En els cursos posteriors a la pandèmia, el debat educatiu a Catalunya s’ha anat allunyant cada cop més de les regles del joc que l’havien sustentat des de l’arribada de la democràcia i el traspàs de les competències. Els desacords i les desavinences havien estat innombrables. De vagues i mobilitzacions se n’havien fet un munt. Però mai com ara s’havien vist campanyes de desprestigi amb tant de ressò mediàtic, ni amb tantes falsedats per atacar persones o entitats que defensen postures oposades. La crítica constructiva ha anat minvant a la vegada que el debat educatiu s’ha anat contagiant, o contaminant, de les formes destructives com alguns ciutadans entenen ara la política i el periodisme.
Creiem en una discrepància basada en arguments i no en la propagació de tòpics inverificables o falsos, en el respecte per la feina que fan tots els professionals de l’educació i en la necessitat que la ciutadania i els mitjans de comunicació prenguin consciència sobre com la creixent complexitat social afecta el dia a dia de l’escola. Necessitem recuperar la serenitat, l’escolta i el respecte mutu a l’hora d’abordar el diàleg sobre els múltiples reptes que té avui l’educació a Catalunya, amb la voluntat de posar fi a la imatge distorsionada, o fins i tot falsa, de la feina que es fa cada dia als centres educatius del nostre país.
Per això, des de El Diari de l’Educació – i des de la Fundació Periodisme Plural que l’edita– proposem aquest manifest a favor d’una informació rigorosa i un debat respectuós. Aquest manifest neix amb el suport de més d’una trentena de referents de la comunitat educativa. I fem una crida a tots els membres de la comunitat educativa catalana perquè s’hi adhereixin.
En aquest enllaç podeu llegir el manifest complet i adherir-vos-hi.
https://diarieducacio.cat/per-un-debat-educatiu-responsable-i-respectuos/
Respecte per l’alumnat
En les darreres setmanes, la virulència verbal, les males maneres i la desinformació malintencionada semblen haver-se instal·lat en el debat educatiu. Ens trobem davant d’un fenomen més de desinformació, com el que pateixen molts àmbits de la societat. Però en el cas de drets essencials com són l’educació i la sanitat, la desinformació resulta especialment greu.
Un dels principals exponents d’aquest fenomen ha estat l’extraordinària projecció mediàtica del llibre Incompetències bàsiques, del professor Damià Bardera. En les múltiples entrevistes que ha ofert, sustenta la tesi que el sistema educatiu és “una gran farsa”, ja que, segons diu, “l’escola, com a institució, ha abdicat d’ensenyar” i “s’està convertint en una gran fàbrica d’analfabets”, i d’això en culpa la suposada imposició de metodologies per part del que anomena pedagogisme.
Aquesta tesi no és nova, amb diferents matisos l’han defensada diversos autors des dels anys noranta, com s’explica en el llibre de Jaume Trilla La moda reaccionaria en educación (Laertes, 2018). La novetat són alguns dels arguments exposats per Bardera en aquestes entrevistes, que han causat força malestar dins la comunitat educativa, i que han elevat uns graus més encara la temperatura del debat educatiu a les xarxes socials. I també és novetat l’extraordinari ressò mediàtic que han tingut els seus plantejaments.
Prova d’això són les quatre entrevistes que ha fet als mitjans de la corporació de mitjans audiovisuals i també en nombrosos mitjans privats, com mai s’havia vist en un llibre dedicat a l’educació.
En aquestes entrevistes, aquest professor de filosofia ha fet afirmacions com que el perfil del docent de primària és “noia, acadèmicament justa, amb alguns problemes de comprensió lectora i sense curiositat intel·lectual o cultural”; que als claustres de secundària “hi ha molta incultura, hi ha professors que no tenen ni idea de l’actualitat, ni volen saber-ne res. Tot és educació emocional perquè l’alumne no surti del seu miserable ego”; o que “el progressisme pedagògic parteix del fet que els alumnes tenen ganes d’aprendre i són angelets, que qui els corromp som els adults. I això no és així. Hi ha alumnes que són uns malparits”.
Bardera ha carregat contra tot i tothom: Contra l’administració com a primer responsable d’aquest “desgavell”; però també contra les facultats d’Educació, la inspecció educativa, els tribunals d’oposicions, els que descriu com alumnes ganduls, els que anomena profes guais, entitats de reconegut prestigi de l’àmbit educatiu a Catalunya, a les que titlla de lobbies, i fins i tot als sindicats de docents, dels quals diu que els falta creativitat.
Desinformació, crispació
Una altra mostra recent d’aquest estat de tensió en el debat educatiu ha estat la campanya de desprestigi que ha sofert el programa Innovamat. Aquesta empresa neix l’any 2017 de la mà de dues doctores en didàctica de les matemàtiques de la UAB, compta amb un nodrit equip de col·laboradors, tots ells docents de matemàtiques en diverses etapes educatives, i ja ha arribat a acords amb més de 2.000 centres educatius de nou països. Es tracta d’una més de les moltes propostes didàctiques que sorgeixen de l’àmbit acadèmic o de la iniciativa privada –com ho són també totes les editorials de llibres de text–, però se l’ha volgut presentar com a exemple de metodologia imposada pel pedagogisme, una acusació sobre la qual no hi ha cap evidència.
Així, el que podria haver estat un debat serè sobre com s’han d’ensenyar les matemàtiques s’ha convertit en un atac ferotge contra aquest programa, al qual s’ha volgut ridiculitzar mostrant fragments esbiaixats d’algunes de les seves propostes didàctiques, i sobre el qual han circulat suposades informacions sense contrastar i objectivament allunyades de la realitat.
L’elevat nivell de crispació del debat educatiu es va visualitzar també fa unes setmanes, quan un dels màxims dirigents d’Ustec –el principal sindicat de docents de l’ensenyament públic– va denunciar a través d’un missatge a la xarxa social X que existeix una ofensiva organitzada de la ultradreta per canalitzar el malestar docent. Com a prova, reproduïa un seguit de piulades catastrofistes de comptes anònims, que es retroalimentaven entre elles. Poc després, el president del segon sindicat en nombre de delegats a l’ensenyament públic (Aspepc-SPS) va reaccionar amb una altra piulada en la qual, sense esmentar-lo, titllava el primer d’impresentable, mediocre i polític fracassat. En un posterior intercanvi de missatges la picabaralla es va reconduir.
D’exemples n’hi hauria molts més. Des de les interpretacions de vegades precipitades sobre els resultats de les proves PISA i de competències bàsiques, que són importants perquè indiquen tendències però que s’han de posar en context, fins a missatges sense verificar que circulen per les xarxes i que desinformen l’alumnat donant lloc a una postveritat que dificulta separar entre falsedat i realitat.
Per això, us convidem a sumar-vos a aquesta iniciativa a favor del debat respectuós i dels centenars de milers de docents que dia a dia treballen incansablement per l’aprenentatge de tot el seu alumnat.
30 comentaris
Traieu les vostres mans i els vostres negocis de l’Educació de Catalunya.
De qui parles? Dels que ens governen, dels sindicats?
Exactament quin és el nostre negoci, segons vostè?
Jo estic una mica perdut també amb el primer comentari… no sé si es refereix a qui recolza el sistema actual o qui hi està en contra
Esteu cagats de por… no us amagueu després de llençar la pedra
Respecteu el criteri dels/les docents. Deixeu-los treballar, deixeu de fer negoci amb l’educació.
Respecteu el criteri dels/les docents. Deixeu-los treballar, deixeu de treure profit amb l’educació.
Poned un manifiesto para ver quien está de acuerdo, con Damian. Os salen millones de personas firmando.
I vosaltres, com demostreu que allò que es diu a Incompetències Bàsiques és fals?? Pel que jo conec, s’adiu molt a la realitat, i per part del professorat que m’envolta hi ha consens a favor.
Novament com denuncia el llibre Incompetències Bàsiques encertadament , el gremialisme actua quan es sent amenaçat quan es diuen les veritats .
Només cal trepitjar els instituts, posar-se en una AMPA i anar als Consells Escolars per adonar-se que tot el que s’explica a Incompetències Bàsiques es queda fins i tot curt. I menys lliçons de civisme i respecte que ja som grandets.
Heu fet un manifest només per anar en contra d’un llibre que diu veritats com punys. Que patètic!!!
Com goseu feu-vos les víctimes ? Una mica de decència si us plau! En comptes de fer alguna autocrítica disparen contra els que is despullen amb arguments. Aquest manifest dona la raó als qui parlen de la Gran Farsa de tot plegat. Reflexioneu!!!
Traieu les vostres mans i els vostres negocis de l’Educació de Catalunya
Em pot dir a quins negocis es refereix? Gràcies.
Crec esteu ajudant ben poc al debat amb aquest manifest. Us continueu mirant el melic…
Continuem amb manifests estèrils en comptes de fer alguna cosa per arreglar el problema….
Molta tristesa com a professor llegint el manifest.
Ens cal una catarsi i llibres com el d’en Damià Bardera ens haurien d’obrir els ulls per reaccionar i intentar canviar les coses
Sembla que no s’admeten els missatges respectuosos però crítics amb el manifest. Censura. Actuant com una secta, que no admet ni el debat ni la discrepància. Wokisme en estat pur!
Aquí hi ha una desena de comentaris signats per vostè. No sé de quina censura parla.
Per què alguns comentaris no es publiquen ? Hi ha censura?
Se us gira feina perquè veient aquesta actitud de censura penso enviar centenars de comentaris , que es copiaran per després anar al Col.Legi de Periodistes a denunciar aquesta censura
Cal repensar el model educatiu actual, des del respecte i el diàleg perquè no funciona!
El fracàs escolar és més alt del que diuen els números oficials perquè fins a 4t ESO s’aprova en ocasions per sota de la nota mínima exigible, si per exemple es vol donar com es dona un Certificat C1.
Memoritzar que ajuda i molt s’està desprestigiant .
S’han introduït en moltes aules ordinadors portàtils, essent molt complicat d’assegurar-ne un correcte ús i evitar distraccions jugant, xatejant etc.
Quan hi ha vagues de professors no es manté el dret dels estudiants que van a classe a rebre classes amb l’excusa de pocs alumnes.
Als bons professors els passa com als bon alumnes, al final tiren la tovallola veient el que tenen al seu voltant i que la seva dedicació, compromís i esforç no té un premi diferent que la resta.
Cal revisar el model d’avaluació tant dels docents com dels alumnes.
Per què l’escola pública no es planteja centres d’èlit pel alumnes amb Excel.lència siguin rics o pobres?
Bé que hi ha centres d’alt rendiment esportiu pagats amb diners públics?
Això seria del tot inclusiu. Rics i pobres, de totes les races i sexes podrien anar-hi becats. És només una proposta feta des del respecte i educació. O tampoc es poden fer propostes?
Per què l’escola pública no es planteja centres d’èlit pel alumnes amb Excel.lència siguin rics o pobres?
Bé que hi ha centres d’alt rendiment esportiu pagats amb diners públics?
Això seria del tot inclusiu. Rics i pobres, de totes les races i sexes podrien anar-hi becats. És només una proposta feta des del respecte i educació. O tampoc es poden fer propostes?
A la nit també esteu de guàrdia per eliminar els comentaris que no us agraden? Dormireu poc avui
Penso honestament que el llibre d’en Damià Bardera hauria de servir com a punt d’inflexió per intentar canviar i millorar les coses.
Amb el sistema públic educatiu actual els qui excel.leixen ho tenen complicat veient que el seu esforç no es tradueix en poder avançar, perquè cal igualar amb els que no s’esforcen tant i sempre igualar cap a baix. Esforçar-se no té premi.
Essent obligatori l’ensenyament fins a 4t d’ESO, molts nens passen curs malgrat no tenir el nivell exigit. Just com exemple tots acaben amb el Certificat de català C1. Realment ens creiem que tenen tots el nivell de Català C1 o seria més just només donar-lo a qui realment el té?
A l’ensenyament públic hi ha, ens agradi o no sentir-ho, més baixes que les privades i això provoca que alguna cursos hagin arribat a tenir 3 o 4 professsors diferents per una mateixa assignatura, en ocasions assignatures bàsiques com ara matemàtiques .
S’estan perdent valors com la puntualitat o el respecte als professors.
Els sindicats de professors son percebuts per la ciutadania com que només defensen els seus interessos laborals .
En definitiva la sensació és que ningú pensa en els alumnes. I es promou potser involuntàriament una diferència de classses perquè en general només els qui es poden permetre d’anar a escoles privades o pagar-se classses de reforç estaran realment preparats per la universitat. A qui li costa esforçar-se es quedarà pel camí si es manté en el sistema públic.
Caldria , al meu parer, plantejar-se pràcticament tot. Des del nivell d’exigència de qui vol de ser professor fins als sistemes d’avaluació dels alumnes.
Lògicament, i passa en tots els gremis, els professors us sentiu atacats i reaccioneu gremialment com segur farien els metges o advocats o enginyers en una situació semblant.
És molt humà i s’entén perfectament però és una manera d’amagar el cap sota l’ala en comptes d’afrontar el problema i buscar solucions.
Mentre generacions d’estudiants es van perdent pel camí.
És realment una llàstima que la única resposta al llibre d’en Damià Bardera sigui treure un manifest mancat d’autocrítica en comptes d’intentar fer alguna cosa per revertir la situació.
Al juliol va sortir un altre manifest amb 50 propostes que us aconsello de llegir https://manifestensenyamentsecundari.wordpress.com/2024/04/10/manifest-sencer/
Allí sí que es fan propostes i un bon anàlisi del que passa, sense plorar ni fer-se la víctima com féu vosaltres.
Aquest manifest què aporta de positiu per avançar? Jo diria que ben poc. Vale, fem un debat amb respecte però fem-lo ja!!!!
Estic completament d’acord en recuperar un debat respectuós sobre Educació, però com a mestra jubilada de fa poc – que encara estic en contacte amb moltes escoles – penso que hi ha aspectes del sistema educatiu actual que caldria repensar i millorar com, per exemple, la sistematització de la lectoescriptura, l’establiment d’hàbits de comportament i convivència, la implementació de rutines de treball i d’investigació que vagin més enllà de les pantalles, el foment de l’expressió i comunicació orals, la priorització de les arts – música, teatre, plàstica, dansa -incidir en el raonament matemàtic i en el pensament filosòfic i crític dels infants i joves.
Sota el meu humil punt de vista i observant de prop la realitat, crec que aquests aspectes queden relegats a un segon terme.
De moment, no tinc clar firmar el manifest, tot i que el cor m’empeny a fer-ho. Les crítiques de molts mestres en actiu i les de molts pedagogs que publiquen articles i assajos sobre Educació – més enllà del Damià Bardera – em fan pensar que ens cal una profunda reflexió i autocrítica sobre què estem fent i cap on anem.