Opinió

Adoctrinar menors a l’escola: ideologia emocional ultracatòlica amb l’excusa de la “setmana santa”

El col·legi privat El Divino Pastor (finançat públicament), de Màlaga, passeja públicament el seu alumnat imitant una “processó de setmana santa”. Vesteix menors de natzarens, amb mantellines, amb uniformes de guàrdies civils, legionaris i els obliga a portar figures catòliques sobre les seves espatlles.

El col·legi privat Nuestra Señora de Lourdes (finançat públicament) de Valladolid, pertanyent a la congregació catòlica La Salle, organitza també la “processó infantil de setmana santa” en la qual estableix que més de tres-cents nens i nenes des dels zero als cinc anys del centre hagin de vestir-se de confrares, manoles, portants, músics i policies.

Gairebé cinc-cents estudiants del col·legi privat San José (finançat públicament), integrat en la Fundación Educación y Evangelio, processionen pels carrers de Ciudad Real des dels quatre anys, en segon d’infantil, fins a tercer de Primària. Amb túniques, espelmes o passos dels dos titulars del col·legi: el Crist de la Caritat i la Verge de la Llum. Així ho expressa el director del col·legi que afirma: aquest acte va unit a l’educació del centre, per “acostar als nens ‘els misteris’ de Jesús”.

Aquests són només uns pocs exemples d’unes pràctiques adoctrinadores que s’estenen per les diferents comunitats autònomes sense que les autoritats, la inspecció educativa i els responsables administratius en facin res. És més, en alguns casos participen i secunden, amb l’excusa de la “tradició” (com si el que alguna cosa s’hagi fet anteriorment fos garantia d’alguna cosa) o el “turisme” (com si el mercat i el negoci fos el fonament de l’educació).

Aquests actes i simbologies dogmàtiques, pertanyents a determinades creences religioses, que s’obliguen a realitzar a l’alumnat d’aquests centres, comporten un treball previ de mes i mig, com explica el director d’un d’aquests centres. Temps en el qual s’imbueix als menors d’aquesta ideologia i que es complementa, com asseguren, amb concursos de “minipassos”, concursos de dibuix i cartells, etc., amb la mateixa finalitat i obstinació.

Aquests col·legis privats, que són finançats amb els diners públics de totes les persones contribuents d’aquest Estat (siguin ateus, lliurepensadors, agnòstics o religiosos), eduquen el seu alumnat de manera doctrinària, d’acord amb la seva ideologia catòlica, com així ho exhibeixen en els seus webs i documents oficials. No sols amb aquests actes i la seva preparació prèvia, sinó en totes les matèries, en tots els temps, en tots els espais i en totes les relacions que estableixen.

Li ho permet una determinada interpretació ultraconservadora de la legislació dels anys 80, acabats de sortir de la dictadura franquista, que encara no s’ha modificat quaranta anys després. La interpretació del “dret dels pares al fet que els seus fills rebin una educació conforme a les seves pròpies conviccions” que apareix en la Constitució. Però aquest mandat constitucional no comporta que la ideologia educativa familiar s’hagi de replicar en els centres educatius i menys que hagi de ser finançada públicament, com volen fer-nos veure.

És el que s’ha denominat “l’ideari” dels centres privats. És a dir, es permet que la ideologia i la concreta visió del món que té i determina l’amo d’aquesta empresa, el titular del centre, sigui amb la qual el centre, els seus equips directius i tots els professionals de l’educació, que treballen en aquesta empresa, hagin d’educar a tot l’alumnat d’aquest centre.

Per això, asseguren, caben les desfilades d’alumnes vestits de legionaris (una força militar fundada per un conegut colpista i genocida), perquè l’ideari pot estar inspirat en qualsevol ideologia. Aquest ideari no existeix en l’educació pública, que és plural i diversa, com ho són les seves comunitats educatives. Són aquestes, de manera democràtica i dialogada, les que estableixen els principis i valors educatius que sustenten els projectes educatius d’acord amb la legislació vigent.

D’aquí ve que sorprengui, no sols l’anomalia espanyola que existeixin centres-empreses privades finançades públicament, sinó que a més se’ls permeti tenir una ideologia establerta pels amos del negoci i que aquesta se’ls imposi als propis professionals de l’educació, que són els qui desenvolupen la labor educativa, a més de tota la comunitat educativa.

La Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que reconeix la facultat de les famílies per a exigir de l’Estat el respecte a les seves conviccions religioses, només comporta la possibilitat de les famílies per a triar l’educació religiosa dels seus fills i filles en el seu si o en els llocs de culte, però no a l’escola, que és un espai de convivència i de respecte a la llibertat de consciència de tots els menors.

Necessitem una escola laica, on se sentin còmodes tant les persones no creients com les creients

Fins i tot, en el marc de l’anomalia que és aquest ideari-ideològic dels centres privats, la sentència del Tribunal Constitucional 31/2018, de 10 d’abril, en el seu FJ 4, estableix que “…el caràcter propi o ideari no seria acceptable si té un contingut incompatible per si mateix amb els drets fonamentals o si, sense vulnerar-los frontalment, incompleix l’obligació, derivada de l’article 27.2 de la Constitució, que l’educació prestada en el centre tingui per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència, i als drets i llibertats fonamentals en la seva concreta plasmació constitucional, perquè aquests han d’inspirar qualsevol model educatiu, públic o privat”.

Fins quan mantindrem l’anomalia educativa de l’adoctrinament religiós en l’educació? Per què el nostre govern no deroga de manera immediata els acords amb el Vaticà als quals es va comprometre en seu parlamentària i va signar com a mesura fonamental per governar?

L’Escola ha de superar aquesta forma d’adoctrinament i ser el lloc per educar en coneixements científics universals, en valors cívics i universals. Cada religió, que és una creença entre moltes altres, ha de difondre’s en tot cas en l’àmbit privat de la família i els llocs de culte. Necessitem una escola laica, on se sentin còmodes tant les persones no creients com les creients. Per això hem de negar-nos al fet que amb els diners públics es financi cap mena d’adoctrinament religiós. L’escola un lloc per raonar i no per creure.