Opinió

A poc a poc i amb bona lletra alguns somnis es fan realitat

Al costat dels llibres que expliquen una recerca, llibres més teòrics, amb més o menys contacte amb la realitat, llibres que expliquen la història de la infància, de l’educació, de l’escola, de les metodologies de treball… Llibres que ens presenten la vida i les opinions dels grans pedagogs o pedagogues… doncs al costat de tots aquests gèneres, hem de situar les experiències de vida, memòria del passat que s’inscriu en el present i es projecta en el futur. Celebro, doncs, poder presentar quatre llibres.

El primer es diu Històries que he viscut. L’ha escrit Pilar Torno. La Pilar ens relata la seva vida a les diferents escoles on ha treballat. El relat està amanit amb algunes cançons i poemes que donen sentit a la visió que té ella del que ha de constituir el pinyol de l’acció educativa. Fixeu-vos com respon a la pregunta: “Quina és la millor pedagogia?” La resposta és: “Una relació no dominant entre les diferents propostes ens permet dialogar amb elles des de l’atenció a la necessitat del que tinc davant, des de la mirada atenta al moment que em pertoca viure”. Aquesta és una bona pregunta que tot mestre, que tota mestra ha de mirar de respondre i que és bo que se la faci al llarg de la seva vida, perquè possiblement les respostes siguin diferents. Però encara n’hi ha una altra que ve a continuació: “Què faré amb vosaltres?” Si la primera ens portava a la reflexió, aquesta segona ens situa al bell mig de l’acció. Doncs el llibre de la Pilar està ple de qüestions que ens interroguen. Tot un encert.

El segon llibre  es titula L’educació i el somriure dels infants, de Maria Teresa Mas i Adell, que al llarg i ample de la seva vida professional ha fet tots, o gairebé, els papers de l’auca i sempre amb un compromís insubornable amb els seus i les seves alumnes. El seu relat reivindica la importància de l’afecte, de la necessària estimació vers els nens i les nenes, les noies i els nois que tenim davant i a qui hem ajudar a construir el seu projecte de vida. L’estimació ha d’estar a la base de qualsevol acció educativa. El recorregut que fa la Maria Teresa sempre té present aquesta pregunta que resumeix bona part del que ella creu que hem de fer: “Podríem parlar de l’educació dels somriures?” La seva resposta és que sí i el seu llibre és l’intent de compartir amb tots nosaltres el camí que ella ha fet i un relat sobre les lluites que ha hagut de mantenir en temes molt diversos, però tots essencials.

El tercer llibre és Amb contes he remat, d’Elisabet Abeyà, una mestra amb una gran experiència que també mira de compartir amb tots nosaltres i centra molt la seva mirada en un tema que domina amb molta competència: la tradició de l’expressió oral. De fet, l’autora, en una brevíssima introducció, expressa que la seva intenció per escriure aquest llibre és: “Per si pot inspirar els que ara mateix fan de mestres i d’adults prop dels infants… per confiar en els contes com a mitjà de comunicació i sobretot per confiar en els infants mateixos. I també com a testimoni del meu temps”. Puc dir que els dos objectius queden assolits, ens fem una idea del temps que li ha tocat viure a l’Elisabet i la defensa que fa de la narració oral és brillant, perquè al tinter no hi deixa cap dels elements que donen raó del bellíssim art de narrar històries, les històries que ens han ajudat a construir la nostra humanitat. Els tres llibres, que comparteixen època i una mateixa passió pel bell ofici d’educar, han estat publicats per Rosa Sensat, a la col·lecció “Testimonis”.

I el quart llibre és d’un mestre que encara li queda molt recorregut abans que li arribi la jubilació. Parlo de Xavier López, director de l’escola pública Octavio Paz. El llibre, publicat per Columna, es titula Mestres d’un mestre. En Xavier fa un recorregut per la seva vida i s’atura per parlar d’aquelles descobertes, reflexions –moltes expressades en negreta– i d’aquelles persones que s’han convertit en els seus mestres, la majoria a partir d’un  testimoniatge positiu, el testimoniatge de qui l’ha ajudat a formar-se i, sobretot, a ser una persona que viu el seu ofici amb un gran compromís, amb tendresa i passió, a parts iguals. Tan clara és la idea de trajecte que les dues primeres pàgines trobem el dibuix del recorregut que ha fet per arribar al final amb una emotiva carta que adreça als seus pares. La màxima que proclama que ens cal honrar pare i  mare vol dir que sempre els portem a dins i en Xavier els hi porta, al costat dels mestres, dels amics i amigues, de les famílies i sobretot dels infants que ben segur el reben cada dia amb moltes ganes d’aprendre i d’estimar-lo.

Els tres primers llibres expliquen bona part del que jo he viscut també. El darrer, el d’en Xavier, tot i que em reconec en les seves paraules, perquè aún estoy en el camino, com canta el poeta,  em desvetlla una sensació que intensifica la tan necessària esperança, aquella noieta –imatge de Péguy– fràgil però que té la fortalesa que només tenen les coses fràgils, com l’itinerari d’un aprenent de mestre que sap que sense els altres poca cosa podrà ser.

Apa, doncs, teniu, si així ho voleu, lectura per estona.