Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Marina Subirats és doctora en filosofia i catedràtica de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat directora de l’Instituto de la Mujer (1993-96) i ha ocupat diferents càrrecs de responsabilitat a l’Ajuntament de Barcelona (1999-2006), entre ells el de regidora d’Educació. És especialista en temes de coeducació, situació de les dones i estructura social.
Compartim alguns extractes del pòdcast:
A.B. La coeducació parteix del principi de la igualtat de gènere i de la no discriminació per raó de sexe. Sembla evident que l’educació ha de ser així, però què succeeix a la pràctica?
M.S. Tenim molts prejudicis que d’alguna manera ens ha transmès la nostra cultura. No som responsables de la cultura que se’ns ha transmès, som responsables del que deixarem.
Hem estat educats i educades en una cultura masclista i sexista. I, per tant, ens surt d’una manera espontània creure que una nena té unes determinades obligacions a la vida i un nen en té unes altres.
Els gèneres són construccions socials que han convingut a la societat i, sobretot, han convingut als homes.
Què pot fer l’escola o l’institut per trencar amb aquests rols de gènere?
No perquè neixis nen t’has de comportar d’acord amb el model de gènere que la societat t’ha designat. El que estem tractant a través de la coeducació és que tu, neixis nen o neixis nena, puguis escollir la teva vida en funció d’allò que t’interessa, d’allò que t’agrada, etc.
El que hem d’aconseguir és una societat en què no hi hagi gènere. És a dir, tu siguis nen o siguis nena, pots jugar a pilota o pots jugar a nines. O les dues coses, o més una que l’altra. I és molt important que el professorat ho entengui.
El que hem de fer és fer desaparèixer els gèneres, per donar justament més llibertat. Per què? Perquè sabem que la majoria de les persones, aquesta barrera que ha fet la societat entre el característic de l’home i el característic de la dona, és una barrera falsa. És una barrera construïda culturalment i socialment, però que no respon a la realitat.
El pati és un lloc d’esbarjo, però també és d’educació i de relacions socials. S’està veient un canvi en què les noies també juguen a futbol, que tradicionalment és l’esport rei, però estem parlant de coeducació o de masculinitzar l’espai de joc?
Això és el que ha passat. Tot el que es considerava que era propi dels homes, tenia més valor i més prestigi.
S’han perdut els jocs de nenes, molts d’ells, per falta d’espai per jugar-hi.
Què és el que sempre hem dit? Heu d’organitzar el pati. Per exemple, que hi hagi uns dies en què surt la pilota, i uns altres dies que siguin un altre tipus de jocs i que siguin jocs que tinguin a veure amb el que sempre ha estat la feminitat.
Has escrit molts llibres, com ‘Coeducació, aposta per la llibertat’, de l’editorial Octaedro, que dona eines al professorat per eliminar prejudicis perquè a vegades de forma inconscient s’imposen models antics. Podríem posar algun exemple?
Fa més de 30 anys vam escriure també ‘Balones fuera’ amb una companya — Amparo Tomé–, precisament sobre observació. Vam gravar a l’aula com el professorat parlava a nens i a nenes. Què vam trobar? Que per cada 100 paraules dites a nens, però no nens així en general, sinó a un nen en concret o a un grupet de nens, només n’havien dit 76 a les nenes. És a dir, un dèficit d’una quarta part d’atenció a les nenes.
Vam trobar que, moltes vegades, el professorat, i també les mestres, sense ser-ne gaire conscients, utilitza les nenes per ajudar els nens, per frenar-los.
En els últims anys o dècades hi ha hagut exemples de bones pràctiques. Podríem concretar algun?
Sí, hi ha hagut moltes coses de coeducació, moltes experiències. Ara s’ha de dir una cosa, que no hi ha hagut un impuls suficient de part de les administracions. D’on ha vingut l’impuls? Ha vingut del professorat. De la mateixa manera, a les universitats no hi ha hagut un pla decidit, podríem dir, des de la rectoria en general, sinó que a través d’alguna llei, com la llei d’igualtat del 2007, sí, s’han creat unitats d’igualtat a les universitats. I s’han creat també càtedres o centres de recerca sobre temes de gènere. Però ha sigut molt la societat la que ho ha portat endavant.
Consulta aquí els nostres podcasts
