Autor: Dani Ocaña Gil
Dani Ocaña Gil
Mestre de l'escola pública
“Els sindicats no serviu per a res”, “Sou uns menja gambes”, “Els sindicalistes sou uns vividors”, “Sou uns venuts!”, “Avui quants esmorzars t’has fet?”, “A tu, rai, que no et treuen diners quan fas vaga”, “Ja era hora que vinguessis, per aquí no passa ningú des de fa mesos”, “Tota la vida vivint del sindicat, posa’t a treballar!”. Aquests són alguns dels comentaris que m’he endut cap a casa mentre duia a terme la meva tasca sindical en centres educatius. Després de vuit anys amb llicència sindical (tres anys a mitja jornada i cinc a sencera), torno a les aules…
Quins nous actors acompanyen l’estat i les seves administracions en les noves formes de govern? Quin rol juga el filantrocapitalisme des de les grans corporacions i les seves fundacions en els òrgans de governança? Com influeixen i ens marquen l’agenda educativa? Com afecta el procés de transformació digital en els processos de privatització de l’educació pública? Com funcionen els processos de control i vigilància sobre professorat i alumant a través del big data? Quins i on són els nínxols de negoci? Com impacten aquestes dinàmiques en la gestió dels centres educatius públics i en la tasca diària del professorat? Com…
Fa mesos que el debat sobre educació està al centre de la diana i no s’albira un canvi de dinàmica. Que aquest debat existeixi hauria de veure’s positivament, si no fos perquè està tan polaritzat que l’ambient es fa irrespirable i el soroll, sovint, és eixordador, més quan els discursos neoautoritaris i reaccionaris que impregnen totes les capes de la nostra societat s’han fet un forat, a crits i empentes, en el món educatiu: aposta per la segregació per nivells, recuperació de la tarima, el professorat com autoritat pública i el rebuig a tota pedagogia i didàctica que no sigui…
La LEC: d’aquella pols ve aquest fang La LEC és un dels exemples més clars de la distància sideral existent (i persistent) entre la classe dirigent d’aquest país i la seva població, en aquest cas, amb la comunitat educativa. Només has de veure les declaracions i publicacions dels diferents càrrecs polítics i els seus ponents per constatar-ho (1). El juny de 2019, al Parlament de Catalunya, va tenir lloc un acte formal per a la celebració dels 10 anys de la seva publicació. D’aquell esdeveniment s’extreien dues idees principals: “Una escola que no deixi ningú enrere, una escola que doni…
El títol d’aquest article no deixa de ser un crit que sorgeix de la immensa preocupació i terrible frustració viscuda aquestes primeres setmanes de curs. Uns sentiments i sensacions culminats en una ràbia que esclata dia a dia i amb el convenciment que hem de dir prou.