Opinió

‘A dos metres de tu’ i ‘Els informes sobre Sarah i Saleem’

A dos metres de tu

Un conegut té una manera personal de catalogar les pel·lícules. Una d’aquestes maneres és dir que és un “pastelón”, un tigretón de categoria. A dos metres de tu entra de ple en aquest subgènere romàntic.

Un altre exemple amb molta llàgrima vessada seria Love story, que va triomfar fa molts anys i que la vaig anar a veure vestit de soldat a Lleida, quan feia la mili. Tot el cine ple de senyores que ploraven i jo allí, al bell mig amb els meus galons de caporal primer i plorant també.

Aquesta A dos metres de tu, del director Justin Baldoni, l’he vist a les quatre de la tarda, rodejat de noies adolescents que no paraven de consultar el mòbil, de devorar sorollosament les crispetes, de riure com ho fan els conillets i de respirar profundament quan surt el protagonista.

La pel·lícula ens explica una història d’amor entre una noia que pateix fibrosi quística i un noi que conviu amb ella a l’hospital i que també pateix la mateixa malaltia. Tenen una entrada dura, però ja veus que s’acabaran enamorant, però si Romeu i Julieta tenien problemes amb les seves famílies perquè l’amor arribés a bon port, aquí el problema el dóna el fet que no poden estar a prop l’un de l’altre. Un metre i mig i prou, per tant, mirades de passió, mirades estovades per l’amor i el desig, però de tocar-se… res de res. I subtrames dramàtiques, com  les peripècies del noi gai que forma part del grup o les que ens regala una infermera que els farà de pare, de mare, de mestra que els renya, d’àvia melosa… vaja, tot un repertori de funcions.

Bones interpretacions de part de Scole Sprouse i de Haley Lu Richardson i una música molt ben trobada.

Aneu-hi amb un parell de mocadors, perquè plorareu ja que la història està pensada per anar-nos injectant romanticisme i pena a la vena. Plorareu per poc que entreu a la història. Els meus plors es van veure dissimulats gràcies al soroll de les crispetes i als sospirs que s’inflamaven quan apareixia el jove protagonista, sobretot quan un i l’altre mostren el seu cos ple de nafres.

Els informes sobre Sarah i Saleem

La pel·lícula Els informes sobre Sarah i Saleem, de Muayad Alayan, ens il·lustra com la història escrita en majúscules incideix en la història personal, la que vivim en lletra petita i que en moltes ocasions és la més important tot i que hagi de lluitar contra l’ombra de la història general.

Sarah és una dona jueva que treballa en un bar i està casada amb un militar dels serveis secrets. Saleem és un palestí que reparteix pastes i que està casat i espera una criatura. Tots dos mantenen una relació, però no estan disposats a trencar els seus matrimonis. Si la dona jueva ha de fer mans i mànigues per amagar l’engany al seu marit i a la poderosa agència d’espionatge de l’Estat d’Israel, el palestí ha d’escapar-se de l’ombra del control dels seus amics palestins.

Però la crida del sexe és poderosa i aquesta història, aquest adulteri que hauria de mantenir-se en el terreny d’allò que és personal, que només afecta als amants i a les seves parelles, adquireix una dimensió tràgica per la pressió social que posarà a prova l’ètica dels personatges.

Les dues dones saben mantenir molt més la dignitat compromesa que els dos homes que naveguen en aigües molt més remogudes.

Una història que no us podeu perdre.