Opinió

Amagat a la paraula

Estem aprenent elements compositius cultes un divendres abans de l’esbarjo. Porto una llista ordenada alfabèticament, perquè vegin, entre altres coses, que amfi significa tots dos i per això l’amfiteatre és com un teatre que permet veure l’escena des dels dos costats. Doncs d’una banda veurien els actors d’esquena, em diu I. També recordem que bio vol dir vida. Per això, els amfibis són els animals que poden viure als dos mitjans, aquàtic i terrestre, els dic. Aleshores, entenen que autobiografia sigui la història de la vida d’algú, explicada per si mateix. Haver trobat un compost de tres termes els sembla gairebé com haver topat amb un trèvol de quatre fulles. Però aleshores, les paraules no són aleatòries!, crida J. en un escarafall de mans que li despentina el serrell.

Quan els pregunto què significa antropo, la seva ment pren un camí erràtic i els porta fins a les aranyes, però els aclareixo que això és artropode i és allà on connecten les bestioles amb el pop cefalòpode. I amb el podòleg, és clar. Per què els galindons es diuen així, profe? I jo que em creia tan llesta. Ni idea. Com que el cefalòpode i el podòleg s’han convertit en parella inesperada, M. em pregunta pel logopeda. Per si de cas. L’ordre alfabètic amb què pensava dirigir la classe ha saltat pels aires, és clar.

Torno a la C i tots pensen al gymquan els pregunto per cardio; em diuen que significa resistència, però entenen la relació amb el cor quan els ho explico. Jo tinc un cosí que té una cardiopatia, profe. Vaja, espero que no sigui greu.

M’asseguren que demo vol dir videojoc de prova. Els vola el cap quan insisteixo que també és poble i de sobte entenen què és la democràcia. Però aleshores, per què monarquia en comptes de monocràcia? Els entra el riure, no poden evitar pensar de sobte en un govern de simis i a I. se li queda flotant al cap aquest mico–traïdor. El govern ens porta a això de l’hemicicle, el mig cercle del Congrés. Cicle és cercle, profe? Jo vaig pensar que era una cosa que es repetia. Tu sí que repetiràs. Calla’t, llest. Profe, quan acabi 4t estudiaré un Cicle Formatiu. Molt bé. Ja. Però què hi té a veure: cicle, cercle, no ho veig.

Amb prou feines arribem a la F Fono ? Una mica de la veu, segur. Ah, és clar, telèfon! I aquí brollen sense anomenar-les la televisió, el teletreball i el telescopi com qui salta d’oca en oca. Tot sembla encaixar, encara que G. em pregunta com es diu el que usen els pirates: No és un monell o alguna cosa així? Li aclareixo la confusió entre ullera de llarga vista i monocle: mono, un, oculo, ull. Esclaten de sorpresa com si haguessin trobat un tresor dins un ou de xocolata. ¡Hala, xaval, estic flipant!, diu J. Però aquesta gent, des de quan porta inventant-se paraules?, insisteix I. Segurament no ho saben, però també ells em sorprenen a mi.

El fet que lumbàlgia sigui dolor lumbar, alhora que nostàlgia és dolor per estar lluny de casa, els sembla molt poètic, encara que ells em diguin que és de cinema, top. Topall poètic, per què no. Tampoc no esperaven que l’ortodòncia i l’ortografia estiguessin emparentades, serà per això que a cap de les dues li tenen massa afecte. Tornem enrere a l’abecedari i suposen immediatament que cripte és inversió, però quan connecten les criptomonedes amb això d’encriptar un missatge entenen amb sorpresa que les criptes siguin llocs ocults. Ara ja veuen associacions per tot arreu, encara que això del poliamor els sembli (segons m’asseguren) una mica espantós i prefereixin anotar poliesportiu com a exemple. Això no pot ser, profe, no es pot estar amb més d’una persona alhora. Sí que es pot. Ja volguessis tu. Millor seguim, xics. Quan veuen un megàlit i els juro que lito significa pedra, C. em demana amb urgència un altre exemple, desconfiat, no els estaré enganyant tot aquest temps? Aleshores els parlo de Paleolític i Neolític, cosa que ràpidament fa que A. s’acordi, per fi, del Neoclassicisme que estudiem fa un mes. Seguim a la L: Com serà lumen llum, si ja hem dit que això era foto! Però l’evidència il·lumina la mirada d’I. i el concepte de sinonímia a la seva memòria. Avancem. I retro ? Vintage, em diuen, carregats de lògica. Només cal que els esmenteu el retrovisor perquè s’emportin les mans al cap. De bojos!, crida C. Retrovisor. Televisor. Un altre cop la partícula de la distància. Un altre cop la mirada. Se’n vénen a dalt com si acabessin de marcar un gol.

Les onze menys deu, encara sort que ens acostem al final de l’abecedari.

Trauma. I. em mira molt segur: Etern, em diu.

Necessitaria una altra classe sencera o una vida per reaccionar degudament a aquesta resposta, als ulls amb què l’ha llençada. Ferida, li dic, sostenint la seva mirada.

Des del fons de la classe, un Traumatòleg! ens treu d’aquell moment congelat en el temps.

Ja gairebé és hora, profe. Hem arribat a(l) zoo, a punt estava de deixar-me-la per evident. Presó!, diu C., sense dubtar-ho un segon. Recorro la seva trajectòria mental del zoològic a la presó passant per la gàbia. La seva associació em deixa sense paraules a dos minuts que donin les onze, silenciosament, a la pissarra digital. A dos minuts que la carrossa es converteixi en carbassa. Perquè encara no se’n poden anar, encara els he de donar alguna cosa.

Profe, aquesta classe era per animar-nos, oi? Perquè ara vénen les notes. La pantalla fon a negre.