Autor: Francesc Imbernon

Des de fa un temps el ventall de les innovacions educatives s’ha obert molt i amb intencions variades. A vegades massa, tant que ens podem perdre en l’excés de parlar d’innovació o caure en una retòrica que ens faci oblidar què significa en el camp de l’educació.

Ja sabem que vivim temps convulsos. O sempre n’hem tingut, més o menys, però el problema no és acostumar-se a viure en aquestes circumstàncies, sinó l’empitjorament que pot causar a l’educació.

Aquests dies estem assistint al que podríem dir la vergonya dels títols. El pols entre alguns partits és veure qui és el més mentider i qui més ha enganyat per obtenir un títol universitari. I és la Universitat que dóna els títols. Per tant, és fàcil escudar-se que la culpa no és qui obté el títol sinó qui l’hi dóna.

Un dels elements preocupants que ha anat apareixent en el camp educatiu, en l’actualitat, i ho diuen els informes, és la pèrdua d’equitat del sistema educatiu a causa de les polítiques aplicades pels diversos governs i les retallades educatives

Quan una ciència avança hem d’estar atents a les modes passatgeres, a les ingerències propagandistes i als aprofitats que utilitzen les paraules sense contingut per obtenir beneficis privats. Això pot passar amb la neuroeducació. I l’educació i la formació és sempre un mercat molt golós i les modes criden molt l’atenció.

Celebrem aquest any el centenari de la creació de la metodologia de projectes. Segur que moltes persones dedicades a l’educació ho saben, però també d’altres pensen que és una metodologia de fa poc. En els darrers anys ha passat a ser la metodologia estrella a moltes escoles. I amb raó.

Per una banda es retallen pressupostos a les universitats públiques i, per altra, pugen en rànquings gràcies a l’esforç molt gran del professorat per millorar la docència i la recerca. Però això ens ha de acontentar? 

En els discursos polítics ja no apareix aquella frase feliç i en uns altres temps recurrent: “Invertir en el sistema educatiu és invertir en el futur”.

Hem de continuar lluitant per una escola democràtica, participativa, que serveixi pel foment de l’autonomia i on es desenvolupi el pensament amb llibertat i consciència crítica

No existeix aprenentatge sense emocionar-se; l’emoció és inseparable de l’aprenentatge. És la relació que establim quan comuniquem o compartim un contingut que emociona o no