la música que ja coneixem, perquè Morricone és un creador popular, i que descobrim que allò que diuen els que intervenen sigui el que nosaltres pensem, però que no sabrem expressar amb tanta claredat. Qui pot oblidar Cinema Paradiso, Els intocables, La missió o les col·laboracions amb Sergio Leone!
He passat una estona meravellosa, uns moments plens de bellesa i aquests dies repassaré les pel·lícules musicades per Morricone i em deixaré portar al món que ell dibuixa a l’espai amb un gest i amb uns sons.
JKF: cas revisat
Oliver Stone va dirigir el documental JFK: Cas Obert fa uns quants anys, però li va quedar clavada l’espina de no poder acabar de demostrar la seva teoria –un crim d’Estat – perquè molts dels arxius estaven classificats i falsejades les conclusions de l’informe oficial. Eren secrets, aquests arxius, i d’aquest secretisme ara en sabem alguna cosa al nostre petit país.
En aquest Cas revisat, Stone ha pogut consultar molts més arxius perquè s’ha iniciat un procés de desclassificació i a poc a poc podem anar resolent un dels misteris del segle passat: qui i per què va assassinar el president Kennedy. Quines mans hi havia darrera del magnicidi de Dallas?
Stone intenta demostrar el que ja ens havia dit abans, però en aquest cas aporta moltes evidències que afirmen que les ordres van sorgir dels sectors més dretans de l’administració dels Estats Units, que van planejar amb èxit l’assassinat d’un del líders més carismàtics de la història de la política de tots els temps. La gent de la meva generació segur que recorda el que estava fent quan va saber la mort del president, un líder que va representar un horitzó de canvi en algunes de les polítiques dels Estats Units.
Suposo que Stone acabarà filmant un altre documental, quan pugui consultar el material que encara es manté en secret, però crec que només servirà per refermar el que ja ens ha mostrat.
Des del punt de vista del llenguatge que s’acostuma a utilitzar per filmar un documental, no crec que hi hagi una aportació destacada que enriqueixi aquest gènere, però jo em quedo amb la tossuderia d’un director que vol donar una resposta –potser la veritat del que va passar – i tancar un tema que encara cueja.
