El sindicat USTEC acaba de fer públic un estudi sobre “El malestar docent a Catalunya” en què destaca (i han reproduït després les xarxes de comunicació) el següent: “El 45% dels docents catalans valora la seva salut psicològica com a dolenta o molt dolenta” i “Els factors que, segons els docents, fan menys atractiva la professió són els conflictes amb persones (43%), la càrrega mental (25%)”. I, més preocupant que tot l’anterior, afirma: “El percentatge de docents disposats a deixar la professió és crític: 36%, més d’un de cada tres” (sempre que poguessin mantenir el mateix estatus social i econòmic).
No pretenc fer una anàlisi del treball ni discutir les seves (molt discutibles) conclusions. Tant sols escric (torno a escriure) sobre el tema motivat per dues preocupacions: mirar de seguir posant alguna sensatesa en les reflexions col·lectives sobre la salut mental, especialment si afecta infants i adolescents; evitar que pares i mares pensin que l’escola està plena d’insània mental i que els seus professionals van cada dia a l’aula com qui està condemnat a galeres.
Comencem per aclarir què som i com sentir-se bé
Per començar, proposo acordar que els educadors, les educadores, que mitjançant els aprenentatges, la seva presència, les relacions i els contextos educatius que creen, ens dediquem a humanitzar i que un mestre, una mestra, és una vida que acompanya altres vides. Després, considero bàsic per a la salut mental personal establir dues pretensions professionals:
- La professió ha de ser una font permanent de satisfacció vital. Fer de mestre ha de significar que, malgrat tots els esculls, s’obté una dosi bàsica de satisfacció vital practicant-la (no estem perquè ens agraden els nens ni perquè podem cobrar un sou al final de mes). Fer-ho en un món canviant i amb administracions desconcertants i explotadores, requereix no afegir, a més, dificultats derivades del permanent desacord amb el treball de cada dia.
- Hem de dominar aquelles habilitats que permeten gestionar la pròpia vida per a no perdre la capacitat d’ajudar a equilibrar les vides d’infants i adolescents amb les quals cada dia convivim a l’escola o als diferents espais “educatius”
Per construir i mantenir l’equilibri entre malestars i benestars cal no oblidar que la mestra, el mestre, és un ésser humà, que construeix cada dia la seva humanitat en el seu propi món, del qual la professió n’és una part. Té la seva història personal, les seves experiències, les seves relacions, les seves pretensions vitals. Cada dia construeix la seva salut mental vivint. Alimenta, gestiona, pateix, gaudeix amb emocions i sentiments. I tot el seu món entra en relació contínua amb altres vides perquè la seva professió es basa en la relació humana.
Fer de mestre ha de significar que, malgrat tots els esculls, s’obté una dosi bàsica de satisfacció vital
Tampoc es pot deixar de costat la comprensió activa de la realitat emocional de l’altre amb el qual estem en relació, l’alumnat, i en el qual (seguint el propòsit de la nostra professió) volem exercir una influència en positiu. Una realitat evolutiva, depenen del seu entorn, afectada per influències que no sempre coneixem.
Com a ciutadans i ciutadanes, també compartim models explicatius (raonables i estranys) de la salut mental en el quals singularment i col·lectivament ens instal·lem. I ho fem per descobrir com ens sentim i per interpretar com viu i actua l’alumnat.
La docència és una professió de la relació implicada
Bona part de l’èxit professional es basa a arribar a establir una relació d’influència. Mai influïm en ells i elles si no apareix una dosi mínima de relació entre les seves vides i l’aprenentatge, entre les seves vides i les de les persones adultes que estan en el seu entorn. A vegades, alguns només aprenen perquè descobreixen en nosaltres el desig que aprenguin i l’entusiasme que posem perquè l’aconsegueixin. A vegades, el nostre malestar apareix quan se’ns esgota aquest entusiasme.
Però, la docència és una professió de la relació implicada. S’influeix no sols per estar al costat de l’alumne sinó per demostrar-li permanentment que la seva vida ens importa. Qui ensenya no s’ocupa de la totalitat de les seves vides. Només d’una part, d’uns aspectes, durant un temps, encara que les seves vides siguin com a cireres i sigui difícil separar, limitar. Sempre es mira, però, la totalitat de la seva persona.
Les insatisfaccions i els desconcerts educatius
No ens és igual si aprèn o no aprèn i no deixem de considerar les rèmores que li impedeixen aprendre. Encara que les seves vides són seves i viuen entre moltes altres influències, en cap moment ens dediquem a passar del que els succeeix.
Es dona una permanent i fàcil contaminació entre el nostre món personal i el de l’alumnat. Som adults que anem vivint mentre acompanyem vides que van canviant, viscudes amb intensitat i, moltes vegades, l’única “barrera” protectora és la pròpia “pell”. Convivim en classes sempre plenes de radiació afectiva.
Els professionals de la docència conscients i actius també tenen alterada una part del quadre afectiu per una dissociació emocional permanent. Observadors implicats, descobreixen que, amb freqüència, allò que els seus alumnes necessiten no sol coincidir amb allò que, formalment, han d’oferir-los. Sempre es pateix, en graus diversos, quan es descobreixen els desajustaments, les contradiccions vitals que infants i adolescents expressen, les seves possibilitats de tenir futur (d’imaginar-ho), les seves justes crítiques de món adult, la seva sacsada dels nostres arguments existencials. (I hem d’afegir la inseguretat docent en un món acceleradament canviant…)
Ressorgeix el benestar quan els alumnes avancen, canvien, descobreixen altres horitzons
Ressorgeix el malestar quan el professional sent que la tasca es torna impossible (uns altres la desfan, no hi ha terra vital perquè arreli). Ressorgeix el benestar quan els alumnes avancen, canvien, descobreixen altres horitzons. Se sent bé quan pot tenir la sensació que les seves vides no serien igual si no s’haguessin trobat amb un o altre mestre, no haguessin coincidit les seves vides i la seva dedicació professional.
Amb molta freqüència, l’Administració educativa es converteix en la principal font de malestars per a molts docents. Quan et dediques a ser útil acompanyant vides que van canviant, l’acumulació de procediments, les avaluacions sense sentit (dedicades a aspectes que no formaven part dels objectius), la inflexibilitat per a construir projectes educatius diversos, el reforç de les posicions més immobilistes, la pèrdua del sentit de l’educació com a servei públic destinat a garantir drets, etc. es converteixen en una font de patiment permanent.
Cinc idees per construir i mantenir el benestar docent
Justament perquè és obvi i perquè, limitadament, centra les preocupacions de l’informe del sindicat citat, no escriure sobre el que significa fer escola avui, després d’anys de retallades, de pandèmies i de destrucció de l’escola com a espai comú amb professionals dedicats a l’educació. Com a tots els espais de treball, les condicions laborals poden ser una font intensa de malestars (o com a mínim esgotar les fonts del benestar). Em centraré, tant sols, en apuntar cinc elements claus per construir i mantenir el benestar docent.
Si més no, el professorat necessita:
- Construir, mantenir i actualitzar un marc teòric (pedagògic, didàctic, social, metodològic) de referència. Descobrir permanentment perquè eduquen, quin és el sentit de l’escola, com s’ensenya millor, com s’aconsegueix que aprenguin, etc. L’antipedagogisme o la pretensió d’oblidar com s’aprèn o l’oblit de la didàctica més elemental per al segle XXI, generen finalment impotència i malestar.
- Els puzles emocionals i els dinamismes quotidians que desequilibren els mestres només es poden contrarestar si l’atenció educativa dels infants i adolescents es basa en un equip docent. Construeixen junts la influència educativa. Els desconcerts, els dubtes, les innovacions, els descobriments només generen benestar si existeixen dinàmiques d’equips educatius. El malestar docent (com molts altres malestars de les persones) són el resultat de la solitud, l’individualisme, la manca de comunitat.
- No es construeix benestar docent ni delegant ni derivant (enviant a la deriva). Avui sabem perfectament que s’educa i s’aprèn en diversos contextos, temps, espai i relacions i l’escola pot ser el principal, però no l’únic. La infància i l’adolescència no són de l’escola, però l’escola és, encara, el seu principal lloc vital. El benestar es construeix “sortint” de l’escola a compartir amb d’altres professionals i aconseguint que altres entrin a l’escola. Els malestars de l’alumnat, abocats a l’escola, necessiten acompanyaments professionals compartits.
- Les professions que tenen com a base de la seva efectivitat a establir una relació d’influència comporten implicacions que desgasten emocionalment. El dipòsit dels sentiments propis que es veuen implicats en la relació es va buidant o s’altera amb vivències negatives. Per això es tracta de professions que necessiten períodes “sabàtics”, temps destinats a la recàrrega humana i tècnica, a la recomposició professional, l’adaptació en les formes de mirar, observar i conèixer l’alumnat, les velles i noves maneres d’influir quan la realitat canvia acceleradament.
- La diversitat de persones que exerceixen la docència també suposa diversitat de resistències i de fragilitats davant els malestars de la vida i davant la possibilitat que aquests ens trastornin. Com passa amb la resta de persones, el moment actual no viu una crisi de salut mental sinó una crisi en les formes (i en el volum de recursos) d’atendre la salut mental. Necessitem sistemes d’escolta i d’atenció als malestars que també entenguin què vol dir educar. Qui, sent docent, escolta tot el dia, necessita ser escoltat amb facilitat quan pateix, no quan algun dia tingui un “diagnòstic”.
Gestionar els malestars i benestars propis comporta, també, descobrir cada dia tot allò que de novetat intensa ens proposen els infants i adolescents sense que això ens desestabilitzi permanentment, sabent construir i mantenir els propis equilibris. Podem sentir-nos joves perquè mantenim la curiositat permanent pel que porten cada dia a l’escola i no som el conservador rondinaire que sempre es refereix a la suposada bondat i benestar d’això d’abans.
Per acabar: acordem que cuidar la salut mental docent és cuidar les persones que ajuden els infants i adolescents a trobar el seu lloc savi en el món. Cuidem la nostra calma vital perquè ells i elles puguin trobar la seva.
