Entrevista

Amalia Gamio: “Espanya està en un risc molt alt de regressió en l’assumpte de l’educació inclusiva”

Amalia Gamio, (Mèxic, 1951) és una dona eixuta i enèrgica que parla clar i de manera assertiva. Segons aquesta experta en drets humans, l’educació inclusiva només pot ser en un sistema únic d’educació. La resta són formes de segregació i discriminació. El Comitè del qual és vicepresidenta s’ha mostrat contundent més d’una vegada amb Espanya, de qui ha dit que vulnera de manera sistemàtica el dret a l’educació inclusiva de les persones amb discapacitat.

Parlem amb ella en un descans de la jornada en què van participar personalitats del dret (fiscalia, judicatura i advocacia), membres de les Nacions Unides i docents. Gamio lamenta que Espanya estigui fent passes enrere en l’escolarització inclusiva de les persones amb discapacitat.

Volia començar amb una pregunta gairebé més òbvia, però que em sembla a Espanya encara molt necessària. Què és educació inclusiva?

És el dret que tenim tots els éssers humans a accedir a una educació. Separar els educands amb discapacitat i sense discapacitat, això té centenars d’anys que es passa que cal separar els diferents. I això és el que no preveu la Convenció (de Drets de les Persones amb Discapacitat). La Convenció et diu que és educació en una aula regular, on tots els alumnes amb discapacitat i sense puguin educar-se.

Sens dubte hi ha allò que s’anomena ajustos raonables per als alumnes amb discapacitat que requereixen algun suport en especial, però no se’ls ha de donar aquest suport fora de l’aula regular. S’ha de pensar a donar-se a dins. Ara, no et puc dir quants són aquests suports perquè són immensos els que poden ser, i cada cas és diferent. Des d’un alumne cec que requereixi un lector de pantalla per a l’ordinador fins a un nen sord que requereixi un intèrpret de llengua de dades durant les classes. És a dir, varien. Però en la mesura que se’ls donin aquests ajustaments o aquests suports, igualem els nens amb discapacitat amb els sense discapacitat i llavors, com diu la Convenció, estan en igualtat d’oportunitats que els altres.

A Espanya, des de fa anys, els diferents governs i ministeris d’Educació entenen que defensen que a l’educació inclusiva hi caben els centres especials i les aules específiques en centres ordinaris.

Absolutament incompatible, no és compatible en absolut. I no es pot interpretar. Ells diuen que la Convenció es pot interpretar. No, la convenció diu clarament que hi ha un sol sistema d’educació que és l’inclusiu.

Una cosa és que els alumnes tinguin un suport dins de l’aula, i una altra, que hi hagi aules especials dins una escola regular, perquè és igualment segregacionista. L’educació és per a tots, en igualtat de condicions que els altres, aleshores sí que l’Estat ha de proporcionar aquests suports perquè hi hagi igualtat de condicions amb els altres, però no aules especials en una escola regular. Això és totalment error.

Per què creus que es produeix aquesta interpretació?

Perquè segueix l’enfocament medicalista i proteccionista que combat la Convenció. És a dir, els polítics en alguns països volen continuar protegint, entre cometes, les persones amb discapacitat. I, aleshores, els donen aquest enfocament assistencialista. “Tu necessites ser protegit, necessites anar amb compte”. I això parla molt de la relació de poder, és a dir, jo sí que sé el que et convé i tu no saps el que et convé.

Hi ha una màxima molt important a la Convenció, ho diu l’article 4.3: cal demanar l’opinió i la participació efectiva de les persones amb discapacitat en tots els assumptes que els impliquen. És a dir, no pots decidir després d’un escriptori com a polític que aquest nen sí que requereix una educació especial i l’altre no. No, necessita un grup multidisciplinari per dir quins suports necessita aquest nen per estar inclòs en l’educació regular.

Aquesta idea proteccionista diu: “No, tu no pots, jo et protegiré”. I no li han permès a aquesta persona ni tan sols provar que sí que pot, és clar, amb els ajustaments necessaris; solet no pot, però si li donen els ajustaments necessaris… La responsabilitat de l’Estat és donar-los aquests ajustaments i com que no se’ls volen donar o pretexten que no hi ha pressupost, aleshores diuen que hi ha d’haver aquests dos (sistemes).

Els mestres d’educació especial han de ser ara el suport als mestres d’educació regular

Però la realitat és que els pressupostos es poden ajustar. És a dir, si tu redirecciones el pressupost que s’estava donant per a aquestes escoles especials, amb tot especial, etc., el redirecciones a aquests suports que donaràs al nen que s’inclourà en una aula regular, ho estaràs mateix o potser menys?

Podries posar algun exemple de territoris, països o regions on s’hagi fet aquest redireccionament de la inversió? A Espanya hi ha molta reticència amb això, por que es tanquin centres d’educació especial, que es perdin els treballs que s’hi estaven fent i què passa amb aquests diners?

Els mestres d’educació especial no es poden perdre. Els mestres d’educació especial han de ser ara el suport als mestres d’educació regular, és part d’aquest suport que necessita un alumne amb discapacitat per incloure’s a l’aula regular. Algú necessitarà un intèrpret de llengua de dades, un altre tenir a prop un mestre d’educació especial per a algunes coses que li pugui donar suport i estar amb ell a l’aula regular.

Aleshores, els mestres d’educació especial no desapareixen, però és el que no han entès, perquè moltes vegades els mateixos mestres d’educació especial barallen perquè no desaparegui l’educació especial, en lloc de dir “jo faré el suport d’aquests alumnes a l’aula regular”.

Sí que s’ha fet en alguns països, no completament. A cap país del món no s’ha entès bé l’educació inclusiva però en alguns països nòrdics s’ha fet aquesta entesa que cal redireccionar i mira que ells tenen molts recursos. Es redireccionen als suports no a construir més centres especials, sinó que ja sigui el mestre d’educació especial estigui a l’aula o un intèrpret o programari per a l’ordinador. Tots aquests pressupostos es redireccionen per a aquests suports i aleshores es guanya, tots guanyen, perquè els alumnes sense discapacitat aprenen que estem en un món que és mixt, que hi ha persones LGBTI, persones amb discapacitat, homes, dones.

Tothom hi surt guanyant amb l’educació inclusiva

Si tu aïlles els alumnes sense discapacitat, també entendran que no existeix la discapacitat, perquè no els veuen. No sé si vas sentir el que vaig explicar de la Universitat de Mèxic -un nou rector va decidir que es podrien matricular persones sordes i el que va començar amb dos alumnes amb intèrprets va acabar amb tota la comunitat universitària sabent llengua de signes-, que s’encomana positivament als alumnes sense discapacitat. Ells van sortir guanyant, perquè ara ja han après una nova llengua, que és la llengua de signes, encara que aparentment no en necessitaven perquè no eren sords, però van aprendre i van guanyar. Se’ls van connectar més neurones en aprendre la llengua de signes. Aleshores, qui hi va sortir guanyant? Tots. És guanya-guanya, perquè és un intercanvi d’experiències. Els alumnes sense discapacitat veuen les dificultats que moltes vegades pot tenir un alumne amb discapacitat i es tornen fins i tot als monitors, els ajuden, “jo et dono suport, no et preocupis”; comença una camaraderia impressionant, aleshores tothom surt guanyant amb l’educació inclusiva.

Fa uns anys a Espanya hi va haver un grup de famílies que es va posar en vaga i va fer una gran protesta perquè no s’escolaritzés una nena amb discapacitat a la seva escola…

Això és discriminació totalment. L’article 8 de la Convenció parla de sensibilització i conscienciació. És una obligació de l’Estat part, el que va signar la Convenció per a qui sí que és vinculant, el que es va comprometre a sensibilitzar tota la societat i evitar aquests casos de discriminació.

És a dir, quan es presenten casos així, l’Estat ha d’intervenir per dir-los: “Doncs se’n van vostès si no volen ser aquí, aquesta escola acceptarà aquest nen amb discapacitat vulguin vostès o no. I si no volen, els que se’n van són vostès, no el nen amb discapacitat”. Cal ser ferm amb aquestes coses.

Mira, als Estats Units, que tampoc no és el màxim, però un exemple. Què va passar amb els llocs d’aparcar els cotxes per a persones amb discapacitat? Al principi tothom s’estacionava a aquests llocs i no passava res. Però què va passar? Van començar a aplicar la llei, van començar a multar-los. I eren unes multes gegantines. Ningú no estaciona en aquests llocs. Ara ja estan sensibilitzats. Pots entrar-hi o per la sensibilització directa o per aplicar multes.

No és tant que només s’hagin sensibilitzat, s’han emprat dues vies. L’administrativa en el sentit de posar multes severes i aleshores, ja és clar, ningú ho fa i comencen a adquirir ja la consciència de per què no estacionar-se en aquest lloc. És el mateix amb tot.

Imagina’t que ara ens diguessin que no podem votar les dones. Bé, moltes persones amb discapacitat que estan sota tutela no poden votar

Què fem amb un cert professorat que parla de manca de recursos o de capacitació?

Hi ha moltes vies, no és una solució sola, és un procés: sensibilització, aplicació de lleis, no discriminació, multes, capacitació als professors, redireccionalització de recursos, o sigui, no hi ha una sola solució, són moltes, cal veure l’assumpte com una cosa global, i com va dir Jorge (Araya, de la Comissió de Nacions Unides), el meu col·lega, recorda’t que fins fa molt poc les dones érem absolutament discriminades, o sigui, hi ha països, amb prou feines el meu, on fins i tot fins als anys 50 es va permetre el vot a la dona. Imagina’t que ara ens diguessin que no podem votar les dones. Bé, moltes persones amb discapacitat que estan sota tutela no poden votar. Això és absolutament estrany, aberrant. Ja no podem continuar permetent que se segueixi segregant les persones africanes o de descendència africana. Això és absolutament inacceptable en qualsevol societat democràtica; doncs és el mateix amb la discapacitat. Ja no ho podem permetre i si l’Estat part va signar i ratificar la Convenció i el protocol facultatiu, com és vinculant, ho ha de complir, està obligat a complir-lo.

Per què no cal buscar tots els mitjans per fer veure l’Estat que no està complint amb un tractat internacional vinculant?

Em pots fer un petit diagnòstic de com està Espanya ara mateix?

Espanya, malauradament, està en un risc molt alt de regressió en l’assumpte de l’educació inclusiva. Perquè ni tan sols, com va dir el senyor Rodríguez Zapatero, no han reconegut l’error. O sigui, segueixen dient: “No, nosaltres no fem les coses malament”. Ho vas sentir, els dos magistrats van dir que són compatibles les dues educacions -la convivència del sistema ordinari amb l’especial-. Si no comencem per acceptar que estem malament en alguna cosa, quan ho corregiràs?

L’Estat mateix no accepta que comet un error, no vol veure’l. Aleshores, aquí hi ha la possibilitat que té, com jo vaig dir, la societat civil, l’acadèmia, tothom per pressionar. Semblava una cosa de burla allò que jo vaig dir. Si coneixes un empresari que et vulgui pagar un espectacular que digui, la convenció diu que l’Estat espanyol està en regressió en educació. Per què no cal buscar tots els mitjans per fer veure l’Estat que no està complint amb un tractat internacional vinculant.

Si no és per Solcom ni s’assabenten de la situació. L’Estat tindria l’obligació de publicar fins i tot en formats accessibles, en braille, en tots, en fàcil lectura, cosa que va dir el Comitè. No ho han fet perquè no volen que se n’assabenti ningú.

Aleshores, obligació de vosaltres com a comunicadors, de la societat civil, de l’acadèmia, i buscar els mitjans de difondre aquests informes. I dir a la gent, al món, que l’Estat no està complint, que hi ha els informes, que hi és tot. Difoneu-los, si us plau, però massivament, feu-los virals. Aquesta és la forma única.